Polítics que fan veure que escriuen

A França, el llibre té un pes específic lligat a la imatge històrica de França com a país de cultura. Els índexs de lectura dels francesos se situen en la mitjana europea però el llibre continua generant una brillantor particular i és també una eina de prestigi personal per a qui vol adquirir prestigi. Per això tants esportistes, tants animadors de televisió, tants generals jubilats i, sobretot, tants polítics, publiquen llibres. Dic «publiquen» i no «escriuen» perquè només alguns ingenus poden creure que, a França, el talent literari és compartit entre tots com l'herba entre les vaques de Normandia. L'ofici de negre –«persona que fa treballs literaris per a un altre que és qui se'n presentarà com a autor davant el públic», segons el DIEC– és un ofici poc afectat per l'atur.

Una quantitat enorme de polítics publiquen llibres cada any, els quals llibres poden repartir-se en tres categories: els assajos, les autobiografies i les biografies. La categoria més interessant d'un punt de vista psicològic és la biografia. L'important en una biografia publicada per un polític no és el contingut que, generalment, és una mena de «Copiar-Enganxar» de qualsevol altra biografia del mateix personatge, l'important és el lligam que el lector/elector pot fer entre el personatge biografiat i el seu biògraf. Es tracta d'un missatge subliminar, no gaire subtil, per dir que si escric sobre Lluís XV és que m'hi identifico i que, per tant, podríem, ell i jo, tenir alguna qualitat compartida... Per això el personatge biografiat no és escollit en funció «d'aquesta fascinació que sempre he sentit per Léon Blum» sinó més aviat després de reunions amb un equip de consellers i algun historiador afí...

Generalment, el personatge escollit no té res d'original. La sorpresa més grata va venir, fa una dotzena d'anys de... Nicolas Sarkozy que va publicar una biografia de Georges Mandel, un resistent assassinat per la milícia de Pétain, poc conegut del gran públic. Eren temps llunyans en què Sarkozy pensava haver de seguir el camí de la tradició; era commovedor sentir-lo parlar de Mandel en promoure un llibre que es va saber que havia reconegut entre amics que no només no l'havia escrit sinó que tampoc no l'havia llegit fins al final... Més tard, Sarkozy va entendre que podia prescindir d'aquesta imatge cultural i va mostrar tota la vastitud de la seva ignorància, exhibint-la com un trofeu, una mica a la manera de Ronald Reagan... D'altres però intenten salvar l'honor de la cultura i Valéry Giscard d'Estaing acaba d'atrevir-se a publicar una segona novel·la, deu anys després d'un primer intent que li va valdre de ser elegit a l'Académie Française i que va fer dir a la crítica que es notava que, malauradament, havia prescindit dels serveis d'un negre.