Moments estel·lars de l’interior
Grisa, però no negra
FALSA era la imatge de Girona com una ciutat sense sobresalts, habitada per capellans, militars, botiguers i funcionaris, que va volar enlaire a principis del segle XX quan un grup d’intel·lectuals van trencar les convencions, el resclosiment de centúries i van decidir que calia activar la cultura i posar-la al servei de l’obertura de mires i el progrés.
El dissabte 19 d’agost del 1916, al vespre, la rambla de la Llibertat estava plena de gent ballant sardanes i prenent la fresca a can Norat o a Can Negre, cafès rellevants, quan, tal com va publicar la Crònica municipal de Girona, “unos individuos y conocidos... y junto a los oficiales de referencia estavan sargentos en gran número que con el sable desenvainado, assistentes vestidos de paisanos y otros militares de diversa graduación que, en distintas formas coadyuvaron en la vergonzosa agresión”. Un grup de militars encapçalats per dos tinents d’infanteria del regiment d’Àsia, que ja havien protagonitzat episodis contra el catalanisme i havien provocat més d’un altercat defensant la unitat de l’Estat, van encapçalar una trifulga en què gironins pacífics van ser agredits i bastonejats i quan es van defensar amb el que tenien a mà, taules, ampolles o cadires, els van acusar d’agredir l’autoritat. Hi va haver nou ferits civils i una queixa aïrada d’un Ajuntament que tot i tenir la raó es va trobar que el diari El Ejército Español publicava que els successos del 19 d’agost havien estat provocats “per una maniobra dels separatistes i els regionalistes”. La perversió de la veritat va esverar el consistori, que va ser acusat d’agitador i en el qual destacava la figura de Santiago Masó i Valentí, advocat, germà de l’arquitecte Rafael Masó i membre d’una de les principals nissagues de la burgesia local. Una família catòlica, benestant, il·lustrada, amb vocació de país, en què es podien trobar notaris, periodistes, poetes, arquitectes, diputats o mestres, que va tenir un paper fonamental en el desvetllament de Girona al tombant del segle XIX i els primers lustres del XX.
La ciutat havia patit quasi cent anys de misèries purgant la bogeria d’un general amb ànima d’heroi tronat, Mariano Álvarez de Castro, que va posar l’orgull militar per sobre de la raó pràctica i va convertir la resistència contra els exèrcits de Napoleó en un tractat delirant d’anormalitat, una bogeria que va convertir Girona en una ciutat sense esma, petita, escarransida i tancada per les muralles, dominada pels militars i l’Església. Una societat carrinclona i enemiga de les innovacions i la modernitat, que va veure com alguns fills de casa bona van voler trencar convencionalismes i escapar de l’opressió claustrofòbica buscant el camí que portava de l’agonia a la resurrecció.
El 1887, Pella i Forgas va preguntar si Girona podia superar el capteniment que li provocava el fet d’autoconsiderar-se un cementiri de glòries i un lloc de records. La resposta no va arribar fins al 16 de gener del 1902, quan el primer número de Vida, revista impulsada per Santiago i Rafael Masó, recollia tota una declaració d’intencions: “En la nostra ciutat quasi morta i apàtica per les arts i per les lletres ens aixequem reblerts d’esperança, ...volem despertar els morts d’esperit.” Després de trenta-quatre números, Vida es va acomiadar, el 15 de juny del 1903, amb un missatge ple de pessimisme: “Els aimants de la cultura són pocs a la ciutat –va publicar–, dos o tres homes eminents i quatre soldats i el cabo si hi arriben”, però alhora va obrir el camí a altres publicacions, com ara L’Enderroc i Lletres –aquesta tenia la col·laboració de Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Xavier Montsalvatge, Gabriel Alomar, Carme Karr, Josep Maria de Sucre, Joaquim Pla...– i Lectura, revista republicana i fustigadora de l’statu quo fundada pel mateix Bertrana que després de nou números tancava amb un trist: “Per una temporada que no podém are precisar, suspeném la publicació de Lectura. Ha sigut una tentativa més, feta a Girona y, com les altres sens l’éxit que nosaltres esperavem. No obstant no volem creurer al poble irredimible, és molt trist perder l’última esperança.”
L’abatiment de Bertrana contrastava amb l’empenta mostrada pel grup de joves intel·lectuals gironins integrat per Carles Rahola, Josep Tharrats, Xavier Montsalvatje, Miquel de Palol, els germans Francesc i Antoni Viver, Rafael Masó, Narcís de Fontanilles, Tomàs Prats, Tomàs Sobrequés o Pere Ciurana, que en un moment que la ciutat es debatia entre la tradició i la modernitat van defensar la renovació i l’impuls dels Jocs Florals de Girona que, instaurats el 1902, van substituir els certàmens literaris. Aquella va ser una aposta pel progrés material i social d’una ciutat saludada el 1907 per Joaquim Ruyra com “una Girona nova que romp les muralles i s’estén ardidament per la plana, tant valenta i profitosa en les lluites del progrés com ho fou la seva mare en les de la Santa tradició”.
A la Girona que no arribava als vint mil habitants –Eugeni d’Ors la va comparar amb una nou, closca arrugada per fora, però blanca i tendra per dins–, palpitava una ànima enèrgica que va impulsar la creació de la Societat Athenea, amb la seu en un antic magatzem reformat per Masó. Va obrir les portes el 28 de juny del 1913, amb una exposició de pintura i escultura catalana i un concert de l’Acadèmia Musical Gerundense, que va interpretar obres de Mendelssohn, Beethoven i Haydn. En un article titulat “La nova Girona”, publicat per Xavier Montsalvatje al Diario de Gerona el 1918, es podia llegir: “Girona havia sigut fins fa poc una ciutat aquietada en sa letàrgía d’un somni medieval, sense aromes de renaixement ni vibracions de modernitat... Veu’s aquí que en un jorn no gaire llunyà un petit grup de literats que no podien viure en el migrat horitzó de les muralles encengueren una foguera de desigs i estudi i fou creada a la seva claror una institució humil i forta alhora que s’anomenà Athenea.” La sala, sorgida de l’empenta de la burgesia local, industrials, terratinents, polítics o professionals liberals –Montsalvatge, De Quintana, Pérez Xifra, Camps i Arboix, Pla i Cargol, Carles de Camps, Ensesa o Masó– que s’identificaven amb el catalanisme conservador de la Lliga, es va mantenir fins al 1917, i en aquells quatre anys va actuar com a local polivalent que va acollir primeres figures de la cultura i les arts com són ara Nogués, Torres García, Mela Mutermilk, Cels Lagar, Gimeno, Fidel Aguilar, Aragay, Puig i Cadafalch, Llongueras, D’Ors, Carner... L’Exposició d’Artistes Gironins que el 1918 es va presentar a les Galeries Laietanes de Barcelona –hi van participar Joaquim Coll, Joan Corominas, Joan Solà, Joan Surós, Vallmajor, Adolf Fargnoli, Masó i Fidel Aguilar– va tenir un ressò arreu del Principat. Com va publicar La Veu de Catalunya: “L’esforç d’aquests artistes entusiàstic i valent... té una significació de deixondiment que no pot passar inadvertida sinó pel valor de la lluita... traient a la llum la moderna fretura catalana a travers d’un medi en molts sectors fossilitzant i el seu subsegüent provincianisme.”
Girona Una ciutat noucentista
3
1
5
2
4
Aguilar i Aguilera
L’any 1906, quan Rafael Masó va obtenir el títol d’arquitecte, va decidir que treballaria a Girona, aleshores ciutat adormida, que tenia la intenció de sacsejar. La seva proposta, senzilla i complicada alhora, era revitalitzar els oficis artesanals, creant al seu entorn un grup de professionals capaços d’interpretar uns projectes inicialment influenciats per Gaudí i l’arquitectura germànica que havia descobert al llarg dels seus viatges. El 1908 va iniciar la col·laboració amb els germans Coromina de la Bisbal, amb els quals va dissenyar i executar les peces ceràmiques, però també va col·laborar amb altres noms importants, com ara el ferrer i serraller Nonito Cadenas, els germans Narcís, Lluís i Jaume Busquets, decoradors, o l’escultor, ebenista, tallista i dibuixant Fidel Aguilar. Aquest darrer va ser un estel fugaç –va morir el 1917, a 22 anys–, un artista avançat al seu temps que en els seus pocs anys de vida va fer aportacions fonamentals que van despertar l’interès de les generacions posteriors. En un article amb motiu del seu centenari, Enric Marquès va publicar a El Punt: “Fidel Aguilar, l’escultor gironí de vida tan efímera, no és necessari, malgrat tot, mitificar-lo. Ha existit, de debò. Barreja de romàntic –la melangia tan gironina–, de manierista –ritme i moderada sensualitat, ben catalana– i d’admirable talent manual i projectiu en totes les tècniques que va utilitzar –dibuix, aquarel·la, gravat, talla, terracota, escultura i relleu–. Hi ha una genial percepció de l’antigor –neoclassicisme– i de la modernitat: una malaurada incògnita.”
Josep Aguilera havia nascut a Salt, va fer la vida entre Barcelona i Arbúcies i el 1926 es va instal·lar a Girona, on va obrir una escola de dibuix i pintura al carrer de la Força que es va convertir en un dels elements de fonamentals per a la dinàmica cultural de la ciutat dels anys trenta. Va assegurar la continuïtat en el temps de la Girona oberta pregonada per Masó, Montsalvatge i els altres socis d’Athenea.