“La mort ha esdevingut un tabú social, i això genera angoixa”

En aquella època, per la carència en el sistema sociosanitari de serveis que tinguessin cura del dol, i encara avui dia. Les persones morien soles i la família també ho estava. Abans, i sobretot als pobles, tothom acompanyava la família: estaven quatre dies a casa, es feien dinars plegats... Era un dol acompanyat i amb grans dosis de solidaritat. De sobte i en els darrers anys, parlar de la mort esdevé tabú i se li gira l’esquena a la situació, cosa que genera molta solitud, aïllament i incomprensió. D’aquesta manera, entre un 10% i un 20% de les persones que perden algú, els cal suport. Vivim en una societat cada cop més independent i han desaparegut moltes xarxes socials, sobretot a les ciutats.

Una mica, sí. I l’exemple són els tanatoris, que en part estan bé perquè són funcionals, però són àrees asèptiques, molt netes i blanques. D’una banda et fan sentir més còmode, però per l’altra ens impulsen a oblidar què hi estem fent allà realment. La voluntat és passar de puntetes, com si no hagués passat res. Ara, el suport social dura un temps mínim. A la que passa entre una setmana i dos mesos de la mort, i depèn de cada cas, l’entorn ja posa pressa perquè es deixi de plorar i es refaci la vida. Si perds un nadó, de seguida et diuen que en tindràs un altre, i passa el mateix amb els que són joves i han perdut la parella. Com si poguéssim substituir les persones que estimem en un tres i no res.

Al capdamunt de les nostres prioritats s’hi ha posat la bellesa, la joventut i el positivisme. Tot això es contradiu amb la realitat, també existent, de la vellesa, la mort, la malaltia... Existeix una ambivalència perquè volem primar aquests valors i al final anem deixant de banda el procés de mort, que no sempre és agradable, i al qual li calen cures pal·liatives físiques i emocionals. Som una societat amb por d’afrontar que no tot és èxit i felicitat.

La prevenció comença des de la infància. Fent que la canalla pugui participar de la realitat de la vida, que també vol dir la mort. Això significa créixer amb uns plantejaments realistes en lloc de defugir la mort. És des d’aquesta serenor amb què en el moment que estàs encarant el dol ets capaç de fer reflexions sobre la vida i la mort, que ajuden a elaborar posteriorment les pèrdues. Cal un aprenentatge.

Fem acompanyaments psicoterapèutics continuats i cada quinze dies; i també de puntuals els primers mesos de la mort i fins que la persona decideix, un cop ha baixat la simptomatologia forta, que ja en té prou amb el seu entorn. Els terapeutes són professionals, i gràcies als ajuts que rebem oferim el servei a un cost molt menor que el de mercat. A més, sempre hi ha un percentatge de gent derivada per serveis socials. Els voluntaris ajuden en la logística: fan xerrades explicant la pròpia experiència, compartint-la en els grups de dol, etcètera. També tenim voluntaris per fer acompanyaments no terapèutics, amb l’objectiu de trencar l’aïllament de persones que no tenen amb qui parlar de la seva persona estimada i se senten soles. Ajudem a elaborar el procés de dol de cadascú, des d’una teràpia integrativa que engloba la part més emocional a la més física i simptomàtica. Cal refer les relacions amb l’entorn i amb la persona que ja no hi és.

Per sort els sistemes sanitaris públics tenen ara els seus psicòlegs, però igualment hi ha una part on no sempre poden arribar: ajudar a l’elaboració del dol a les famílies. Enfront de l’angoixa i la por, la nostra tasca és generar l’espai adequat perquè la gent es pugui comunicar i acomiadar. Sobretot ens trobem que no es vol reconèixer que aquella persona es mor. Es crea un mur de silenci: el que marxa, no s’atreveix a explicar les seves pors; i els familiars no li volen dir la veritat, tot i que normalment el moribund ho acostuma a saber. Tot plegat genera molta angoixa. La nostra feina consisteix que es puguin acomiadar. Després, durant el dol, és molt freqüent trobar gent que se’n penedeix de no haver dit el que volien al qui s’ha mort perquè no s’atrevien. Intentem facilitar eines i un ambient perquè això no passi i es faciliti la comunicació. De fet, la nostra intervenció pràcticament no s’hauria de notar.