Les dones, i alguns homes, tenen mirades diferents, però no se'ls dona visibilitat
És més fàcil fer venir un autor home a un festival que una dona: encara no hi ha igualtat
Directora d'Xcèntric (cinema del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB), és la directora de les darreres edicions del festival internacional de cinema d'animació de Catalunya Animac Lleida, que acaba de celebrar aquest cap de setmana la seva darrera edició. Ha estat programadora i comissària en certàmens com ara el Festival de Sitges, ArtFutura i el MACBA, i ha creat peces audiovisuals per a cadenes i productores de diferents països. Carolina López atén aquesta entrevista a l'inici del festival, tot sabent que sortirà el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.
Quin paper té la dona en l'art visual?
És un tema que vam debatre àmpliament durant l'Animac de l'any passat, dedicat als futurs femenins. És un tema que m'interessa, i no cal reivindicar sinó simplement mirar-ne els números: tot i que en la creació independent hi ha moltes dones, que són realitzadores, animadores, directores, productores... encara tenen poc visibilitat. I això és molt important, no és un tema de gènere, sinó de diversitat. Com més diverses siguin les mirades, a les arts, més interessant i més complet serà per al món. Les dones aporten unes mirades pròpies a l'art, que són diferents de les de molts homes, però no tots. Perquè hi ha certs homes que també tenen visions diferents. De tot això se n'ha de parlar.
Però no són tan visibles, les dones.
Jo no acabo d'entendre per què havent-hi tant de talent femení, havent-hi més dones que homes en les carreres audiovisuals i cursos de cinema, després aquestes noies no arriben amb les mateixes xifres a la indústria. No és una sensació meva, són estadístiques.
Per què passa, això?
Això passa quan entren els diners en joc.
Expliqui's.
No és per un únic motiu. Per una banda, per la manca de referents en la indústria. Tu vas a una classe a la universitat, on hi ha més dones que homes, i preguntes: qui vol ser realitzador? I alcen les mans més homes que dones. Perquè no hi ha referents en la indústria. Necessitem més dones directores, més dones productores executives. D'altra banda, vivim en un país on la conciliació familiar continua sent un problema. Se n'han fet, de passos legals. Però arrosseguem encara molts anys de masclismes. I estan molt arrelats. La llei és igual per a tothom però, quan arriba el moment d'escollir entre la carrera professional o les obligacions familiars, la resposta és diferent segons un home o una dona. Afortunadament hem canviat molt, en l'àmbit legal. Persones com la meva mare no podien viatjar a l'estranger sense permís del marit, no podien treure diners del banc elles soles. Durant molts anys. Tot això encara està interioritzat al nostre país. I a altres llocs del món les dones ni tan sols poden fer cinema. No ens podem relaxar i pensar que ja ho hem aconseguit.
Doncs ara diria que sí. Quan era molt jove, no hi creia, en la discriminació positiva. M'havien educat en els valors de la igualtat, el meu pare i la meva mare creien en la igualtat total i l'exercien, i jo pensava que la societat també era ja així. Creia que seguint la meva vocació i fent el que m'agradés era igual ser dona que home, per obrir-se camí. Després de fer belles arts, vaig veure que per entrar-hi tenies més oportunitats pel fet de ser dona. Em vaig enfadar? Creia que no era just per als homes.
I ara?
Ara que tinc 50 anys ho veig d'una manera molt diferent. He vist tanta desigualtat, durant aquests anys... Crec que de manera global encara és necessària una discriminació positiva. Cal que fer un esforç per donar més visibilitat a les creadores. He vist moltes vegades, durant la meva carrera, que era més fàcil trobar finançament i tirar endavant un projecte si eres home que si eres dona. Com a programadora i organitzadora de festivals, m'he trobat molts cops que és molt més complicat fer venir una dona a una conferència que no pas un home. La dona, a part de la seva professió, s'ha de partir el temps amb els fills, o cuidant els pares, i sovint renuncia a difondre o aprofundir en la seva obra per cobrir aquestes altres obligacions. En canvi, és molt més fàcil que els homes et diguin que sí, que trobin un lloc a l'agenda, que viatgin per anar a un festival o una conferència.
S'ho ha trobat en l'Animac?
Sí. I miri que jo intento, des d'Animac i des d'Xcèntric, programar la feina de les dones joves i encoratjar-les perquè tirin endavant. Fer una primera obra és fàcil. La segona ja és més complicada, per a elles, perquè sovint ja tenen altres obligacions. I, amb més de tres, ja és molt complicat de trobar-ne. Molta filmografia d'autores dones queda en tres títols. I prou. Fins i tot hi ha casos de petites productores formades per una parella, i al final és l'home el que acaba portant el pes professional, i la dona només fa tasques de suport. Només conec un cas a la inversa, molt lloable. El missatge que m'agradaria donar a les dones joves és que no defalleixin: el cinema i el món audiovisual són una professió tradicionalment masculina, però aquí estem per canviar tot això.
L'Animac és un exemple: un festival organitzat per una dona.
No només per una dona. De tot l'equip d'Animac, el 80% som dones.
Què en podeu dir, d'aquesta edició?
L'hem preparada amb molta il·lusió. Amb convidats especials i que han estat molt generosos de voler venir i unir-se a aquesta aventura. És un luxe tenir aquest any Igor Kovalyov, que ens mostri la seva obra i ofereixi una classe magistral. A més, és l'any que l'Animac ofereix més curtmetratges catalans. En tenim més de mitja dotzena i de temàtica molt diversa. I aquest any, a més, dedicat a la producció en temps de crisi, i a convertir els problemes, per difícils que siguin, en art i creativitat.