La vida al centre de la vaga

Els éssers humans som interdependents i ecodependents, depenem d’altres des que naixem i d’altres depenen de nosaltres en diferents moments de les nostres vides. Depenem també del medi on vivim i dels altres éssers que l’habiten; en definitiva, no podem deslligar-nos de la profunda relació que ens uneix a la resta del planeta, humà i no humà. Per molt que ens creiem individus totpoderosos i autosuficients, aquesta interdependència i la necessitat de relacionar-nos amb els altres queda palesa al llarg de tot el cicle vital, amb moments de major i de menor intensitat: en la infantesa, en la vellesa, en la malaltia, en les nostres vulnerabilitats. Fins i tot l’adult sa i jove, que camina, que hi veu, que hi sent, professional d’èxit, necessita afecte, companyonia, sexe, algú que netegi la casa i algú altre que cuini un menú en un bar proper, massa hores treballant l’impedeixen fer-se càrrec de tasques que, oh, sorpresa, necessita per continuar viu.

La societat, però, s’ha construït sobre una lògica patriarcal i binària, que ha separat de manera rígida i artificiosa el treball considerat productiu d’aquell considerat reproductiu, invisibilitzant i desvaloritzant el segon, i sostenint la fal·làcia de l’individu que apareix del no res criat, vestit, planxat i estimat, sense càrregues familiars, llest per produir. Aquesta lògica de parells oposats, també ha posat en contradicció raó i emoció, públic i privat, home i dona, cultura i natura, entre d’altres. Es tracta d’una divisió estereotipada del món que no respon a la complexitat de la vida però que sembla, d’alguna manera, haver impregnat profundament l’organització social: les dones continuem sent majoria absoluta en les tasques relacionades amb el sosteniment de la vida, tant en l’àmbit privat com en el de l’economia formal i en el de l’economia submergida. Així, en aquesta estranya divisió de la vida, les dones, que realitzem tant tasques en el món productiu com en el considerat reproductiu, sortim ben mal parades: pel que fa a l’economia formal, la nostra retirada del mercat i les jornades parcials per a la realització de tasques cura reverteix en un empobriment important (menys salari, menys cotització, pensions més baixes), en una sobrecàrrega que atempta contra la nostra salut i en una frenada irreversible de la carrera professional. En l’àmbit privat, si la cura no està repartida de manera equitativa, resulta que hi ha qui rep molt i hi ha qui mai rep cura ni atenció ni té temps per a l’autocura. I en l’àmbit global, la invisibilització de la cura alimenta un mercat laboral submergit i precari, que aprofita la desigualtat nord-sud i la vulnerabilitat dels immigrants. D’aquí la importància d’una vaga feminista que transcendeix la vaga productiva clàssica i que proposi una vaga de cures: serà possible dur-la a terme? La resposta és clara i alarmant: la vida no fa vaga, si les dones s’aturen, la vida s’enfonsa.