La lluita de Sant Maure

Al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui tot estava per fer i tot era possible en els anys seixanta i setanta. I era així en el sentit menys metafòric del tòpic, perquè l'arribada massiva d'immigració d'arreu de l'Estat havia provocat un urbanisme desaforat que va despreocupar-se de dotar el barri dels serveis bàsics.

Famílies senceres de llocs com ara Andalusia o Extremadura van arribar atrets per les oportunitats que oferia la indústria d'Igualada. La ciutat, però, va arraconar aquesta mà d'obra en barris perifèrics i, també, a l'altra banda del riu Anoia. Allà va néixer, del no-res, el barri de Sant Maure. Com lamentava fa alguns anys el primer alcalde de la democràcia, el desaparegut Ramón Gómez, “només els va faltar posar-nos un filat per convertir-nos en un gueto”.

Els primers en arribar van fer-se ells mateixos les cases durant les estones que els deixava la feina a les adoberies o les fàbriques tèxtils, on anaven travessant el riu Anoia amb una precària fusta que va acabar donant nom a l'actual pont de la Palanca.

En pocs anys, Sant Maure ja tenia més de 5.000 habitants, però pràcticament cap servei. Carrers sense asfaltar, una única escola massificada, un deficient subministrament d'aigua, cap consultori mèdic, etcètera. La parròquia de Sant Maure, construïda el 1966 també pels mateixos obrers, va fer de llar d'infants i d'escola quan encara no se n'havia construït cap, i va donar aixopluc als veïns amb especials dificultats.

Manifestacions, ocupacions, talls de carreteres, plantades... Cada mancança va necessitar la mobilització dels veïns, que responien massivament. Particularment recordades són les marxes per reclamar l'ambulatori o una manifestació, amb galledes i cubells, per exigir subministrament d'aigua. Els veïns es van acabar organitzant en una entitat per tal de coordinar la tan necessària lluita.

La lluita de l'associació de veïns la Convivència ha estat escollida a l'Anoia per al projecte Lluites compartides d'Òmnium Cultural, amb el qual es vol fer un reconeixement a totes les lluites que han contribuït a construir el nostre país. Es vol fer visible la feina de milers de persones anònimes que han treballat pel bé col·lectiu i han contribuït a construir un barri, un poble, una ciutat, un país i un món millor. Sota el títol La gent del barri dempeus, el 24 d'abril que ve s'inaugurarà a Mont-Àgora una exposició sobre la lluita veïnal del barri, que fins al 30 d'abril recorrerà altres espais del municipi.

En el marc del projecte s'ha entrevistat a sis persones que van participar en les lluites del barri montbuienc: Maribel Nogué, Antonio Agüallo, Luisa Bravo, Alfredo Vázquez, Alfonsa Santiesteban i Antonio Vera.

Però un cop s'aconseguien els objectius, els veïns no podien baixar la guàrdia. Luisa Bravo recorda que l'estat del barri “requeria molta lluita per aconseguir viure amb dignitat” i explica que un cop oberta la llar d'infants –impulsada per la desapareguda Caixa Penedès– les educadores van fer una vaga “perquè tenien un salari molt precari”. Les famílies van donar-los suport i van impedir la sortida d'un camió que, al cap de dos dies de vaga, volia treure el mobiliari de la llar per, probablement, tancar-la tot seguit. Bravo recorda que es van tancar a l'oficina de l'entitat “i s'hi va presentar la Guàrdia Civil amb metralletes, una cosa desmesurada, nosaltres érem tot de mares”. Alfredo Vázquez recorda, sobre l'episodi, que “tots els veïns que tenien cartilla a la Caixa Penedès van acordar treure'n els diners” i allò va ser definitiu per salvar la llar d'infants, que encara avui continua oberta.

Alguns d'aquests veïns continuarien després la lluita per dignificar el barri, ja des dels primers ajuntaments democràtics.