“Si treballes sents que vals”

Dissabte passat a última hora, la Margarit va anar corrents a comprar uns pantalons curts al seu fill de 13 anys perquè dilluns anava d’excursió amb la classe. No hi havia pogut anar abans perquè no tenia diners. És una de les coses a les quals s’ha acostumat: a no fer promeses en va, sobretot als seus fills. “No vull que sàpiguen per tot el que passem, però sí que saben que hi ha el que hi ha. No els prometo res si tinc dubtes que ho pugui complir”, assegura convençuda. I no ho diu parlant només de roba. Ho diu també pel menjar: “A vegades es queixen perquè hi torna a haver macarrons. Els dic que faré tot el que pugui per demà menjar una altra cosa. I quedem així.” A més, ara se’ls ha espatllat la nevera i no la poden reparar.

La família de la Margarit viu a Badalona des de fa deu anys. Ella va arribar fa 16 anys d’Armènia, va entrar com a turista i encara no té papers. El seu marit ja era aquí. Eren èpoques de bonança i tenien feina, però amb la crisi de la construcció tot se’n va anar en orris. Tenen dos fills, ara adolescents, que van néixer aquí. “Vam marxar d’Armènia per buscar una millor vida i ara el més important és que els fills tinguin una bona formació. Aquí la poden tenir, allà no”, argumenta. Repassa el projecte migratori i va veient que mai ha estat fàcil: “El meu marit va arribar a dormir al carrer quan va arribar, al costat de les Drassanes. Tot i que eren altres temps i de seguida va trobar feina.”

Diu que ara de feina no n’hi ha. “Quedar-te sense ingressos és com un terratrèmol”, assegura. Va anar a parar a Càritas de Badalona, on ha fet formació de vendes, de caixera, d’ajudant de cuina i de cambrera. Actualment, treballa mitja jornada a D’ins, un restaurant de Formació i Treball, que també forma part de Càritas. “El que vol tothom és treballar. Ningú vol viure de les ajudes –subratlla–. Si treballes sents que vals.”

De Càritas reben ajuda per als llibres dels fills i durant un temps també van rebre aliments. “Ens en sortirem perquè precisament a Armènia som un país que estem acostumats a lluitar”, assenyala. Tenen deutes d’un préstec, alguns rebuts d’aigua... Han viscut dos desnonaments perquè no van poder pagar el lloguer. La família de la Margarit són de les que Càritas explica que fan equilibris per anar pagant i que hi ha mesos que “o mengen o paguen el lloguer”.