A les portes de la sort

Aquest desem­bre sense neu no paren d'arri­bar auto­cars al Pallars. Cada dia uns quants. I tots fan via cap al mateix lloc: l'admi­nis­tració de lote­ria número 1 de Sort. L'exal­calde Agustí López els veu pas­sar tot pas­se­jant al cos­tat del riu. “Aquests dies tot el poble viu d'això. És increïble. Algun dia hau­rem de mesu­rar què suposa econòmica­ment per a Sort tot aquest tràfec de gent.” Ell mateix ve de l'admi­nis­tració. Acaba de com­prar alguns dècims per encàrrec d'altres dipu­tats del Par­la­ment. Un dels auto­cars porta jubi­lats de Juneda i d'altres pobles del Segrià. Aparca a la sor­tida de Sort en direcció Rialb. Baixa un nombrós grup de jubi­lat. Cami­nen cin­quanta metres per la vorera i s'incor­po­ren a la cua que fa guàrdia davant d'una fines­tra metàl·lica abai­xada.

És així cada dia. I això des de fa unes set­ma­nes. A Sort diuen que mai no s'havia vist el que passa aquest any. De cues n'hi ha a les hores punta dels dies fei­ners, i es dis­para durant els caps de set­mana. A la Bruixa d'Or han obert durant tota la set­mana del pont de la Puríssima, fes­tius inclo­sos. Els encar­re­gats de l'admi­nis­tració s'han acos­tu­mat a dinar tard: l'esta­bli­ment en teo­ria tanca a les dues del mig­dia, però ells ho fan ara cap a les 3, més o menys quan ate­nen l'últim cli­ent del matí. Just quan abai­xen la per­si­ana, arriba més gent. Comença ja la cua de la tarda. Quan tor­nin de dinar al cap d'una hora i mitja i obrin un altre cop, la cua tindrà prop de dues-cen­tes per­so­nes. “Aquests dies dormo entre cinc i sis hores en lloc de vuit, menjo poc i sense gana i vaig tirant a base te verd: 8 tas­ses durant el dia, 3 a les nits”, diu Xavier Gabriel, l'empre­sari més famós de Sort.

Les xifres de les ven­des de la grossa de Nadal són altes. Les prin­ci­pals empre­ses de venda per inter­net han detec­tat un aug­ment de prop del 30% res­pecte als anys ante­ri­ors en aques­tes dates. A les admi­nis­tra­ci­ons com la de Sort, s'espe­ren encara uns dies per fer balanç d'unes ven­des que s'acce­le­ren quan s'acosta la data del sor­teig.

Des del 2008 que cada any s'atri­bu­eix la venda de lote­ria a la crisi. Aquest any no havia de ser dife­rent. Crida l'atenció perquè la lògica diria que, amb menys diners a la but­xaca, la gent n'hau­ria de com­prar menys. Però les coses no van així quan es tracta de tru­car a la porta de la sort. L'ele­vat nom­bre d'atu­rats i la sen­sació d'atu­rada econòmica gene­ral no sem­bla haver desa­ni­mat els com­pra­dors de lote­ria, sinó al con­trari: “Venim de Bar­ce­lona, amb l'excusa de venir a com­prar lote­ria hem apro­fi­tat per visi­tar aquesta part del Piri­neu”, expli­quen des de la cua dos nois joves, aca­bats d'arri­bar a Cata­lu­nya dar­rere d'una feina precària i que amb prou fei­nes comen­cen a enten­dre el català. “Si toca, fantàstic, però si no almenys hau­rem cone­gut tot això”, expli­quen en José i en Jesús. Com­par­tei­xen cua amb la Maria Josepa, andor­rana que ha anat a pas­sar el pont a Vielha i de tor­nada apro­fita per pas­sar per Sort a bus­car algun dècim. I pensa fer molta cua? “De moment diuen que en tin­drem per una hora. Doncs la farem.” La qüestió és que toqui. “Això ja ho veu­rem.”

A qui sem­bla que li ha tocat d'entrada és a l'amo del bar que hi ha al cos­tat de la Bruixa d'Or. Està fent l'agost. Esbu­fega por­tant cafès i entre­pans aquí i allà. Quan té uns segons per atu­rar-se, explica al peri­o­dista que no, que de sort tam­poc no gaire, que ja vol­dria tota aquesta gent, però repar­tida al llarg de l'any, i no pas només d'octu­bre a desem­bre. Està clar que la feli­ci­tat mai no és com­pleta.

Un dels jubi­lats de Juneda s'ha can­sat de fer cua, surt a esti­rar les cames. Es mira els xalets de l'altre cos­tat del riu. “La de gent que viu de tot això”, refle­xi­ona. Què en farà dels diners, si li toca? “Per als fills, per als néts, que tot està molt fotut”, diu. I torna a la cua, espe­rant torn davant de les por­tes tan­ca­des de la sort.