Jesús a Estremera

La Setmana Santa ens aboca a la reflexió. Ho va recordar en el pregó l’escriptor i periodista Josep Maria Fonalleras, abans de citar un text del mestre Modest Prats, concretament la lliçó inaugural del curs 2007/2008 de la Facultat de Lletres de la UdG, Job i els altres, i amb la qual se servia Fonalleras per induir a la reflexió els presents a l’auditori Josep Irla: el bisbe Francesc Pardo, autoritats i públic. Una reflexió sobre la injustícia i una reivindicació a la llibertat.

“Job sap que és innocent. No té cap culpa. I el càstig només pot ser la conseqüència d’un delicte que no ha comès”, assenyalava. La referència, en el pregó d’inici de la Setmana Santa gironina, als profetes que “miren Déu cara a cara com Job, i com ho farà Jonàs i Jesús clavat a la creu”, va més enllà, en el context polític, del “missatge íntim de redempció dins la seva petitesa humana”. Fonalleras recordava que “no estem tan lluny, des del punt de vista de la indefensió” i, apel·lant a “l’essència del cristianisme”, reblava amb una penúltima citació bíblica, Isaïes 58:6, el clam que hi ha al carrer: “Allibera els que estan empresonats injustament.” I en aquest punt va explicar el que li escrivia en una carta un dels consellers presos a Estremera: “Jesús hi és present en cada instant i en cada lloc.” Amb un sentit recolliment que va sonar a pregària va dir: “Pensem-hi des de la fe, no des de la política.” I apel·lant un cop més a l’origen de la Setmana Santa, va concloure: “La resurrecció és construir esperança.”

Va ser un pregó curull de citacions filosòfiques i teològiques, de poesia, com la de Carner, “perquè per Setmana Santa també hi ha l’esclat exultant de la primavera”, d’Espriu, d’autors que tracten la pèrdua de la fe com Emmanuel Carrère, però també de pel·lícules, ni pèplums com Ben-Hur ni la invocació a Pasolini, però sí amb significació espiritual com Gran Torino –“una gran paràbola de la redempció”– o fins i tot la ciència-ficció de L’increïble home minvant (1957) –“és pur Pascal”–. Com tot pregó ha de contenir un bon farciment de records: els del nen hipocondríac amb plena por escènica abans de sortir “de manaia infant a la desfilada del dimecres, quan la que comptava era la del divendres”, però sobretot els records gastronòmics, “el bacallà amb pèsols de la mare i els brunyols pastats del pare”. Curiós que en una època, va remarcar, de desdejuni, flairem el menjar. I tornant a citar el mestratge de Modest Prats, li va manllevar la saviesa d’una dona croata que interrogada sobre el perquè de no menjar carn per la Quaresma, responia: “Perquè sempre ho hem fet.”