“Un somni, la llibertat”

La conversa no comença com hauria de començar. Per desgràcia, les tabaqueres són massa importants en la vida dels joves, i ella no n’és cap excepció. Paula Parra, després d’atendre amb un somriure adornat amb un pírcing –en té quatre, i dos tatuatges– les indicacions del fotògraf, agafa el paquet de tabac ros i pregunta:

–T’importa si fumo?

–És a tu a qui hauria d’importar.

[Somriu]

–Que fumes gaire?

–Un paquet al dia...

I encara no té 18 anys! Els farà aquesta mitjanit, quan la vuitena campanada anunciï que el canvi d’any és ja inevitable, que no hi ha marxa enrere. En la vuitena campanada de l’1 de gener del 2001, just quan el segle XXI treia el cap, Montserrat Borràs va enllestir el part de la seva filla, Paula Parra. Aquesta jove de Cerdanyola del Vallès es va convertir així en la primera catalana del tercer mil·lenni, i també en la primera ciutadana de l’Estat espanyol nascuda en la nova era.

Ser la primera d’una llarga llista d’un milió tres-centes mil persones –aquest és el nombre de naixements registrats a Catalunya des del 2001 i fins avui– no és una qüestió menor, perquè la Paula, sense tenir sang blava ni formar part de cap nissaga de celebritats, va ser notícia des del moment del seu naixement, i això pot generar un cert vertigen si no se saben gestionar segons quines emocions. Però ho porta bé, sense estridències, fins i tot amb intel·ligència i un punt d’enginy: “A vegades em va bé per fer-me la important davant algun noi. «Ep, que estàs amb la nena del mil·lenni», els dic.” La Paula torna a somriure, i és graciós com ho explica.

Com el segle XXI mateix, capgirat per la crisi econòmica d’abast mundial, a la Paula li ha costat fer-se gran, i no sempre allò que ha acabat descobrint li ha fet el pes: “De petita era innocent, m’havia imaginat un món més feliç.” Potser per aquest desencant, la Paula va decidir accelerar abans d’hora. Tant, que l’entrada a la majoria d’edat no li fa ni fred ni calor. “He viscut molt d’hora, tot comprimit en tres anys”, diu abans de reconèixer que hi ha poques activitats reservades al món dels adults que no hagi conegut durant l’adolescència, fins i tot el món laboral, amb dues primeres feinetes, en un bar musical i en un kebab, on se sentia “explotada”. Res que no coneguin milers de joves ocupats en feines precàries.

Però els excessos de velocitat es paguen. En l’economia, amb una crisi; a la carretera, amb un accident o una multa, i en la vida d’adolescent, amb uns estudis atropellats. Ara bé, el que importa no és voler anar massa de pressa, sinó saber frenar a temps, i la Paula es troba ara en aquesta operació de redreçar el rumb i reorientar objectius vitals. No ho ha tingut fàcil, i reconeix que entre els joves hi ha molt de desconcert sobre cap a on cal tirar. Finalment, ella ja ho ha decidit: “He fet un grau de restauració i ara acabaré el curs de l’ESO que encara em queda i també el batxillerat. Després, estudiaré filologia hispànica.”

Enrere ha quedat el seu somni de petita de ser cuinera professional, i entre els somnis de futur no figura formar una família en què hi hagi nens corrent per casa. El que hagi d’arribar, ja arribarà, però si ha d’arribar alguna cosa que sigui l’amor... “En l’amor, sí que hi crec”, emfatitza.

El seu projecte vital sí que s’adiu amb el tarannà de la noia que de ben jove ja va decidir explorar per si mateixa què hi ha més enllà de l’univers familiar. “El meu somni és la llibertat”, i ho diu en sentit ple. El gran repte és marxar a viure fora de casa –“hi penso des dels 10 anys”, diu– i ser capaç d’alliberar-se també del control que suposa estar sempre connectat a un telèfon mòbil, com tants joves. La Paula té clar que hi ha vida més enllà del telèfon i vol conèixer les coses per si mateixa i no veure-les a través d’una petita pantalla. “Vull viatjar, i m’agradaria molt anar a les Filipines, d’on era el meu avi matern, i allà conèixer on va viure de jovenet”, explica.

De la llibertat col·lectiva, en parla menys. No és independentista, no li agrada gaire el president Torra, però és una persona oberta de mires, gens dogmàtica, i explica que, si mai s’acabés convocant un referèndum sobre la independència, “primer escoltaria les raons dels uns i dels altres i després decidiria la millor opció”. Des de demà ja pot votar i, si mai arriba el dia del referèndum, que el procés de reflexió sigui feliç, profitós i, si pot ser, sense cap cigarreta als dits. Llarga vida al mil·lenni.