La pregunta com a viatge

La Facul­tat de Lle­tres de la UdG, a Girona, va obrir ahir el curs 2011-2012 amb una lliçó magis­tral amb un ponent de luxe, el catedràtic emèrit de Teo­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Sala­manca, Ole­ga­rio González de Car­de­dal. Un pen­sa­dor, en el sen­tit més ampli de la paraula, con­ti­nu­a­dor d'aque­lla teo­lo­gia de la segona mei­tat segle XX que va pre­pa­rar el ter­reny al Con­cili Vaticà II: con­ti­nu­a­dor també dels ale­manys Rah­ner i Von Balt­ha­sar, i dels fran­ce­sos, de Lubac i Con­gar. Va assis­tir, a més, a la ter­cera sessió del Con­cili Vaticà II, en què va conèixer joves teòlegs com Joseph Rat­zin­ger. Un recor­re­gut intel·lec­tual de pri­mer ordre, doncs, el que ahir va tenir lloc a la sala de Graus de la facul­tat. Es fa difícil sin­te­tit­zar una ponència que par­tia, a grans trets, de la pre­gunta sobre Déu. “Una qüestió per a la qual no hi ha res­posta? O una res­posta que donen els cris­ti­ans sobre la qual no és precís que hi hagi una pre­gunta?”, va plan­te­jar aquest teòleg. Al marge, l'eru­dició de González de Car­de­dal, que es va tra­duir en un apas­si­o­nant recor­re­gut històric sobre com s'ha abor­dat aquesta qüestió de Déu; és a dir, des de totes les òpti­ques: filo­so­fia, antro­po­lo­gia, teo­lo­gia, entre altres, que sim­bo­lit­za­rien el pen­sa­ment, pas­sant pels pro­fe­tes, és a dir, l'obediència, amb un argu­ment que invi­tava a la reflexió durant tota la ponència: la pre­gunta for­mu­lada com a viatge per al des­co­bri­ment. I una reflexió pode­rosa, i a la vegada humil: “Els cre­ients no ens sor­pre­nem que els altres no cre­guin, sinó que siguem nosal­tres els que cre­iem”. Pode­rosa reflexió, sen­zi­lla, però molt il·lus­tra­dora del pen­sa­ment d'aquest teòleg. Segu­ra­ment per això, no és estrany que sigui un defen­sor sense com­ple­xos de la presència de la teo­lo­gia al debat públic, i de l'ense­nya­ment de la teo­lo­gia en les uni­ver­si­tats públi­ques, seguint el model d'Ale­ma­nya, la qual cosa ha fet durant deu anys a la uni­ver­si­tat a San­tan­der (1999-2008). Totes les seves refle­xi­ons ens por­ta­ven a valo­rar que és un pen­sa­dor d'una gran inde­pendència i a la vegada d'una gran fide­li­tat a l'Església. Segu­ra­ment per man­te­nir aquesta lli­ber­tat intel·lec­tual va fer la car­rera uni­ver­sitària, i no la de la jerar­quia eclesiàstica. I és un pen­sa­dor a tenir en compte perquè ha estat cri­ti­cat pels dos extrems: els que podríem dir-ne inte­gris­tes, que es van sor­pren­dre i indig­nar a la vegada quan se li va con­ce­dir el Premi de la Fun­dació Joseph Rat­zin­ger 2001 –premi de nova cre­ació, el qual, i per dir-ho en parau­les pla­ne­res, vin­dria a ser l'equi­va­lent a una espècie de Nobel de Teo­lo­gia–. Però també ha estat cri­ti­cat pels més pro­gres­sis­tes. Curiós. La millor reflexió va ser la invi­tació que va fer a la lli­ber­tat per pen­sar. Per ell, l'existència de Déu està fora de tot dubte, evi­dent­ment, però, la seva gran apor­tació és la defensa de la lli­ber­tat de reflexió, crítica i científica, sobre aquest polèmic i fas­ci­nant con­cepte.