Mossèn Masip, recordat

Hi ha santes bones persones que encara es dediquen a recordar capellans –en aquest cas, rurals– morts fa vint anys. Aquest va ser el cas, dissabte passat, al Masroig (Priorat), homenatjant Joan Masip i Franch (Cabacés, 1927 - Benissanet, 1990), un mossèn Tronxo de combat, vull dir que no s'estava tot el dia a la rectoria esperant l'estofat de la majordoma. I és que al Masroig hi va passar tretze anys de la seva vida sacerdotal, de 1972 a 1985, deixant-hi –entre un petit però potent grup que volien desterrar-lo– una colla àmplia d'amics i admiradors de la seva obra general i generosa, que no l'han oblidat.

Aquests amics, pertanyents a entitats com el Centre d'Estudis del Priorat, el Centre d'Estudis per a la Recerca i Acció Didàctica Aplicada a la Integració (Ceradai) i exmembres de la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica), amb el suport de l'Institut Ramon Muntaner i la col·laboració de l'Ajuntament, la parròquia i la Cooperativa del Masroig, són els que van recordar-lo amb diverses intervencions, al Casal Flor de Maig, després que l'alcaldessa Roser Vives descobrís, amb un parlament, una placa a la rectoria on va viure, on tants grups van ser acollits, des d'on tantes coses van projectar-se.

Jo tinc un record molt viu del bon clergue, perquè fou ell qui m'obrí –ja fa quaranta anys, ai!– les portes d'aquesta comarca, que era la seva, i la de la Ribera d'Ebre, que també ho fou, perquè va ser rector a la Torre de l'Espanyol, a Riba-roja i a Miravet i Benissanet, on acabà –amb només 63 anys– els seus dies, amb un funeral multitudinari tant pels capellans com pels laics que hi havia.

Els altres amics que participaren en aquest record també van expressar vius sentiments d'agraïment. Així, els seus convilatans Ramon Bargalló, Francesc Vernet, Josep Vernet, Eduard Barceló i Ramon Subirana (gent de la cultura agrària, del periodisme, la història i la catalanitat); gent de procedències properes, com Jaume Sabaté, historiador del Lloar, Joan Launes, periodista radiofònic de Móra d'Ebre, i Josep M. Ferran, psicopedagog, tan vinculat al Priorat; igualment, companys d'antigues batalles humanes, sacerdotals i en defensa de la terra, com Joan Rebull, de l'Ametlla de Mar, i mossèn Josep Gonell, periodista de llarga trajectòria (que envià l'adhesió per escrit); també periodista –i ben conegut–, Joaquim Roglan (que amb Gonell feren tàndem molts anys a la premsa barcelonina) va enviar un text igualment exquisit en què es retrata tota una època, la de la transició, i com uns sacerdots rurals, valents (entre els quals, també, Redorat, d'Ascó; Sáez, de Miravet, i Suñé, de Batea), van saber afrontar el desempar de les cúpules eclesiàstiques, polítiques i elèctriques. També, l'arqueòloga Margarida Genera, i Josep M. Balcells, diputat al Parlament, van aportar el seu testimoni.

Per sort i bon seny, no es va parlar de partits (ni polítics ni de futbol), per la qual cosa l'acte –amb més d'un centenar de veïns del poble– va quedar rodó, precís i emotiu. A l'hora de les croquetes –regades amb bon vi d'aquesta terra aspra i lluminosa– tothom ho comentava satisfet. I és que encara ressonava el violí de Joan Vendrell –justament de Cabacés, el poble de Masip–, del qual instrument havia sortit El cant dels ocells. Entre les furtives llàgrimes que van escapar-se, les de l'exdiputat Francesc Vernet, que tenia al costat.