Laura Borràs “Intento projectar la lectura i els autors clàssics des de l'espai digital”

Llegir sempre ens permet viure més, perquè la literatura, en el fons, neix de la vida, s'alimenta de la vida i ens permet aprendre moltes coses.

Quan parlem de llegir tothom acaba pensant en lectura de llibres, però no nomes llegim llibres. És veritat que quan ets a la xarxa, de lectures n'hi ha. Hi ha lectoescriptura. És a dir, a la xarxa ens comuniquem perquè llegim. Crec que llegim, però potser no prou. Cal aspirar a un país cent per cent lector i, per tant, que més gent llegeixi llibres. A mi el que més em preocupa són els dos milions i mig de persones que, segons les últimes dades, reconeixen que no llegeixen cap llibre a l'any. Dos milions i mig. Aquesta és una xifra que em provoca tristesa perquè no saben el que segurament es perden.

Umberto Eco té un article preciós que parla de la biblioteca dels llibres que encara no ha llegit i diu que allò és un escenari futur de felicitat: tots aquests llibres que m'esperen per llegir. Llegir és una operació que s'ha de començar a ensinistrar perquè és un hàbit i és una destresa complexa. No naixem llegint, igual com l'escriptura és un sistema basat en l'oralitat, la lectura ha de començar a ser un hàbit que esdevingui un costum. I, per tant, que els nens vegin que no només es llegeix a l'escola perquè toca llegir; que vegin que a casa també es llegeix.

Ella va començar amb un blog als onze anys i després es va convertir en booktuber perquè té un canal de Youtube específicament dedicat a recomanar llibres.

La meva filla es va plantejar el blog perquè tenia amigues que no llegien i pensava: “Si jo m'ho passo tan bé llegint, com és possible que elles no?” Va fer-ho per intentar explicar què trobava ella en els llibres. No té cap pretensió de fer crítica literària; simplement hi explica com s'ho passa de bé amb els llibres. El seu espai s'anomena Recomanacions de llibres infantils i juvenils.

Fa molt de temps que els antropòlegs ens diuen –i Claude Lévi-Strauss té una conferència esplèndida sobre això– que la dimensió humana és doble: és la tècnica i és la cultura. La tècnica ens permet controlar el mitjà en què vivim, aconseguir millores que ens permetin domar l'entorn natural. I la cultura ens permet enriquir-nos a nosaltres mateixos i fer que cada vegada no hàgim de començar de zero, anar-hi traslladant tot allò que acumulem. Crec que les humanitats han trobat un camí dins del món digital per continuar oferint allò que tenen per oferir.

No només. La digital és segurament la forma més contemporània de literatura que s'ha creat des de procediments digitals i només pot ser consumida en aquests entorns. Si tu trobes el Tirant lo Blanc dins d'un iPod... el Tirant no és digital! Crec, per tant, que hauríem de diferenciar entre allò digital i allò que és digitalitzat. En el meu cas, em dedico a ensenyar clàssics però tinc un grup de recerca sobre les tecnologies. Miro de trobar el millor punt de contacte que em permeti treballar. Si jo he de parlar de Shakespeare he d'atrapar els alumnes, i és igual que l'expliquis, el diguis, els vegis dalt d'un escenari, en un llibre electrònic o que te'l trobis a Facebook. Es tracta de trobar les maneres que l'acostin a aquells que encara no saben que Shakespeare té tantes coses a dir.

Un grup de persones de disciplines diferents, que no necessàriament han de ser com la meva, vam crear Hermeneia. És una paraula que ve del grec. Es refereix al desig de saber, de comprendre què està canviant. I a partir d'aquí comencem a endegar un projecte de recerca a Catalunya, després a l'Estat espanyol, a Europa i fins avui.

Hem fet productes literaris digitals. Per exemple: com resseguir el viatge d'Ulisses a l'Odissea a traves d'un GPS connectat a tot un conjunt de ressonàncies històriques, pictòriques. O sigui, que vam fer un GPS literari, poètic. També vam fer un sistema poètic global que permetés perdre's per una ciutat en la qual hi hagués tot de cites literàries vinculades. Vam fer la prova a Barcelona. Som una vintena de persones, més o menys actives en funció de les circumstancies personals de cadascú, i anem endegant diversos projectes, un dels quals és un Master Mundus Europeu. Participem en un doctorat internacional de literatura comparada i hem dut a terme fins i tot obres de literatura digital.

Sí, multipantalla, amb diversos dispositius i reivindicant la literatura de sempre, que és aquella que volem continuar reivindicant, al costat d'aquestes noves formes de creació literària, molt contemporànies.

Sí, sí. Normalment estic com en lluita amb tothom perquè vinc d'un món analògic i en canvi l'intento projectar a través de l'espai digital! Però et trobes amb molta resistència, molta refractarietat. Un dia a classe es va aixecar una noia i em va dir que no els agradava la poesia. Llavors vaig trobar un recurs, a través d'un curt, amb un recurs audiovisual, i amb allò sí que hi van connectar. T'adones de fins a quin punt és important tenir en compte les tecnologies de la paraula. Llavors vaig crear un grup de Facebook perquè compartissin poemes, i després es va estendre a Twitter.

La idea és intentar captar, epifànicament, que és el que dona un tuit i jo em dedico a piular molta literatura a la xarxa, i els editors em van preguntar per què no ho feia. Per exemple, en la Bíblia, a la part del Gènesi: “Eva va menjar una poma que era més que una poma i al paradís van durar de Nadal a Sant Esteve.” En aquest cas és una descripció del que va passar per l'expulsió. Però amb la Medea d'Eurípides, per exemple, hi vaig escriure: “Medea fa el mal i matar els seus fills mirant-los als ulls és la resposta més contundent que mai un poeta hagi donat a un filòsof.” En aquest cas és més interpretatiu. De vegades són tuits que volen impactar, en d'altres parlo del que altres autors han dit d'aquelles obres.

Ho intento, sí, perquè crec que no saben el que es perden. Si llegeixes una història com Dràcula o com Frankenstein per posar dos exemples molt coneguts, és impossible ser immune a la potència d'aquests textos. L'únic que necessiten és ser ben acompanyats.

Crec que és molt difícil sense tenir un estat. Perquè amb un estat que et va a la contra –i tenim alguns exemples en la història dels Nobel que l'Estat espanyol ha fet accions perquè es desestimessin algunes de les propostes catalanes– és molt complicat. El premi Nobel és un aparador que et situa a primera línia mundial i fa visibles una sèrie de circumstàncies que òbviament no interessa, en aquest cas des de la perspectiva de l'Estat espanyol, esbombar. Això no vol dir que no tinguem autors de qualitat per haver guanyat un Nobel, i espero que ben aviat ho puguem veure.

Edip rei de Sòfocles i Raó del cos de Maria-Mercè Marçal. Aquest llibre, en què ella parla del seu càncer, és molt especial per a mi. El vaig llegir quan al meu pare li van diagnosticar un càncer del qual va morir. És un dels llibres que vaig llegir, i vaig decidir compartir-lo amb ell.