“Entenc el que està passant aquí sobretot venint d’on vinc”

No és una història hiperdramàtica. Tinc els pares i la branca familiar està intacta i sana i suposo que puc estar més obert a parlar-ne perquè no tinc una ferida molt directa oberta. Sí que hi ha la ferida general, de viatger sense pàtria. Quan vaig arribar a Banyoles tenia set anys. La primera sortida des de Sarajevo, de l’epicentre del setge, va ser en uns combois cap a Croàcia. Amb la mare i el germà vam anar a Split perquè la mare, que és periodista, hi tenia un amic de la facultat. Ens va acollir una setmana. Paral·lelament tenia un oncle matern, que és pintor que havia fugit abans de la guerra, al nord d’Itàlia. Vam anar-hi i vam estar nou mesos en una antiga caserna militar on tots érem refugiats de la guerra.

Realment no tinc cap record ofuscat, traumàtic. Sí que ets conscient quan veus la mare trista, plorar. Jo tenia por de quedar-me sol dormint a les fosques. Podria rememorar records, sempre són feliços quan passen, però no són negatius. N’hi havia un que arreglava bicicletes i fèiem competicions. Les meves reflexions nihilistes van arribar a la pubertat; de cop vaig adonar-me que era un refugiat i el que significava.

M’he quedat bastant bosnià. Quan estic allà penso amb tot el d’aquí i m’imagino que aquí és millor i quan estic aquí noto la part melancòlica, nostàlgica bosniana. Em sento entre dos aigües. El meu germà, que va marxar amb un any i mig, se sent català.

M’agradaria viure en pau, no només Catalunya-Espanya, sinó en general amb harmonia. Però quan realment veus qui mana i qui és, donaria suport a la causa independentista. Però no soc lluitador per la independència en el sentit que ho manifesto. Però entenc el que està passant i més venint d’on vinc.

Quan a l’octubre van declarar la independència, els dies abans tenia una mica d’angoixa, por emmagatzemada dels fets que van passar allà. Que hi hagués armes, que entressin els tancs i bloquegessin el mar...

Ho admiro molt. Als Balcans, la paciència no hi és. És un poble eslau bastant guerrer. Li pregunto al meu pare què hauria passat a Bòsnia? I em diu que ja hi hauria hagut cinquanta morts. Hi ha un altre temperament. Em fascina molt el tarannà de la gent catalana, la perseverança per aconseguir les coses; m’agrada molt.

És així. Quan veia el que els estava passant, necessitava moure’m, fer alguna cosa. Com pot ser que hi hagi aquesta injustícia? En haver-ne patit i veient que es reitera, considero que és el mínim dels mínims que podia fer per molt dolorós que fos. Sé que és molt utòpic, però vaig intentar aportar un gran de sorra. Allà vaig fer el que vaig poder i és clar que podria haver fet molt més, i voldria, però en el fons no tens tant de valor. Sí que et sents una mica realitzat, has donat amor, t’has ofert. Però en tornar t’adones que ets banal, que és una mica excusar-te.

He intentant fer el mateix però en un deu per cent. Em sentia endeutat. Perquè hi ha gent que s’hi ha implicat molt més i a dia d’avui fa molt més. No m’agradaria ser un exemple altruista.

Sí, se’n poden sortir. És difícil i depèn de moltes coses, del destí... La solidaritat catalana és fascinant. Per Bòsnia, van aixecar barris i com van acollir-me! Mai m’he sentit exclòs. Hi ha gent que no té la meva història i ho ha passat deu cops pitjor. No soc víctima de res. Soc un bon exemple. Perquè del país d’acollida n’aprens l’idioma, costums. Perquè això és respecte i educació i diu molt de tu.

Té a veure amb el meu jo de nen. La hipersensibilitat que tinc i que amb els anys he anat superant, sempre l’he filtrat d’aquesta manera. Quan tinc dolor, quan més pateixo més ganes de pintar tinc. És una cura espiritual. Soc molt observador i també dono molta rellevància al meu subconscient.

És una captura personal de l’ànima de les persones; per això són gent molt pròxima.Un referent important per mi és el meu oncle avi. Em transmet aquest feeling de les persones, té aquesta connexió d’empatitzar. Ara estic en una fase en què la natura m’apassiona molt. Abans buscava més les persones i el contacte social i ara busco més el contacte amb els arbres. El que em passa és que intento pintar la copa d’un arbre i trobo que em costa molt. Com jo vull que quedi representada, que transmeti, plasmar-ho, és un procés que és molt llarg... Captar una essència requereix moltes hores de pensament, de filosofia, de reflexions. I el problema és sempre la falta de temps