ANDRÉS MARÍ
NASCUT A CUBA, ESCRIPTOR, ACTOR, DIRECTOR DE TEATRE I LLICENCIAT EN LITERATURA HISPÀNICA,
“He fet teatre per als soldats cubans a Nicaragua i a Angola”
Autor de la novel·la ‘El soroll de las abejas’, un títol mig en català mig en castellà que reivindica la vida com un viatge, una interminable experiència que et porta a diverses convivències
Ha escrit una novel·la amb un títol, ‘El soroll de las abejas’, mig en català mig en castella, per què?
El títol és un reflex del que ha estat la meva vida. Vaig néixer a Cueto, a la província d’Holguín, a l’orient cubà. El meu germà va haver de fugir i amagar-se a l’Havana perseguit per la repressió de Batista i, un cop va vèncer la revolució de Fidel, jo, que era un nen del carrer, vaig poder estudiar, entrar a l’escola de teatre, voltar el món i finalment em vaig establir a Catalunya, a Calella, que em va acollir amb els braços oberts i on he pogut iniciar una nova vida. Ja veu, una vida marcada pel català i el castellà, i això és el que he volgut reflectir en la meva obra.
Una obra que vostè s’ha autoeditat.
Com que no trobava ningú que me la volgués publicar, vaig reservar una part de la pensió de jubilat per editar-la. Finalment he fet una autoedició de tres-cents exemplars i ara busco suports per poder-la donar a conèixer i que s’hi interessi una editorial important.
De què tracta?
A l’obra es desenvolupen tres històries: la del llatinoamericà Ariel, que és el protagonista; la dels seus viatges arreu del món, i la que passa en un pis de Barcelona, al carrer d’Ausiàs Marc, que és el punt de trobada de tots els personatges. Totes tres estan íntimament lligades. A mesura que el relat avança les trames es compliquen i es van fonent per arribar a un final inesperat. La meva formació artística és teatral, he escrit obres, les he representat, i en el moment de fer la novel·la l’he estructurat com una obra dramàtica en tres actes, un duel contra la mort en què tenen un paper fonamental tant la Revolució cubana i les condicions a l’illa en el període d’excepció com la meva estada a Catalunya, el viatge que el 2011 vaig fer a l’Amèrica Central amb l’Agenda Llatinoamericana, que em va ajudar a entendre les contradiccions i solidaritats que es viuen en aquella part del món, i finalment el procés independentista català, que marca el viatge dels records.
Un viatge que l’ha portat a...?
L’Havana, Bogotà, Salamanca, Eivissa, Madrid, Managua, Tegucigalpa, Ciudad de Guatemala i San Salvador, al pis de Barcelona, Calella...
Per arribar a on?
Gràcies a la revolució, jo que era un nen de carrer que estava a punt de caure en la delinqüència, vaig poder estudiar, la qual cosa em va permetre entrar a l’escola de teatre i integrar-me en una de les companyies de Cuba. Després vaig anar a Eivissa, on encara tenia cosins –el meu pare havia marxat en l’emigració– i amb posterioritat la companyia va actuar al festival de Sitges, on va guanyar el premi especial Cau Ferrat.
Viatger gràcies al teatre?
El govern de Fidel va enviar la companyia a fer gires per donar suport a les tropes que estaven lluitant en diversos escenaris internacionals. A Nicaragua, quan estàvem enmig d’una representació, hi va haver un atac de la Contra i ens vam veure obligats a refugiar-nos en una caserna on hi va haver molts dies de combat. Finalment vam poder sortir per un passadís d’emergència que ens van obrir els soldats.
També van anar a Angola?
Allà els soldats cubans ajudaven el Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA), que intentava consolidar un estat amenaçat per la Unita i ocupat per Sud-àfrica. Els havíem de portar diversió, però va ser una experiència molt dura. Els sud-africans havien minat els camins i les carreteres amb artefactes tan potents que podien fer volar un tanc o un camió militar i ens vam haver de moure amb avions. Hi havia moments que ens havíem de desplaçar per terra, era molt perillós i encara que ho fèiem amb les màximes precaucions ens trobàvem complicacions inversemblants com la que ens va passar en una intersecció amb tres camins... El xofer del camió va decidir que passaria per la dreta, l’oficial li va manar que passés per l’esquerra i sort vam tenir que aquell home no va acatar l’ordre, perquè, si no, avui ja no seria aquí. Res extraordinari en un país on per lluitar contra el mal de ventre i la diarrea els soldats es bevien un got petit de gasolina amb una mica de cafè.
Quan va arribar definitivament a Europa?
L’any 2000, quan vaig rebre un permís de l’Asociación de Escritores Cubanos per anar dos anys a Espanya i muntar una fundació que es diu Vivint. Abans, des del 1990, havia recorregut Europa i Amèrica amb un obra que es deia El Italiano, que era molt crítica amb el règim, però va agradar a les autoritats i em va permetre sortir de l’illa. Aquí vaig conèixer en Ricard Salvat, que em va ajudar, em va introduir en els ambients teatrals de Barcelona, i m’enviava llet en pols i aliments quan a Cuba vivíem el Periodo Especial i no hi havia gaire menjar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.