“Quan anem junts, tremolen, i quan ens barallem, se’n riuen”

avid Miret porta la música dins seu. Va començar a sortir a tocar al carrer amb només 10 anys. Ara, amb 48, és el director de l’Escola Municipal de Música de Vilafranca. Cada nit, des del 12 de novembre del 2017, ell, juntament amb una vuitantena de músics, fan torns, i sobre les campanades de dos quarts de deu del vespre, comencen a tocar a la plaça de la Vila. Diuen que no pararan fins que els presos i els exiliats no estiguin en llibertat.

Perquè la cultura sempre és globalitzadora... En plena Segona Guerra Mundial, Churchill va mantenir el pressupost de cultura perquè sense cultura som morts... La música és creativitat, reflexió, sentiment, i en aquests moments d’angoixa, de malestar general, la música transporta moltes sensacions i ens ajuda a canalitzar estats emocionals, a expressar d’una manera racional el malestar interior. Agafem les nostres armes, els instruments, per contestar la violència que fan servir contra un moviment pacífic.

Cada dia passem un moment de reflexió per pensar en la gent que està empresonada o a l’exili, la gent que va prendre determinades decisions perquè els ho vam demanar... Ho fem tard, a dos quarts de deu, i això és positiu perquè és una hora que seríem a casa al sofà i, en canvi, som allà pensant en ells.

Som un col·lectiu de gairebé 80 persones que fem torns... Ara ja fa un any i 115 dies que toquem i no té cap sentit cansar-nos quan ells estan pagant el preu de la presó o l’exili. És el mínim que podem fer.

Sí. Primer va ser una manera de demostrar l’angoixa i la disconformitat amb la situació, de denunciar que hi havia una injustícia flagrant. Ara, en canvi, ells veuen que, des de la presó, poden fer molta força, i nosaltres no podem defallir.

Ells van entrar a la presó el 16 d’octubre [Sánchez i Cuixart] i nosaltres no vam començar a tocar fins al 12 de novembre. Era l’endemà de la manifestació per la llibertat que es va fer al carrer de Marina de Barcelona.

Vèiem que en altres llocs s’estava fent. Jo tinc un amic que ho feia a Collbató i ho vam moure amb només tres músics. Amb en Lluís Jiménez vam fer els arranjaments i vam començar a tocar. I a partir d’aquí, a poc a poc, s’hi va anar afegint gent.

Sí. Ara no deixa de ser una reivindicació molt potent, perquè quan dius que fa un any i 115 dies que toques diàriament, això té molta força. Ens van donar el premi Salvador Armendares a la Nit de la República que organitza ERC de Vilafranca quan feia dos mesos que tocàvem, i mira, ja portem més d’un any... El dia que va fer un any van venir els castellers i vam omplir la plaça. Quan la plaça és plena, és molt maco. I quan som pocs, també. És més íntim.

Sí. En el moment dels Músics, la plaça de la Vila és un punt de trobada i de divulgació d’informació relacionada amb accions reivindicatives. És un punt on es pot mesurar molt bé l’estat emocional de la gent: quan va començar el judici va venir molta gent, i després de la declaració de Jordi Cuixart, també.

Les entitats ens tenen molt presents. La veritat és que ha sorgit un espai obert on han aflorat moltes sensibilitats. Alguns potser no són independentistes però van estar vinculats amb el primer d’octubre o veuen la situació. I entre els músics també hi ha moltes sensibilitats... Hem de ser un espai ampli i el màxim d’obert.

Bé. Fem un recorregut que organitza el CDR..., és curiós. Una vegada ens van llançar un ou i, un cop, entre L’estaca i Els segadors ens van posar l’himne d’Espanya a tot drap. Ens hem trobat algunes intoleràncies, però no ha passat res... Nosaltres anem amb els instruments a la mà, som inofensius... I els dissabtes fem lectures de petits fragments de textos o cartes dels presos.

Esperem que Espanya es desperti i s’adoni de l’aberració que estan fent... S’estan passant molt! La llei s’ha d’adequar a les necessitats del poble. I necessitem més unitat: quan anem junts, tremolen, i quan ens barallem, se’n riuen.

Això esperem...