La fundació de l'hereu

L'any que s'està acabant ens deixarà la constitució de la Fundació Príncep de Girona. És a dir, una fundació amb la denominació de l'hereu de la corona espanyola. Poques vegades hem viscut un fet tan solemne portat amb tanta opacitat. De sobte apareix als mitjans de comunicació la iniciativa de constituir-la, quan tots els caps ja estaven lligats i ben lligats. Els senyors Calzada i Espadalé, entre d'altres, s'havien preocupat, en el més absolut secret, d'anar lligant caps amb la Casa Reial, de buscar-se patrons i patrocinadors, i això, tot això, d'esquenes a l'opinió pública i a la premsa. Qualsevol filtració havia estat off the record i amb el compromís de no publicar-la. Estranys pactes entre els poders públics i els diaris obliguen a aquestes renúncies, que –sincerament– no compartim.

Fins que les coses van ser segures, no es va voler donar a conèixer res. És lícit preguntar-se si és que temien una reacció violenta i desenfrenada en contra que pogués arribar a avortar la seva iniciativa. Que les mateixes persones que abans havien cremat uns papers amb l'efígie reial promoguessin aldarulls i manifestacions contràries. Però no va passar ni això. Tothom s'ho ha agafat amb la més absoluta indiferència, amb una fredor que corprendria si no fos que hom pensa conèixer la idiosincràsia gironina, a la qual aquestes coses no li fan ni fred ni calor. Els habituals manifassers, als quals els agrada tot allò que té color de porpra, s'han afanyat a consentir-la, i prou. Girona és tan lluny de La Zarzuela que una vegada a la vida retratar-se amb el príncep i la princesa bé val l'esforç que comporti... sempre que no sigui massa onerós!

I ara... què? Quin sentit té i on porta aquesta flamant fundació? Sempre havíem observat que aquesta mena d'institucions naixien d'un corrent d'opinió darrere d'una persona singular, a qui era precís de donar suport, o bé eren una mena de complement d'altres institucions per donar cabuda a qüestions benèfiques o culturals amb els excedents del seu pressupost. Però aquesta fundació, on va? Qui la reclamava? Qui la volia? De sobte, el senyor Arcadi Calzada, just després d'haver deixat el càrrec de president de la Caixa de Girona i de la seva fundació, és escollit director in pectore, fins i tot abans de la constitució formal del nou ens. Cosa lògica, per altra part, si considerem que ell sembla que ha estat el principal gestor de tot el projecte.

Però ara apareix com una persona preocupada per l'ensenyament i la formació dels joves. Vés per on! Hi ha personatges que tenen set vides, com els gats! Ara serà ell qui ha d'aixecar la malparada situació de l'ensenyament, introduint iniciatives, mètodes nous, escoles, sistemes, tota vegada que sembla que aquest és el principal objectiu d'aquesta fundació. Podríem entendre que s'hagués pensat en un mestre exemplar, en un pedagog eficient, en una persona carismàtica en el camp de l'ensenyament, a qui aquesta fundació podia facilitar mitjans per desenvolupar una gran tasca en pro de la joventut. Però no: com una nova au fènix, el senyor Calzada sorgeix en una altra dimensió desconeguda. I és possible que faci fressa, perquè ja en sap. No obstant això, les poques persones que haurem reflexionat sobre aquesta qüestió –perquè el desinterès general plana sobre el tema– no deixarem de preguntar-nos el per què de tot plegat, quin és el sentit autèntic del farcit per al gall... i no ens valdran explicacions banals, perquè ja fa massa temps que ens afaitem... o que ens afaiten!