Moments estel·lars de l’interior
La paret i la por
cent trenta-cinc metres La construcció de la presa de Susqueda, ara fa mig segle, va trasbalsar les poblacions gironines de vora el Ter, despertant un moviment opositor inèdit en la dictadura franquista. Els pobles propers van viure una revifalla econòmica important al temps que es destruïa una de les valls amb més potencial paisatgístic de l’interior de Catalunya. La paret s’ha integrat en el paisatge emocional de la gent del país i quan el terra tremola tothom la té present
“El projecte de la presa de Susqueda es va iniciar en una època complexa, de catàstrofes de preses, pel que es van extremar, fins a límits més enllà dels habituals, les precaucions, tant en el càlcul de l’estructura com en el reconeixement i estudi del terreny. No vull cansar amb detalls del minuciós examen de la muntanya amb galeries, sondejos, estudis geofísics, etcètera, els projectes d’estructura analitzats fins a arribar al definitiu, la cura i les precaucions que es prenen en la construcció i la multitud de controls que tindrà la presa durant l’explotació. Tan sols indicar que s’ha recollit l’experiència mundial en aquest tipus de preses, amb informes de les màximes autoritats nacionals i internacionals, que han recalcat que la seva construcció és modèlica.” Paraules de Pere Duran Farell, conseller delegat d’Hidroelèctrica de Catalunya, a Presència el setembre del 1967, poc abans de la inauguració d’una de les obres més espectaculars i polèmiques del país.
Pere Duran, alma mater del projecte, al qual Josep Pla idolatrava d’una manera curiosa per un escèptic reconsagrat com ell –“He conegut, en aquest país, tres homes que han arribat a la màxima expressivitat: han estat Cambó, Carner i l’enginyer Duran Farell”–; l’enginyer que no se’n va sortir amb la central nuclear a la desembocadura del Ter però que va aconseguir estroncar el riu, en nom del progrés, a l’altura de Susqueda. L’home que (segons les males llengües) va assegurar que es faria una casa a tocar de la presa per demostrar-ne la seguretat, una construcció que mai ningú no va veure, i ja podia dir missa, perquè la gent del país no ho tenia gens clar.
L’any 1959, el doctor Izquierdo Carnero, cap de vies i obres de la Diputació de Girona, va fer públic el primer dictamen contrari a la presa, però va ser en la segona meitat dels seixanta quan les institucions gironines van posar el crit al cel. Ajuntament, Cambra de Comerç, Diputació..., tothom reclamava seguretat i l’oposició s’anava construint a l’entorn d’alguns personatges com ara l’enginyer Josep Maria Noguera Sabater, que recolzava la posició contrària a la presa en els accidents de Frejus, a França, i Longarone, a Itàlia, amb centenars de víctimes. S’insistia que aquest era un territori sísmic i es recordaven els devastadors terratrèmols del segle XV. Precisament per això, recordaven els promotors, es va escollir el sistema de volta, que és el que s’utilitza en una zona tradicionalment sísmica com és el Japó. Francesc Ferrer, una de les moltes patums que van saltar a la plaça, insistia que l’economia havia d’estar al servei de l’home i que no es podia sacrificar la vida de 60.000 persones. “Preferim lluitar ara i no una mort lenta de les nostres comarques en el futur”, proclamava en un to melodramàtic molt elevat.
Els gironins estaven espantats. Los Sitios, La Vanguardia, Tele/eXpres, La Hoja del Lunes, Destino, El Correo Catalán... s’encarregaven de recordar-ho dia sí dia també. La revista Presència va publicar un especial el 1967 i es va esgotar en hores (eren temps enyorats del periodisme). Si a Girona estaven espantats, cal imaginar-se com devien estar els veïns d’Amer, la Cellera, Anglès o Bonmatí, però com que estadísticament eren insignificants, el que preocupava a la premsa era saber si l’aigua arribaria a les escales de la catedral o no.
Per més gestions que es fessin i papers amunt i avall que s’enviessin, els temps no eren gens propicis per anar contra les decisions de les altes instàncies. Es va deixar clar que la seguretat era absoluta, que el progrés ho exigia, que Barcelona, Girona i la Costa Brava necessitaven aigua, que s’acabarien les tràgiques inundacions i que els regadius s’estendrien fins a límits insospitats. Les obres van començar puntualment la primavera del 1963. Poca saliva es va gastar per defensar una vall d’un valor paisatgístic indiscutible i que figurava entre els llocs predilectes del Centre Excursionista de Catalunya, però tot això no tenia, sembla, cap importància. La gent es reubicaria, tant si volia com si no, en els pobles de l’entorn i santes pasqües. Alguns veïns s’hi van resistir, però el final ja estava escrit.
L’obra va atreure centenars de treballadors dels pobles de l’entorn i d’altres llocs de la Península. En cinc anys hi van passar 1.400 treballadors, molts de fora i que s’acabarien instal·lant definitivament entre nosaltres. Per als pobles de l’entorn la construcció de la presa va representar una revifalla demogràfica i, molt especialment, econòmica. Alguns van fer molts diners, altres no tants i uns quants s’hi van deixar la pell.
La presa va ser encarregada el 1963 a Arturo Rebollo, un enginyer de 28 anys que tot i l’èxit del seu treball no va acabar amb gaires bones relacions amb Pere Duran. Rebollo era un home polifacètic, historiador de l’art, geòleg i filòsof amb curiositat per tot el que l’envoltava, fins al punt d’haver dissenyat un sistema complicadíssim per aixecar l’església medieval de Sant Martí de Querós en cas que el nivell de l’aigua arribés a tocar-la, una andròmina que finalment no va ser necessària. Havia nascut a Argujillo (Zamora), fill d’un farmacèutic de la capital.
El 1954 es va fer públic el Plan Nacional de Aprovechamiento Hidrológico, que preveia la construcció de dos pantans, el de Sau, estrenat el 1963, i el de Susqueda, cinc anys més tard. Per aquestes dates, comentava Arturo Rebollo a la revista Presència el 1967, es van iniciar els estudis de l’obra, que van durar gairebé una dècada, fins que el 1963, una vegada realitzats els assajos d’estructura i els de recolzament de roca, es va aprovar definitivament. Rebollo era un home que no es prodigava gaire en els mitjans, per no dir gens, i això va contribuir, segurament, que algunes fantasies agafessin volada.
La personalitat del director de l’obra va quedar reflectida en alguns aspectes com ara les columnes hiperbòliques d’una de les sales de la central, les escales helicoidals, la il·luminació futurista del túnel d’accés a la central o les escultures geomètriques de la sala de turbines, que han convertit aquesta peça d’enginyeria en una criatura exòtica dins el món de les preses hidràuliques.
Per a qui gaudeixi dels detalls tècnics, cal saber que va ser la primera presa de volta de doble curvatura a Espanya. Rebollo va importar models francesos i italians i per construir-la va caldre el moviment de dos milions de metres cúbics de terra, la utilització de 2.500 tones d’acer i 250.000 tones de ciment, i la inversió de 550 milions de pessetes. El 1964 es van finalitzar els treballs d’excavació. El 1965 s’hi va abocar la primera tongada de formigó. El 1967 es va tancar el túnel de desviament i es va posar en marxa el funcionament de la central hidroelèctrica. Entre el 1966 i el 1968 es va iniciar el tractament de formigó, es va finalitzar el cosit de la base de la presa i es va executar la pantalla d’impermeabilització i les pantalles de control i drenatge, i el 1968 s’hi van injectar les juntes de construcció. El 5 d’octubre del 1967 la central hidroelèctrica va entrar en funcionament i tot plegat es va inaugurar oficialment l’any següent.
La polèmica no es va referir solament als perills que representava l’embassament per a moltes poblacions gironines, sinó també a les males condicions que havien de suportar els treballadors de l’obra. A alguns se’ls va allotjar en uns barracons prop de can Blanc, que la gent del país va batejar com a “Texas” a causa de la gran quantitat de camises de quadres que hi havia i, suposem, per la provisionalitat de l’espai, que recordava els poblats de les pel·lícules. Més endavant van construir uns edificis de maó vist, a tocar de la presa, que anys després d’acabada l’obra es van convertir en granges de pollastres i galls dindis i actualment alberguen el centre de rehabilitació Sant Miquel Maifré.
Hi va haver un nombre elevat d’accidents i trenta-tres persones hi van perdre la vida. Els seus noms es van gravar en un monòlit de pedra que, en lloc de situar-lo a la presa, prop del monument inaugural com reclamava molta gent, el van col·locar davant de la central, un lloc molt menys accessible.
Cinquanta anys després de la inauguració, la paret s’ha convertit en una referència, en el lloc on portar els forasters quan venen a visitar-nos. Forma part del paisatge, ens agradi o no, i ha vist com molta gent decidia posar-hi punt final al seu viatge. La presa els caps de setmana s’omplia de gent, però en barrar el pas superior l’accés ja no és possible. La seva incidència econòmica a la zona és actualment insignificant i, tot i que les pors han passat a millor vida, quan el terra tremola tothom se’n recorda, de Susqueda.
Susqueda El gran estroncament
3
5
2
4
1
Un altre futur hauria estat possible
En el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l’agost del 1900, Lluís Coll relatava una visita a les Guilleries i s’estenia explicant l’estada al poble de Susqueda. “A l’arribar a dit poble trobàrem l’agutzil, que se’ns oferí a portar els tapaboques y bastons a l’hostal. Lliures de l’equipatge, ens en anàrem a l’iglesia, que és romànica, en forma de creuer... En aquest poble hi viuen etzavares, oliveres, alzines sureres y vinya; y el vi que hi cullen l’anomenen vi vert per sa forta aspror. En l’estiu s’hi cull molta fruita, que col·loquen dins de cistells, portant-la a vendre al mercat de Manlleu, que’s fa cada dilluns... Com que la gana’ns apreta, fem via a l’hostal, proprietat de l’Anton Suy, en el carrer de Dalt, casa n.° 6, a on desde el balcó podem bé apreciar el poble, que per cert és molt petit. Si a Susqueda desitgeu pendre cafè, non demaneu, perquè no saben lo que és. Els d’allí, pera anar a prendre cafè, van a l’Hostal a jugar a la ‘secansa’ o al ‘truch’, bebent-se’n un porronet del vert; donchs aquest és el cafè.”
“Aquest any un proprietari ha fet construir un carret petit per al seu ús. És el primer carro que s’ha vist per aquest poble, puix no’n necessiten per no haver-hi carretera. L’han portat a bast, o sia desmontat y a sobre de matxos. De veres que per aquí ha sigut un aconteixament.” A la meitat del segle passat les coses tampoc no és que haguessin canviat molt, però a Susqueda ja s’hi arribava amb una mica més de comoditat i es flairava l’inici d’un turisme que cercava l’exotisme de la Catalunya més profunda. Susqueda era una relíquia d’un altre temps visitada no tan sols pels excursionistes urbans sinó per molta gent de l’entorn. L’arxiu fotogràfic del CEC n’està ple, d’imatges que ho certifiquen. La vall de Susqueda guardava un potencial que l’hauria convertit en una de les referències ambientals i paisatgístiques de l’interior del país.