Roberto marcant, Millet dormint

Fèlix Millet va voler ser pre­si­dent del Barça. Va pen­sar que la millor manera de cul­mi­nar el seu ascens a l'Olimp de la soci­e­tat del país era acon­se­guir la pre­sidència del millor club espor­tiu del món i va estar molt, molt a prop que el seu nom encapçalés una can­di­da­tura que pro­ba­ble­ment hau­ria estat cavall gua­nya­dor. Volia la pol­trona de la llotja del Camp Nou per expe­ri­men­tar la mel del poder i també per bar­ce­lo­nisme, perquè per sobre de qual­se­vol altra cosa Fèlix Millet és un gran ena­mo­rat del Barça, un fanàtic en tota regla i també un gran entès en fut­bol.

Però totes les afi­ci­ons tenen un límit i dime­cres pas­sat quan el davan­ter cen­tre del París Saint Ger­main, Cavani, va mar­car el gol del seu equip i va des­trem­par de cop els 96.000 culers que omplien l'estadi i els mili­ons que s'ho mira­ven davant d'un tele­vi­sor, Millet va mirar el rellotge, va veure que pas­sa­ven uns minuts de les 10 de la nit, va pen­sar que l'endemà havia de mati­nar –als judi­cis s'hi ha d'arri­bar pun­tual, i encara més si un hi va com a prin­ci­pal acu­sat i s'ha de des­plaçar des de l'Amet­lla del Vallès fins a l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat– i ales­ho­res va pren­dre una de les pit­jors deci­si­ons de la seva vida, anar a dor­mir.

Amb un som­riure tra­pe­lla, com si hagués fet una dolen­te­ria, Millet expli­cava ahir a la Ciu­tat de la Justícia, durant el recés que va orde­nar la magis­trada després d'escol­tar la decla­ració de Jordi Mon­tull, que no va ser fins que es va aixe­car que va saber que el Barça havia pro­ta­go­nit­zat el pro­digi, que no mira­cle, fut­bolístic de mar­car tres gols, glaçar la sang dels pari­sencs i encen­dre el cor dels bar­ce­lo­nis­tes d'arreu del món. I Millet ho deia som­ri­ent, entre quei­xa­lada i quei­xa­lada de l'entrepà que s'havia por­tat de casa, i amb els ulls ence­sos, mig tin­tats d'impotència per haver-se per­dut la gesta, mig de son perquè aquest home fa anys que ha per­dut l'hàbit d'aixe­car-se a pri­mera hora del matí, mig incen­di­ats de joia perquè ahir en tots els ulls dels bar­ce­lo­nis­tes hi havia el mateix dring de feli­ci­tat.

Els ulls de Millet no eren els del seu advo­cat, Abra­ham Cas­tro, madri­leny i madri­dista fins a la medul·la, que ahir es quei­xava que havia dor­mit molt menys del que hau­ria vol­gut per “culpa” de les cele­bra­ci­ons impro­vi­sa­des i desen­fre­na­des dels afi­ci­o­nats del Barça, que van escla­tar quan Sergi Roberto va cul­mi­nar la gesta espor­tiva. Cas­tro, amb ganes de pro­vo­car l'inter­lo­cu­tor i enge­gar una con­trovèrsia fut­bolística, lluint galons de segui­dor d'un equip que ha gua­nyat onze, sí onze, vega­des la copa d'Europa es pre­gun­tava què carai cele­brava la gent de Bar­ce­lona, i sos­te­nia que tant de sarau per una sim­ple clas­si­fi­cació per a quarts de final de la Cham­pi­ons era més propi d'un equip petit.

Com a bon afi­ci­o­nat de l'equip meren­gue, per l'advo­cat Cas­tro, l'eli­mi­nació del Barça dime­cres a última hora hau­ria supo­sat posar la cire­reta a una jor­nada que havia començat amb una satis­facció pro­fes­si­o­nal, perquè el seu cli­ent havia fet una molt bona decla­ració davant el tri­bu­nal que el jutja, dient tot el que tenia pen­sat dir; sobre l'espoli del Palau, la trama de Fer­ro­vial i CDC i de la seva gestió al cap­da­vant de la ins­ti­tució. L'advo­cat, satis­fet, i el seu cli­ent, con­tent, perquè, a més d'un deix blau­grana, la mirada de Fèlix Millet es veia ahir des­lliu­rada del tel que durant els últims anys li ha enter­bo­lit la visió, i també l'ànim, com si el fet d'haver decla­rat la veri­tat, o la seva veri­tat, li hagués permès treure's de sobre una càrrega molt fei­xuga.

–Se sent alli­be­rat, senyor Millet?

Res­posta, amb un som­riure:

–Sí.