“Només vull estudiar”
Refugiats sirians que viuen a Catalunya expliquen, des de la primera fila de la manifestació, que els seus anhels impliquen recuperar petits aspectes de la vida quotidiana
Reconeixen que la societat civil és capdavantera i que alliçona les administracions, però lamenten que l'impediment dels polítics fa que no puguin viure amb plenitud i llibertat
Meera M. Zaroor va arribar a Barcelona amb quinze anys, i ara, amb divuit, encapçala la manifestació i atén la premsa, que li pregunta per la seva història, la de la seva família i pels camins que l'han dut fins a Barcelona. “Què vols saber? Vam arribar a Barcelona per estar-nos-hi només tres setmanes de vacances i ens hi hem quedat tres anys”, explica. Nascuda a Homs, a Síria, reconeix que la situació d'allà és tan complicada que no veu la manera de tornar-se'n. Va arribar a Barcelona amb la mare i les seves dues germanes, més grans que ella, pensant-se que s'hi passarien poc temps. Portaven la roba i els diners justos, no pensaven que el que era temporal s'acabaria convertint en permanent. “Ja ens va costar poder sortir del país, no va ser gens fàcil”, recorda. Per sort, un familiar que ja vivia a la ciutat els va ajudar. Molts dels que han arribat a Barcelona amb visats de turistes ho han fet perquè tenien el suport de la família. “Però el meu oncle no ens podia mantenir per sempre, per això vam demanar asil”, recorda. Amb tot, els tràmits tampoc són fàcils.
“Jo no em sento a mi mateixa com a refugiada, no sento que tingui drets de refugiada, ara com ara”, es queixa. Explica que va arribar quan hi havia un gran desconeixement i faltava sensibilitat envers els refugiats. “Hi havia molta descoordinació, no sabien què havien de fer [les autoritats] amb els refugiats. Va ser horrible.” I a la pregunta de si se sent integrada contesta amb un no rotund: “No m'hi sento integrada ni tampoc acollida”, diu entristida. La soledat que viuen els qui s'han vist obligats a desplaçar-se forçosament és brutal, tot i que sovint els acompanyin familiars.
Els germans Obada i Azhar Seraj, de 21 i 23 anys respectivament, també han viatjat amb família. Obada fa dos anys i mig que viu a Girona i Azhar, en fa ja tres i mig, i també viuen amb la mare i un altre germà, que fa 15 anys que viu i treballa a Girona. Una germana de 30 anys que està casada s'ha quedat a Alep, també a Síria. “Només vull estudiar, formar-me”, explica Obada. Ell estudia informàtica i està content perquè és el seu segon any i les notes han millorat. “Ja puc entendre el que diuen els meus professors i les matèries, estic content perquè puc estudiar”, explica. Altre cop, la quotidianitat perduda esdevé un tresor quan es recupera. El seu germà Azhar també estudia, en aquest cas, finances.
Els germans Seraj es mostren agraïts pel suport de tanta gent que ha sortit al carrer per fer sentir la seva veu. “Molts refugiats no tenen la sort que tenim nosaltres de poder sentir que aquesta és la nostra casa”, explica. A molts joves com ells, la vida els ha quedat aturada en un camp d'immigrants. Ells valoren petites coses, com ara poder estudiar. “Quan vam marxar teníem clar que havíem d'estudiar i estem contents perquè això ja ho tenim”, diu Obada. L'opció de tornar-hi és impossible. “M'hi farien lluitar amb l'exèrcit i això no m'ho puc ni imaginar”, diu.
N'Omar, que té 46 anys i en fa 23 que viu a Barcelona, també s'ha afegit a la manifestació, que omple els carrers de Barcelona. “No sóc refugiat, però també els dono suport, és evident. La societat civil va al davant de la voluntat política i tira, però això no és suficient. Les decisions les prenen els polítics i això ha de canviar”, clama.
Dara Ljubojevic, que va arribar a la seva “estimada” Barcelona durant la guerra dels Balcans, també aprofita els parlaments per explicar la seva experiència. “No crec que l'any 1992 fóssiu més simpàtics i que ara sigueu diferents”, diu. “Volem obrir les fronteres i l'única diferència és l'impediment polític i la mentida, però aquesta marea humana tan generosa farà que ho aconseguim”, diu. Dara clama perquè els refugiats d'avui tinguin “la mateixa sort” que va tenir ella fa 25 anys. Obada i Azhar també se senten, si no afortunats, sí agraïts. Però no n'hi ha prou. Encara hi ha moltes tragèdies humanes.