Esquerrans, dretans: malaltia política francesa

Els neuròlegs saben que els hemisferis dret i esquerre determinen que hom sigui físicament esquerà o dretà. I que una persona ambidextra té la capacitat d'usar amb la mateixa habilitat les dues mans. Ara bé, entrem en el món de l'afabulació per demostrar que els francesos voten genèticament, sempre d'esquerra, sempre de dreta.

Permeteu-me una mica d'història personal. Vaig deixar el Quebec i vaig arribar a la Catalunya del Nord fa cinc anys. A l'època, trobava ingènuament normal de dir a tothom que era d'esquerra. Quin error! Quin desastre! Durant molt de temps, no arribava a desfer-me d'una etiqueta que impedia que la gent sàpiga qui era veritablement i el que pensava.

Al Canadà i el Quebec, vaig votar per partits diferents: el Nou Partit Democràtic (que es deia socialdemòcrata però no fa gala d'això); el Partit Liberal (liberal no en el sentit europeu que més a més significa curiosament una reticència a intervencions de l'Estat i una prioritat al laisser-faire, a espavilar-se sol, mentre que al Quebec és signe d'obertura i protecció a la vegada de l'individu i de la col·lectivitat), el Partit Conservador (en principi associat més al món dels afers que els altres partits, però en veritat és molt a prop dels ideals del Partit Liberal), el Partit Quebequès (agrupant gent de tendències diferents, amb com a fi últim la independència del Quebec si el poble la vol i l'aprova per referèndum). Més particularment, vaig donar el meu suport al liberal Pierre Elliot Trudeau, perquè volia posar el Canadà sobre la mapa del món com a país de neutralitat i de dinamisme; el conservador Brian Mulroney va rebre el meu vot perquè volia donar un estatut especial al Quebec; i en fi, René Lévesque, del Partit Quebequès, m'havia convençut que els quebequesos forment part d'una nació autònoma en el context del federalisme canadenc, i que el dret de decidir respecte a la independència és una noció per defensar. Tenia, doncs, l'habitud de votar per un programa, de vegades per un líder en particular, i no per una etiqueta. I sóc, crec, bastant típic dels canadencs en aquest punt de vista.

Tornem a França, a Catalunya Nord. Ara, tinc família a França, molts amics i tinc també la nacionalitat francesa. Puc dir categòricament que els francesos tenen tendència a votar per reflex, involuntàriament, per automatisme. Mai he vist una vegada un francès «canviar d'hemisferi» per votar. Mai he vist un francès donar la importància al programa d'un partit i no a l'etiqueta (només les eleccions municipals poden interferir amb la malaltia dels hemisferis cerebrals). A França, jo vaig votar a l'esquerra, a la dreta, i ara em demano si no cal votar pel Modem en un gest ambidextre!

Estic convençut que les etiquetes d'esquerra i de dreta constitueixin una camisa de força que impedeix la reflexió i debats seriosos. Són etiquetes del passat. Potser podem reservar-les per preses de posició o partits d'extremisme. No serveix de res criticar tal política de tal partit dient que és massa d'esquerra o de dreta. Podem, al contrari, condemnar programes, propostes que van en contra del bé públic, o contra el bé col·lectiu. Cal discutir de compromisos polítics i no amagar-se i no embrollar-se darrer etiquetes que volen dir res. Que la UMP estigui no a la dreta, sinó la UMP amb el seu programa; que el partit socialista canviï de nom i presenti el seu programa...

Fa alguns mesos, vaig escoltar discursos de polítics diferents, per a les eleccions municipals franceses. En una de les reunions, un amic delirant va cridar a tothom: «Mireu en Donald, aquí amb nosaltres, gent de dreta, escoltant el nostre candidat. Ara és de dreta.» Collons! No sóc un tros de paper posat sobre un producte per indicar preus i mides. Alliberem-nos dels signes enganyosos!

Començo a participar activament i amb passió a les discussions a la Catalunya del Nord sobre el futur de la nostra regió. Malauradament, constato que els catalans del nord pateixen de la malaltia esquerra-dretana, heretatge francès reductor. He vist i viscut tantes baralles, insults personals, vindictes, referències calumniadores al passat d'alguns militants catalans, totes actituds estèrils. Els tres partits catalans del nord (CDC, Esquerra Republicana, Unitat Catalana) han de treballar junts quan es tracti de decisions clau per al futur de la comunitat. Busquem solidaritat per col·laborar junts pel foment de la llengua catalana i d'un espai econòmic català. Mai he vist, enlloc, tants infantilismes i dispersions, tot i que la situació greu de la identitat catalana empitjora de dia en dia.

Els nostres germans del Principat, ben al contrari, són capaços de posar al davant la nació i les seves prioritats, esquivant així l'estèril dialèctica de les suposades esquerres i dretes. Una política és bona per Catalunya, votem-hi a favor; una altra amenaça Catalunya, votem-hi en contra. I sempre guardem com a visió polítiques socials, humanes, democràtiques, basades sobre els drets fonamentals de la persona. Si els catalans del Principat saben fer aliances pel bé públic, d'altra banda, em sembla que els castellans, ells, queden sobretot presos en la cola hemisferi, tant com els italians, i moltes nacions europees.

Gràcies a l'empenta d'Europa, tenim a totes les Catalunyes la possibilitat de crear una gran regió catalana que serà un model, i que farà ressò de la visió de Pau Casals davant de les Nacions Unides l'any 1971: «Què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...» Ens correspon a nosaltres de ser fidels a Pau Casals perquè les set regions catalanes es donin la mà «lliure» (i no «hemisfèrica») guiades per valors universals de germanor i de catalanitat oberta i solida. Releguem dretans i esquerrans al passat!