Lluny de les bombes

Pri­mer, la malal­tia d'un dels fills i, després, fugir de les bom­bes. Són els dos motius que han aca­bat por­tant la família d'en Fewzi i la Mey­som a viure a Bar­ce­lona. “Vostè ja deu saber que a Gaza no hi ha medi­ca­ments i poques pos­si­bi­li­tats de trac­ta­ments mèdics”, explica el pare de qua­tre nens i dues nenes, un engi­nyer que al seu país havia tre­ba­llat per a l'admi­nis­tració. No va dub­tar a gas­tar-se part dels estal­vis quan va saber que la solució per a un dels seus fills petits, amb pro­ble­mes greus en el fun­ci­o­na­ment dels ronyons, estava a l'hos­pi­tal Sant Joan de Déu, a Esplu­gues de Llo­bre­gat. Per això la mare i el nen van viat­jar fins a Bar­ce­lona. Va anar bé i van tor­nar a casa pen­sant que pot­ser hau­rien de fer algun altre viatge per motius de salut. Sense ima­gi­nar-se que al cap del temps hi tor­na­rien ja per que­dar-s'hi, com mol­tes altres famílies de països en con­flicte. “Vull que els meus fills crei­xin en un lloc on es vis­qui en pau”, diu la mare.

En Fewzi i la Mey­som rela­ten la seva experiència com a tes­ti­mo­nis direc­tes dels bom­bar­de­jos a Gaza i posen parau­les a les fotos i imat­ges que veiem a la tele­visió i als dia­ris. Expli­quen una vida cons­truïda al vol­tant d'una família molt extensa d'oncles i vui­tanta cosins, amb un dia a dia dedi­cat als fills i filles, a les gran­ges i a les oli­ve­res, que eren el negoci fami­liar. “Una guerra ho atura tot –diu amb nostàlgia Fewzi–, i nosal­tres la patíem molt, perquè estàvem al cos­tat de la fron­tera.” Insis­teix que no va ser fàcil, però sí neces­sari. Va arri­bar el moment de pren­dre la decisió de mar­xar. I ho van fer.

Viuen a Sarrià, a Bar­ce­lona, en un pis de la parròquia. La tran­quil·litat dels car­rers antics que va des­criure J.V. Foix és l'altra cara de la moneda dels temps en què sobre­vi­vien a les bom­bes i a la pressió de ser a prop de la fron­tera mili­ta­rit­zada. Com a sol·lici­tants de l'esta­tus d'asi­lat –tràmits i tràmits, i temps i temps d'espera–, han rebut l'ajuda d' Accem , una de les enti­tats que ges­ti­o­nen a Cata­lu­nya el pro­grama esta­tal d'atenció als refu­gi­ats, i ara també de Càritas Dio­ce­sana de Bar­ce­lona, que els pro­por­ci­ona l'habi­tatge i també la cober­tura de les neces­si­tats bàsiques. “Molt bona gent”, diu la pare­lla. Hi afe­gei­xen, però, que no vol­drien viure de les aju­des, sinó tre­ba­llar. Ella és cui­nera i ha fet cur­sos a Mes­cladís , una enti­tat sense ànim de lucre que ofe­reix cur­sos de cuina (Cui­nant opor­tu­ni­tats) i acom­pa­nya­ment en la inserció al mer­cat labo­ral a per­so­nes que es tro­ben en difi­cul­tats espe­ci­als. Ell està pen­dent de la con­va­li­dació del títol d'engi­nyer, un altre dels molts obs­ta­cles que exi­gei­xen molta paciència a les per­so­nes refu­gi­a­des a l'hora de recons­truir una nova vida.

El setem­bre del 2015, Càritas va posar en marxa el ser­vei d'ajuda als refu­gi­ats per res­pon­dre a les mol­tes per­so­nes que se'ls adreçaven. Un dels grans pro­ble­mes és l'habi­tatge. Algu­nes de les per­so­nes hi arri­ben deri­va­des per les enti­tats que fan l'aco­llida, però mol­tes hi van pel seu compte. De moment, tenen una quin­zena de pisos per a famílies i també un pis com­par­tit per a nois sols. “Són nois que estan fent uns pro­ces­sos fantàstics de for­mació amb molt d'esforç. No podem per­me­tre que tor­nin enrere en la inserció, perquè no tenen un sos­tre”, argu­menta la res­pon­sa­ble del ser­vei per als refu­gi­ats de Càritas, Juana Martín, que abans s'havia fet càrrec del pro­grama de migració. Coor­dina una gran fei­nada, sobre­tot la d'acon­se­guir habi­tatge.

“Ens anirà bé si publi­queu que estem oberts a ces­si­ons de pisos de par­ti­cu­lars”, demana. Ara tenen sis famílies en llista d'espera. Mol­tes de les per­so­nes que hi van per dema­nar pro­tecció inter­na­ci­o­nal a Bar­ce­lona tenen recur­sos, però arriba un moment en què se'ls aca­ben. I es tro­ben amb un gran pro­blema, sobre­tot si són famílies amb fills. Martín subrat­lla que Càritas no té cap porta d'entrada específica per als refu­gi­ats, sinó que són ate­sos a través dels ser­veis gene­rals.

Com en Fewzi i la Mey­som, que estan agraïts de poder dei­xar enrere una violència i un perill que no obli­den. La mare recorda com una de les filles sem­pre tenia febre després d'un bom­bar­deig, i una de les nenes, la Mouna, no es treu del cap un dia que, men­tre feia un exa­men, quan tenia vuit anys, van començar a caure bom­bes i a classe tots es van refu­giar sota les tau­les. “Al car­rer no sé què hi havia, perquè em van tapar els ulls. M'ho ima­gino”, explica.