“Volem deixar constància de les vivències de les treballadores”

Un cop havíem definit que començàvem la recerca amb les treballadores del tèxtil, vam pensar a fer l’exposició, i la idea va ser presentar-la coincidint amb el 8 de març. L’objectiu era reivindicar que de dones treballadores n’hi ha hagut sempre.

En totes les llistes que vam fer de dones treballadores del Masnou, la d’obreres del tèxtil era la més nombrosa. Havien existit fins a sis fàbriques a tèxtils.

N’hi havia dues que ja hi eren al segle XIX. Comencen quan encara hi havia en actiu la marina de vela. Les primeres fàbriques es dediquen a fer veles d’embarcacions. Després, amb l’arribada dels vaixells de vapor, aquesta primera indústria tèxtil es transforma i comencen a fer altres productes, com ara les saques de correus i els sostres dels trens anteriors a 1958, quan els vagons eren de fusta i la coberta era una lona enquitranada.Van anar evolucionant i es van especialitzar més en teixit elàstic i de roba interior femenina. L’origen de la maquinària és la mateixa.

S’hi pot veure la història de les fàbriques que ja no existeixen, una vitrina amb instruments de l’època. També s’explica com arribava el cotó i a què es dedicava, però el principal atractiu són les fotografies antigues de les dones treballant als tallers; algunes de les protagonistes encara són vives.

L’arxiu municipal ha estat fonamental per fer tota la recerca. Va ser allà on ens vam reunir amb les dones que apareixien a les imatges antigues per recollir el seu testimoni.

Sí, es pot veure a l’exposició. Recull el testimoni oral d’onze dones que havien estat obreres de fàbriques tèxtil. Totes tenen més de 70 anys i la més gran que hi surt en té 87.

Volem deixar constància de les vivències de les treballadores. Les hem hagut d’agafar ara, abans que desapareguin, ja n’hi ha moltes que surten a les imatges i són mortes. Si hi ha una cosa en comú en totes elles és l’odi que manifesten cap a l’encarregat. Els masclisme estava present des que començaven a treballar.

Als dotze anys. Era una rutina molt dura. S’havien de llevar a les cinc del matí i feien jornades de dotze hores. Havien de complir estrictament amb els horaris. Després de casades continuaven treballant a la fàbrica i sumaven a la jornada laboral les hores de treball domèstic.

Als telers majoritàriament hi havia dones. Els homes només eren els encarregats, els que vetllaven perquè les dones no abaixessin el rendiment, i els tècnics que feien el manteniment de la maquinària. A les fotos antigues que hem trobat dels telers només hi surten dones. Moltes hi havien treballat des dels dotze anys pràcticament fins a la jubilació, quan va començar el declivi de la indústria tèxtil al Masnou, cap als anys vuitanta.

El port ha fet créixer el turisme, però ara som bàsicament dormitori de Barcelona. El Masnou encara està creixent molt, si tenim en compte el poc terme municipal que tenim. Això ha estat en detriment de finques d’indians que han desaparegut i han deixat pas a blocs de pisos. Ara s’ha incrementat el comerç, només queda petita indústria, més artesana.

Hem estat tres persones. Vam seleccionar parelles i vam recollir els testimonis de dos en dos. La majoria tenien bons records dels anys a la fàbrica. Per a elles era una sort poder treballar i poder portar diners a casa.

Des de Capitanes del Masnou li volem donar continuïtat perquè tenim més material. Voldríem ampliar la recerca a altres oficis, un seria el dels laboratoris. Moltes dones van treballar als laboratoris farmacèutics al Masnou. També n’hi ha moltes de famílies pageses o de pescadors que venien els productes agraris que cultivaven al poble o el peix que portaven des de la platja. Voldríem parlar de les dones que es van dedicar a vendre els productes de la seva família. La nostra voluntat és seguir treballant en el projecte.