Terra, aigua, energia, aliments

Dissabte que ve hi ha sarau dues vegades, matí i tarda, i a dos llocs a considerable distància l'un de l'altre: a Barcelona, al migdia, amb la Unió de Pagesos i altres sindicats agraris, com ara Asaja (que es concentren a la plaça de Sant Jaume, sortint de la plaça de Catalunya), i al vespre, a Tortosa, on, novament a l'Auditori Felip Pedrell, tota la mascletada hídrica, hidràulica i hidrològica d'aquestes terres, reunida en la Plataforma en Defensa de l'Ebre, torna a concentrar els seus efectius artillers, ara per veure si pel tram final del riu hi pot baixar alguna cosa més que escorrialles.

Encara sort que la pròxima marxa anticementiri nuclear no es fa aquest mateix dissabte, aprofitant algunes hores buides que puguin quedar enmig d'aquests dos actes, temps que servirà, sens dubte, per anar d'un lloc a l'altre. I és que aquest tram de país torna a estar en ebullició, després de les últimes novetats aparegudes en el front governamental, a saber: el cementiri nuclear, el cabal ecològic de l'Ebre (no més enllà dels 100 m³/s en les previsions ministerials del pla de conca), la continuïtat de la massificació eòlica en aquestes mateixes terres, el seguit de tèrmiques de cicle combinat i de carbó que es projecten a l'entrada del riu a Catalunya (Faió, Mequinensa, etc.) i, pel que sembla associat amb aquestes, el dipòsit submarí de gas natural davant les costes de Vinaròs, Alcanar, etc., l'anomenat projecte Castor, contra el qual lluita tan valerosament, també, la corresponent plataforma.

De manera que es reprodueix el que fa deu anys va fer sortir al carrer tanta gent, davant la magnitud de la tragèdia que es proposa. Davant d'aquesta bateria de despropòsits, hi ha algú, de sensatesa assegurada, que entengui alguna cosa? Que pugui argumentar, si no justificar, aquest seguit d'actuacions que semblen planificades més per un extraterrestre que no pas per un humà amb el seu senderi a lloc? És que el nivell de deliri destructiu pot haver arribat a cotes tan altes d'ignorància, interessos i mala fe tan acumulats? Qui ho sàpiga, que ho respongui, per favor.

El cas és que, des d'algun lloc (poden ser tants!), algú, alguns, potser molts (cadascú al seu nivell en aquesta escala destructiva), sembla que hagin decidit prescindir per al servei públic (i apropiar-se, que és més greu) d'aquests elements bàsics de tot grup humà: la terra, l'aigua, l'energia i els aliments.

No és cosa d'ara, sinó de fa molt de temps, i el procés no s'ha desenvolupat de pressa, sinó a poc a poc, tal com convé a l'estratègia de la degradació progressiva que ha anat instaurant el sistema mundial d'apropiació privada dels béns generals de la naturalesa, l'agonia dels quals –així com la de la gent que haurien de servir– és ben manifesta en les diverses crisis que s'estan sobreposant.

Defensors de la terra i contra el mal govern no han tingut més remei que tornar a trobar-se, i amb ells els desnonats industrials, els parats crònics i les víctimes del treball temporal, els consumidors urbans subjugats als monopolis comercials, una joventut adolorida i desconcertada, uns vells que veuen com els seus sacrificis són dilapidats i, en fi, totes unes classes subalternes (com canta Raimon) que, per damunt les generacions, no troben, en la constitucionalitat del sistema democràtic, allò que els constitueixi com a éssers humans sense veure la seva dignitat atropellada.