Fèlix Millet, 10 anys culpable

El cas del Palau de la Música ha capgirat de manera grotesca el concepte de la presumpció d’innocència. Sense poder ser considerat encara formalment culpable de l’espoli, per la inexistència d’una sentència ferma, Fèlix Millet ja acumula més temps vivint sota l’estigma públic de la culpabilitat que no pas anys va ser condemnat per l’Audiència de Barcelona en sentència feta pública el gener de l’any passat. En canvi, la gairebé extingida formació política Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, a la qual en primera instància es va obligar a pagar poc més de 6 milions d’euros en concepte de responsabilitat civil, en la condemna més greu que ha tingut mai un partit polític a Catalunya per corrupció, encara gaudeix del benefici del dubte pel fet que la condemna encara no ha adquirit fermesa.

Ell sap per què, Fèlix Millet va confessar públicament la seva participació en l’espoli del Palau poc després que el cas saltés a la llum pública, l’estiu del 2009. Va ser una confessió tan sorprenent com parcial, en què la derivada política que implicava CDC no apareixia per enlloc, però va ser suficient perquè des d’aquell moment i fins avui Millet passés a ser considerat com el delinqüent número 1 d’aquest país, i tractat com a tal per l’opinió pública.

És evident que Millet no va calibrar l’abast de la repercussió que aquella confessió, feta a través d’una carta a un diari, tindria en la seva persona perquè des d’aquell moment la seva capacitat de defensa va quedar al descobert, tot el contrari del que van fer els gestors de CDC, que sempre van negar la seva implicació en una trama bruta de finançament a través del Palau, i sempre vol dir que inclús amb la dura i contundent sentència de l’Audiència el partit va continuar fugint d’estudi aferrant-se a la presumpció d’innocència.

Així les coses, els nou anys i vuit mesos a què es va condemnar Fèlix Millet ja són menys que els 10 que l’expresident del Palau de la Música fa que està condemnat per l’opinió pública d’aquest país, que l’ha escarnit tantes vegades com ha volgut. El mateix es pot dir del seu soci en el delicte, Jordi Montull, que va ser condemnat a set anys i sis mesos de presó.

En un ordre diferent es troben la resta de condemnats pel cas: Gemma Montull, quatre anys i sis mesos; l’extresorer de CDC Daniel Osàcar, quatre anys; els membres del bufet Bergós Raimon Bergós –dos anys–, Santiago Llopart –un any i nou mesos– i Edmundo Quintana, vuit mesos, i els empresaris Pedro Javier Rodríguez, Víctor Muñoz i Juan Antonio Menchén, un any i nou mesos. Aquests últims van acceptar els fets i la condemna, però la resta no i estan pendents encara que el Tribunal Suprem fixi dia i hora per a la vista del recurs d’apel·lació, el resultat del qual dirà si la sentència de l’Audiència de Barcelona esdevé ferma o es modifica.

La demora de la revisió del cas al Suprem és l’últim retard que ha patit una causa que qui menys la va fer demorar és el jutge Juli Solaz, el primer instructor, sobre el qual va recaure una injusta acusació de lentitud processal. La causa de l’últim retard s’ha d’atribuir a la celebració del macroprocés contra els polítics independentistes, que ha alterat l’agenda de la sala penal del Suprem.