metereologia
L'any 47 sí que va nevar
El 25 de gener del 1947 va caure una gran nevada a les comarques gironines que va tallar carreteres i vies de tren
En molts indrets, els gruixos superaven de molt el metre, en la nevada més gran del segle XX
Les condicions perquè nevi de valent en cotes baixes a les comarques gironines només es donen de manera excepcional cada molts anys. Normalment, han de coincidir una entrada de fred àrtic, siberià o continental amb vents de component marítim que aportin humitat. Això és molt difícil que passi, perquè, en general, quan arriba aire molt fred, és sec, perquè ha tingut un llarg recorregut a través del continent europeu. En canvi, quan el vent prové del mar, amb més humitat, és molt més càlid i acaba plovent. És el que va succeir, per exemple, la setmana passada. De dimarts a dijous va entrar aire molt fred i sec. Hi havia condicions perquè pogués nevar, però faltava humitat. I va lluir el sol. A partir de divendres, la borrasca que va pujar des del sud va portar humitat, però ja no hi havia prou fred en alçada i va ploure generosament.
Però el gener del 1947, com el desembre del 1962 i, més recentment, el març del 2010, es va produir la tempesta perfecta, en podríem dir. En tots aquests casos, l'aire fred es va barrejar amb una potent borrasca que va injectar humitat i va provocar una gran nevada, amb gruixos molt importants.
Ara fa justament setanta anys, el 25 de gener de 1947, la borrasca que es va formar va agafar una força insòlita, amb una pressió de 995 mil·libars. La nevada que va caure arreu de les comarques gironines, però, sobretot, amb molta més força, al llarg i a l'interior de la Costa Brava, es pot considerar la més gran del segle XX en aquesta zona. Des del 1884 que no hi nevava tant, diuen les cròniques de l'època.
A Palamós, hi van caure 175 centímetres, mentre que Portbou en va registrar 160; la Bisbal d'Empordà, 85, i Girona, 40. En els indrets on rebufava el vent, s'hi van acumular gruixos encara més alts. Per això, alguns testimonis explicaven com a Palamós la gent havia baixat al carrer des dels balcons del primer pis i que a Torroella de Montgrí, en algunes cases, en obrir la porta només es veia neu.
La premsa gironina de l'època –el diari Los Sitios–, més preocupada a lloar el règim que a explicar els problemes reals del país, no es va fer ressò de la important nevada i dels grans problemes que va provocar –carreteres i línies de tren bloquejades, pobles incomunicats, talls de llum pràcticament arreu– fins al cap de tres dies, el dimarts dia 28. Les dures condicions en què vivia el país, en plena postguerra, van agreujar el patiment de la gent.
A Barcelona, La Vanguardia Española va dedicar la portada del dia 26 a recordar el vuitè aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, però, en planes interiors, explicava que la nevada havia “interromput moltes comunicacions” i detallava com el fort onatge havia malmès molts punts de la costa. De la greu situació a les comarques gironines, en va parlar en l'edició del dimarts 28 –els dilluns no hi havia diari– i es va centrar, sobretot, en el tren bloquejat per la neu amb catorze persones al baixador de la Font Picant, a Santa Cristina d'Aro. El maquinista del tren havia aconseguit donar l'alerta després d'haver estat més de 24 hores caminant per la neu. Els sis membres de la tripulació i els vuit passatgers no van ser rescatats fins al dimecres dia 29. Segons el diari, sort n'hi va haver, dels queviures que portaven dos individus que es dedicaven al “comerç incontrolat” –és a dir, a l'estraperlo– i que van decidir compartir entre tots.