Tres estrelles a El Celler de Can Roca

Michelin 2010 també reconeix Les Cols amb dues estrelles i la fonda Xesc, de Gombrèn, i el Botic, de Corçà, amb una

Tenir tres estre­lles Mic­he­lin és impor­tant perquè tot­hom li'n fa cas, mal­grat les absències i la gasi­ve­ria dels edi­tors. L'exem­ple clar i històric és El Celler. Per al sec­tor, per als pro­fes­si­o­nals, eren tri­es­tre­llats in pec­tore. I per sec­tor no ens refe­rim només al català. No només a l'esta­tal. Ni tan sols a l'euro­peu. Ens refe­rim a tot l'uni­vers gas­tronòmic mun­dial. D'aquí al Bra­sil, dels EUA, al Japó, a Austràlia i al Regne Unit de la Gran Bre­ta­nya. Fins i tot ho adme­tien els fran­ce­sos amb la boca grossa, que ja els costa.

El sec­tor que hi entén un tros reco­neix El Celler de Can Roca com el 5è millor del món, segons la llista que pro­mou la revista britànica Res­tau­rant Maga­zin i el seu del The world's 50 best res­tau­rants.

Per això, des d'ara hau­ran de ser trac­tats com els grans. Perquè també són el segon millor res­tau­rant de l'Estat segons la guia Lo mejor de la gas­tro­nomía, de Rafa García San­tos. Són entre els millors a la Gour­me­tour, a la Campsa... Algú en dóna més? Són el res­tau­rant més influ­ent del món després d'El Bulli. I això és colos­sal.

Tenir la segona estre­lla no és cap broma. I molt menys per un res­tau­rant que fa una cuina arris­cada. Fina Puig­de­vall i tot el seu equip de Les Cols, d'Olot, han rebut el reco­nei­xe­ment a la seva cuina com­pro­mesa amb el ter­ri­tori, amb el quilòmetre zero, amb la tra­dició, però alhora amb la moder­ni­tat. No: amb la post­mo­der­ni­tat. La reforma de Les Cols és d'RCR Aranda, Pigem i Vilalta Arqui­tec­tes. I van gua­nyar el FAD.

Xesc Rovira l'ha espe­rat molt anys, l'estre­lla. Feia molts anys que la merei­xia. Feia anys i panys que altres guies i els cli­ents ja li havien reco­ne­gut el mèrit de tre­ba­llar en una fonda de Gombrèn, en un car­re­tera secundària del Piri­neu! I de fer una cuina tre­ba­llada, pen­sada, refle­xiva i moderna, però sense haver tren­cat el cordó umbi­li­cal de la seva vella cuina fami­liar.

Sense cap mena de dubte, la sor­presa ha estat el Botic, d'Albert Sas­tre­ge­ner i Cris­tina Tor­rent. Ell va ser cap de La Cuina de Can Pipes, que va tan­car i dei­xar la guia el 2009.

El 2010 a les comar­ques giro­ni­nes sumen dinou estre­lles Mic­he­lin, repar­ti­des en 14 esta­bli­ments. A Cata­lu­nya hi ha 43 esta­bli­ments amb estre­lla a la Mic­he­lin. De nove­tats, cal des­ta­car la segona estre­lla del Lasarte, de Bar­ce­lona, i la pri­mera del Torreó de l'Indià, de Xerta.

«Com en Pep Guardiola: tothom els estima»

«Són com en Pep Guardiola. Tothom els estima, fins i tot els que no són dels seus.» Ho deien ahir al festival de cuina San Sebastián Gastronomika un grup d'empresaris catalans i madrilenys del ram de l'agroindústria. Tenen un carisma que no se l'acaben i una paciència infinita. Són un pou de virtuts.

Guardiola és u. Els Roca són la suma de tres tarannàs diferents: el seny creatiu d'en Joan, el cuiner; el toc rebel d'en Jordi, el pastisser, i el do de la paraula d'en Josep, el sommelier, a la sala. I encara hi afegiria l'herència familiar. L'amor al treball dels pares, Josep i Montserrat. I la cuina de la mare i de l'àvia Angeleta, la seva musa, traspassada el 2006, als 94 anys.

El diumenge de Sant Albert del 2009, d'un cap de setmana de partits de seleccions, Pep Guardiola i la seva dona van dinar a El Celler de Can Roca amb un grup d'amics. La presència de Pep Guardiola va aconseguir asseure Joan i Pitu a la taula d'El Celler de Can Roca nou. Mai abans no ho havien fet. Són culers, però molt.

Van brindar per la sisena d'aquest any i la tercera dels Roca. Es tornaran a veure per celebrar-ho quan el Barça també sigui campió del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.