opinió

Record de Pere Ribera

Sempre he tingut vocació de mestre. Des de ben jove, m'he vist davant de nens, de nois, de persones, explicant coses per mi importants i que creia que també podien ser importants per ells. No estic segur que la paraula vocació tingui avui el mateix sentit que fa trenta anys; de fet, avui tothom parla més aviat de tenir «feina» o d'aconseguir un lloc de treball. Tampoc no sabria gaire com definir-la: el cas és que de ben jove vaig sentir una inclinació natural per l'intercanvi de valors i coneixements que es donen en una classe, quan estàs treballant amb alumnes, que és, al cap i a la fi, un significat possible per aquest mot. Vaig posar-m'hi i vaig constatar que allò era molt més difícil que no em pensava. Vaig adonar-me que el que jo havia estudiat (una carrera de filologia) no m'ajudava gaire en aquest sentit. Però això no va fer que em desdigués de la meva decisió inicial. Simplement vaig pensar que em calia aprendre'n més.

Aleshores, vaig assabentar-me que a Barcelona hi havia un senyor que feia funcionar una escola de prestigi d'una manera que em va semblar de gran interès. Sempre he cregut que per aprendre dels que en saben cal apropar-s'hi i procurar treballar amb ells, obrint molt els ulls. Vaig presentar-li, doncs, la meva sol·licitud i va citar-me per a una entrevista.

Jo ja havia fet amb anterioritat diverses entrevistes de sol·licitud com aquella. Més o menys, ja sabia què em podrien preguntar i què em semblava que hauria de respondre. Però l'entrevista amb el senyor Ribera va ser sorprenent ja des del primer moment. Em va dir: «Vostè ha estudiat literatura, oi? Coneix Vinyoli?» Jo coneixia alguns dels llibres de Joan Vinyoli i vaig poder-li'n parlar succintament; a continuació em va explicar la relació d'amistat que ell hi havia tingut. Després, em va parlar de Salvador Espriu i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i me'n va fer unes valoracions agosarades, incisives, amb la profunditat del bon coneixedor; em va explicar la importància que per a tots dos havia tingut Amalia Tineo, que havia estat la primera lectora de molts dels seus textos... Quasi sense adonar-me'n, em vaig trobar participant en una conversa sobre literatura catalana, sobre la postguerra, sobre la dictadura i la clandestinitat, sobre la importància (quasi la transcendència) que la formació de les persones té per a un país com el nostre; també vàrem parlar de l'escola del temps de la República, de la tradició pedagògica catalana, del paper importantíssim de la societat civil a l'hora d'emprendre iniciatives, del projecte d'Aula Escola Europea, que volia fer la seva aportació al corrent de renovació pedagògica que des de Catalunya sempre s'ha intentat impulsar. Vaig adonar-me que no em trobava davant d'un director d'escola com d'altres amb qui havia parlat; vaig adonar-me que em trobava davant d'un autèntic intel·lectual: vet aquí una paraula que tampoc no sé si avui té el mateix sentit que tenia fa uns anys. I també vaig adonar-me que era una persona que tenia un projecte: un projecte professional, que alhora era un projecte personal, que alhora era també un projecte col·lectiu, de servei al país. El cert és que crec que vaig entendre el que em va explicar: em va deixar fascinat, i no vaig tenir més dubtes. Amb ell aprendria el que volia aprendre, i vaig venir a viure a Barcelona.

Estic parlant del curs 1988-1989. Aleshores feia just vint anys que Aula estava funcionant. El projecte estava en plena fase d'expansió i consolidació. El senyor Ribera se'n sentia legítimament orgullós i exigia de tothom un alt compromís: de vegades, no és cap secret, un compromís dur d'assumir. M'adono ara que Aula ha completat quaranta cursos: aquell projecte s'ha realitzat, és a dir, ha esdevingut una realitat.

El món de l'educació, al nostre país, no passa pel seu millor moment. En aquests darrers vint anys, en general la nostra societat ha perdut bona part de l'empenta que en el món de la pedagogia ens va caracteritzar. Hem passat, per exemple, de discutir les idees de Maria Montessori, de Celestin Freinet o d'Ovide Decroly a discutir sobre els minsos resultats en les estadístiques de l'informe Pisa o semblants. Hem passat, per exemple, de discutir sobre la importància de les experiències dels alumnes com a generadores de coneixement, o de la necessitat d'un model de mestre acompanyant més que d'un model d'un mestre impartidor, a discutir sobre si hem de fer dues hores o tres de castellà, o de català, o una hora de ciutadania o del que sigui. Les notícies referides al món de l'educació posen la seva atenció en coses com ara que hi ha una estadística que diu que els professors de secundària perden un terç del temps de classe per aconseguir que els alumnes estiguin atents. En els últims vint anys, els governs català i espanyol han fet mitja dotzena de lleis de reforma educativa. Si hi ha un camp en què és necessària l'estabilitat és el camp de l'educació, especialment la primària i la secundària, perquè tracten un període de dotze o tretze anys molt rellevants en la vida d'una persona: qualsevol canvi que n'afecti el decurs és un canvi sensible i amb conseqüències.

L'educació no es resol només amb lleis: l'educació és la relació d'un mestre amb els seus alumnes, una relació de respecte, de complicitats ben enteses i de sanes exigències mútues. La resta pot acabar essent soroll i faramalla. I quina llei s'ha ocupat de fomentar tot això? Cap, potser perquè aquestes coses no són susceptibles de sotmetre's a lleis o reglaments. Per aquesta raó és d'un valor incalculable la continuïtat d'un projecte i d'un equip, com el que hi ha hagut a Aula. Efectivament, el senyor Ribera ha pogut sentir-se orgullós de la feina aconseguida.

I ara és el nostre torn. Percebo que és el moment de prendre el testimoni i fer un altre tram de la cursa. Hi ha una idea de Bernard de Chartres, filòsof francès del segle XII, que fa així: «Nous sommes comme des nains juchés sur des épaules de géants.» És a dir, que som com nans enfilats a les espatlles de gegants, de manera que veiem més lluny, no perquè siguem més alts sinó perquè estem a sobre de les seves espatlles; el nostre coneixement del món es basteix sobre els coneixements i les experiències dels que ens han precedit. Bernard de Chartres es referia als savis de l'època antiga, els clàssics. Nosaltres podem prendre una referència més propera i agrair al senyor Ribera que un dia, temps ha, tingués la valentia i la capacitat de voler aguantar sobre les seves espatlles una comesa com la que va dur a terme.

Gràcies, mestre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Collboni reclama a Mascort fons per a Collserola

Barcelona

Llagostera preveu un estalvi del 78,49% en el consum d’electricitat

LLAGOSTERA
SALUT

L’Hospital de Dia i el servei de rehabilitació de l’Hospital de Calella es traslladaran a l’estiu a Pineda

PINEDA DE MAR
Tarragona

Ajornat l’inici del judici del cas Innova per problemes de salut d’una de les parts

TArragona
estats units

El Senat d’Arizona aprova derogar la llei de 1864 que prohibeix l’avortament

barcelona
societat

Ripollet organitza un dinar setmanal amb gent gran per combatre la solitud

Ripollet

Canvi del model d’atenció als infants en risc social

RUBÍ

Segons un estudi, el 14,9% d'infants es van sentir sols durant el confinament

GIRONA
Raül Balam
Xef del ‘Moments’ de l’Hotel Mandarin Oriental de Barcelona (2 estrelles Michelin)

“El meu plat preferit és patata amb col i bacallà de Sant Pol”

Barcelona