“Pel que veig i escolto, aquí hi ha gent pobra que ho passa malament”

Sí, jo havia demanat de fer missions i em van enviar a Togo. He estat nou anys contentíssim al nord, a la zona de Dapong, que fa frontera amb Burkina Faso. Allà vaig entrar a la parròquia de Sant Pau, on s’atenia molta gent del barri i d’altres pobles del voltant. En una regió tan pobra i amb tantes necessitats socials, no té cap sentit només tenir la parròquia.

Donar sortida al jovent sense estudis ni cap ofici. Vam començar una llar on podien venir a dormir, els pagàvem la formació amb els patrons que hi ha a la ciutat i els ajudàvem a fer un taller i a tenir feina. En un país que està creixent, falta gent per a tot el que tingui a veure amb la construcció. Per donar-los feina també funciona una granja que porten ells per vendre la producció i ajudar així al manteniment de la residència.

Tenen només un 30% d’escolarització; la resta, per qüestions de pobresa, no hi accedeixen. Vam crear l’escola del vespre per ajudar-los a tenir el graduat escolar. Venien moltes noies quan acabaven els tallers de costura. Per a elles era un apoderament tenir la capacitat d’aprendre a llegir i escriure.

Ens venien mestres jubilats. Allà el poble és qui comença una escola i tenen problemes per trobar professors qualificats, i vaig oferir-me un temps a donar classes a l’institut com a llicenciat en biologia. Quan el govern ja va reconèixer el centre, llavors també va assumir el professorat, i ja vaig plegar.

Sí, perquè tot i la baixa escolarització, a l’escola pública hi ha 120 alumnes per classe. Cada cop en seran més, en un país on el 50% de la població té menys de 14 anys i el 75%, menys de 30. Tenen una esperança de vida de poc més de 40 anys. El govern em va demanar que s’impulsés un col·legi al barri. Feia por, però al final ens vam arriscar. Ara tenim 400 alumnes de primària i secundària. Les famílies sense recursos poden disposar de beques, i ajudem a descongestionar l’escola pública.

Ho fem per ordre d’inscripcions. El cost per a les famílies és el doble que a l’escola pública, perquè no podem assumir el cost del professorat. L’escola del vespre sí que és gratuïta per a tothom, però al col·legi el que fem és becar els alumnes que no ho poden pagar.

Hi ha gent del poble que s’ha implicat per fer un grup i col·laborar amb projectes d’allà. L’associació Dona Viva va fer la representació de teatre per recaptar fons per a les beques i va ser tot un èxit. Es va representar una història real d’una noia de la parròquia raptada que es van emportar a Ghana i que vam haver de lluitar perquè tornés. Només els qui han viatjat a aquests països poden entendre el drama de la pobresa i els problemes de salut. Veus morir tanta gent que al final tens com una revolta interior que res té sentit i que alguna cosa falla.

No, al contrari. Allà ara hi ha moltes vocacions de capellans joves que s’han ordenat, i era el moment de marxar. Era el moment de deixar pas als protagonistes, que són la gent del territori, que han de desenvolupar el país. La intenció era continuar al centre d’Àfrica, però va tornar a esclatar la guerra i vaig venir cap aquí. Com que som creients diem que estem en mans de Déu, i Déu farà.

Molt ben acollit, hi ha molt bona gent. Fa sis mesos que em situo, per saber què es feia i el que es pot fer per millorar. He quedat una mica parat, però pel que veig i escolto, aquí hi ha gent pobra que ho passa malament. N’hi ha quatre que potser es fan rics, però la classe mitjana i baixa ja comença a ser pobra.

Totalment. La gent no creu, no sap com canalitzar aquesta transcendència. Hi ha una certa buidor, i si tens fe vius i t’agafes la vida amb una altra dimensió. La vida és alguna cosa més, és un regal de Déu. Quan veus tant patiment al món i després aquí les discussions i els maldecaps que tenen alguns fan una mica de riure.

La identitat és bona, però ens hem de creure que som germans. Hi ha molta crispació. Tinc ganes que hi torni a haver un Parlament on tothom digui el que pensa i es respectin les majories i les minories. Aquesta és la clau, perquè només hi som un cop, en aquest món, i hem de viure junts. L’altre no ha de ser un obstacle, sinó una oportunitat encara que pensi diferent.