Cremallera i Estatut

L’escriptor renaixentista Narcís Oller va escriure un relat curt, ‘De Núria’, integrat en el volum Rurals i urbanes i publicat el 1916. A banda de les meravelles paisatgístiques i climàtiques de l’indret, parla de la trobada amb una dona misteriosa, una mena de “santa”, que era l’única persona que a l’hivern pujava fins al santuari acompanyada, assegura el seu interlocutor, el traginer, per un gollut. A l’hivern tot restava tancat i la rigorositat del clima dissuadia els aventurers. Desconec si el relat de Narcís Oller va tenir alguna influència en la decisió, però a partir d’aquella data de publicació el santuari va començar a obrir les portes durant els mesos d’hivern, facilitant l’arribada de més gent, no tan sols pelegrins sinó, i molt especialment, els practicants d’uns esports que estaven emergint com l’esquí, l’alpinisme o l’excursionisme. Els responsables eclesiàstics ja havien reformat prèviament alguns edificis propers al santuari per facilitar l’estada dels visitants i aprofitar els calerons que poguessin deixar.

No havia de passar gaire temps perquè alguns es comencessin a plantejar la manera de facilitar aquests desplaçaments ja fos a través d’una carretera o d’un tren funicular. El bisbe de la Seu Joan Benlloch i el seu successor, Justí Guitart, es van mostrar entusiasmats amb la idea, i van apostar per la construcció d’un ferrocarril. Com que el pes de l’església no era poca cosa en aquells començaments de segle, el 1918 es va aprovar la construcció d’una línia fèrria entre Ribes i el santuari de Núria, descartant del tot la carretera.

Els redactors del projecte van trobar la inspiració als Alps i a les muntanyes Rocalloses dels Estats Units. El 20 de novembre del 1926, el govern espanyol aprovava el projecte i just un any més tard l’empresa Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents (FMGP), responsable del cremallera de Montserrat, inaugurat el 6 d’octubre del 1892 i l’únic que circulava per aquestes terres, va aconseguir la concessió de les obres, que es van iniciar oficialment el 24 de maig de 1928.

La construcció de la via, dirigida per l’enginyer militar Montserrat Fenech Muñoz (que també va intervenir en la construcció del ferrocarril Olot-Girona i algunes obres del cremallera de Montserrat), es va iniciar simultàniament a Ribes i a Núria. Es van contractar un miler d’obrers aproximadament per a una tasca titànica en la qual s’havien d’obrir túnels, construir viaductes, ponts, ampliar passos, etc. A començament del 1930 es va iniciar la instal·lació dels rails i la cremallera, instal·lació que es va dur a terme de manera ascendent perquè les màquines i vagons que posaven a prova les vies ajudessin a traslladar els obrers i el material. A finals d’aquest mateix any es va fer un primer viatge de prova amb una locomotora de vapor procedent de Montserrat. La longitud del trajecte era de 12,5 quilòmetres, dels quals set tenien cremallera d’un sistema de doble dent fabricat per un empresa suïssa que permetia remuntar pendents de fins al 15% quan a Núria el màxim que s’assolia era del 5,5%.

Van escollir un diumenge, el 22 de març del 1931, per inaugurar oficialment el tren cremallera que unia les estacions de Ribes i la vall de Núria. Autoritats i representants de la premsa van arribar a Ribes poc després de les 11. Els esperaven alguns peixos grossos, com el bisbe de la Seu, Guitart, i el governador militar general Berenguer. A l’estació de Ribes la multitud es va sumar a la festa amb entusiasme. El cel era net i el dia clar, segons els cronistes de l’època, per la qual cosa els viatgers que omplien els tres combois van poder gaudir d’un viatge agradable i de les meravelloses vistes d’aquella part del país. Van arribar a Núria a quarts d’una i es van trobar un espai cobert de neu pel qual ja voleiaven alguns dels pioners de l’esquí. Missa de rigor i, tot seguit, un àpat a l’hotel de Núria amb més de tres-cents comensals ofert per la societat FMGP, presidida per Ramon Albó. A banda de les autoritats corresponents i la gent implicada directament en aquella obra com el director Montserrat Fenech o l’arquitecte Duran Reynals, hi trobem noms familiars com els de Garriga Bachs, Miguel Mateu, Suriñach Sentíes, o el marquès de Caldes de Montbui, Carles de Sanllehí..., en fi, la flor i nata del país. No hi faltaven, evidentment, els representants de les entitats que havien afluixat la pela (Banca Amús, Banco Alemán Transatlántico, Banco de Cataluña, Hispano Americano). En els seus parlaments tots van destacar l’èxit de l’esforç per culminar unes obres tan importants en tan poc temps.

Es vivien temps convulsos. Poc després de la inauguració es va produir la fugida d’Alfons XIII i la proclamació de la segona República. Els noms dels que van participar en la inauguració del cremallera segurament que haurien estat uns altres si aquesta s’hagués endarrerit un parell de mesos. El país anava de corcoll. Macià proclama de manera unilateral la República Catalana poques hores abans que Madrid proclamés oficialment l’espanyola. Malgrat la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s’oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L’Estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l’elaboració d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia que havia d’ésser objecte d’un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures Corts constituents espanyoles. Per tal de suplir la manca d’un Parlament es crea una assemblea de representants dels municipis, que s’anomena Diputació Provisional de la Generalitat. El 9 de juny es reuneix i aquell mateix dia nomena una comissió que s’encarregarà de redactar un projecte d’Estatut.

Els membres de la ponència redactora de l’Estatut van decidir, per poder treballar amb tranquil·litat i eficiència i per la simbologia que hi anava incorporada, traslladar-se a l’hotel de la vall de Núria, fet que, sense el tren cremallera acabat d’inaugurar un parell de mesos enrere, hauria estat practicament impossible. Era el segon tren cremallera del país, després del de Montserrat. S’hi van traslladar el 16 de juny i deu dies més tard donaven els treballs per acabats. Tot un rècord per a una feina que tampoc és que servís per gaire cosa ja que el que va sortir de Núria i el que es va aprovar a les Corts espanyoles poca cosa tenien en comú. Una experiència històrica que es repetiria en el futur amb conseqüències nefastes que a hores d’ara encara estem mastegant.

D’ençà de la reunió del dia 17 amb la delegació espanyola, la redacció del projecte va durar poc més de dos mesos. Cremallera i Estatut, un avanç tecnològic que semblava acompanyat d’un avanç polític però que, comptat i debatut, tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora. La verge de Núria ho va intentar però aquesta vegada el miracle tampoc va ser possible.

Núria Una vall sagrada que va veure aprovar un estatut

3

1

5

2

4