Un terç de municipis reciclen el que toca
Un 69% de poblacions catalanes s’exposen a multes de la UE si el 2020 no separen com cal el 50% dels seus residus
Opcions com el porta a porta ja comencen a donar resultats visibles en grans urbs
Sol passar a l’hora d’estudiar per a un examen, complementar la declaració de la renda o passar la ITV de rigor. Els més previsors s’hi acostumen a posar amb temps, independentment que encara hi hagi tot el marge del món, mentre que la resta –la majoria, no ens enganyem– no sol fer-ho fins al darrer minut i, generalment, quan el calendari ja se’ls ha tirat a sobre de manera inevitable. Ara mateix, els ajuntaments catalans es troben en una situació semblant amb la recollida selectiva de residus. Una normativa europea aprovada el 2008 –és a dir, fa més d’una dècada– els donava de coll fins al 2020 per reciclar, com a mínim, el 50% de les seves deixalles. “Ja ens en sortirem”, devien pensar molts aleshores. La qüestió és que, quan falten poc menys de cinc mesos per començar a saldar comptes, tot just un 31,15% de municipis del país –295 sobre 947– han assolit aquesta ràtio. Poc menys d’un terç del total, per dir-ho en números rodons, són els que tenen la feina feta.
A aquests se n’hi poden sumar prop d’un centenar més que van tancar el 2018 amb un percentatge de tractament del 45% o més, i que, per tant, estan en més o menys disposició d’assolir l’objectiu, si serren les dents. L’Aldea (Baix Ebre), amb un 49,94%, és qui ho té més a tocar. Per als qui no hi arribin, però, la perspectiva de rebre una multa de la Unió Europea és una amenaça més que real en el temps. “Els objectius comunitaris hi són per ser complerts”, recalquen des de la Generalitat, donant a entendre que no faran els ulls grossos davant dels infractors.
Matadepera, al Vallès Occidental, és qui lidera avui dia la classificació de la recollida selectiva a Catalunya, amb un 90,87%. Els seus habitants separen 1,16 quilos de deixalles al dia, mentre que la fracció de rebuig –on va tot el que no es destria– només arriba als 0,12 quilos. Uns resultats que s’expliquen, en bona mesura, per anys de polítiques actives en l’àmbit municipal en el tractament de residus, i que els va dur a implantar ja el 2005 la recollida de brossa segregada porta a porta. Un sistema en què, com a principi, no hi ha contenidors al carrers i són els ciutadans qui separen la brossa a casa i, després, la treuen cada dia en funció de la fracció que està assignada. A Matadepera, per exemple, els dilluns, dimecres i divendres toca llençar els envasos, mentre que l’orgànica, les restes de jardineria i els bolquers es recullen de dilluns a dissabte. A Vilablareix, al Gironès, fa menys que van implantar un model similar, uns quatre anys, però el seu percentatge de recollida selectiva el 2018 es va enfilar fins al 90,57%. Aquests dos exemples serien la cara de la moneda, mentre que Creixell, amb un 9,12%, o la Pobla de Mafumet (13,29%) simbolitzen la creu. Amb 3.526 i 3.893 habitants, respectivament, aquests dos municipis del Tarragonès il·lustren la dificultat que hi ha perquè les polítiques de reciclatge, que per concepte exigeixen constància i recursos, arrelin en determinats nuclis petits del país. Respecte d’això, una dada explícita: cap dels quinze municipis amb pitjor estadística té més de 4.000 habitants.
Al marge, però, de les situacions concretes i particulars que es donen a cadascun dels 947 pobles i ciutats del país, hi ha una dada a la qual s’agafa el govern català per considerar la tendència: la mitjana de la recollida selectiva a tot Catalunya el 2018 va ser de prop del 42%, però amb un repunt interanual del 8,4%. És a dir, la tendència general és d’increment. Com aquest es distribueix després sobre el territori, ja és, però, una altra història.
Les grans ciutats
Com passa en tantes altres matèries, però, la partida decisiva és la que es juga a les urbs. Començant per Barcelona, és clar. Després d’uns anys estancada en percentatges al voltant del 36%, la capital va tancar el 2018 amb un índex de recollida selectiva del 38,03%. Casualitat o no, aquest repunt coincideix amb la posada en marxa, el febrer d’aquell any, d’una prova pilot de recollida porta a porta al nucli antic de Sarrià. L’arrencada va ser complexa, i no exempta de tibantors, però mig any després la separació de matèria orgànica havia passat de només un 6% a un 61%. Tant és així, que el consistori de la capital catalana ja té en perspectiva estendre l’experiència a altres punts, com ara la vila de Gràcia o Sant Andreu.
La Generalitat reconeix que la del porta a porta està sent una solució que s’està mostrant efectiva per estimular el reciclatge en l’àmbit local, partint de la certesa que els models basats únicament en el voluntarisme i la conscienciació del ciutadà –separar per contenidors– ja no tenen més recorregut. A l’àrea metropolitana de Barcelona, poblacions com Torrelles de Llobregat, Molins de Rei, Castellbisbal, Sant Just o Montgat també s’han afegit a la recollida porta a porta i, al conjunt de tot Catalunya, ja són 196 els municipis que tracten les deixalles amb aquest mètode. La seva expansió, així com la utilització d’altres sistemes a la carta, són una de les estratègies que apunten tant els experts com la mateixa Generalitat, per tal d’esperonar la recollida selectiva en aquells pobles o grans ciutats on ara mateix està encallada. Com ara l’Hospitalet de Llobregat –24,64%– o Badalona –26,91%– , per dir dos casos. En aquests entorns amb més volum poblacional, un dels mecanismes que es plantegen com a possibles és l’ús de contenidors intel·ligents tancats que permeten identificar –amb mòbil o una targeta– els ciutadans que separen correctament les deixalles, els quals rebrien en conseqüència descomptes en les taxes municipals. Tant recicles, tant pagues, seria l’equació. Barcelona, ja ho estudia.
En inversió proporció, el govern català seguirà amb la política engegada el 2011 d’incrementar cada any el cànon de residus que cobra als ajuntaments per incentivar, en aquest cas per la via dissuasiva, a l’hora de separin més. Aquest 2019 el rebut ja puja a 41 euros per cada tona de deixalla que va a l’abocador, i la previsió és que augmenti 5 euros més cada any. Igualment, l’executiu de Torra està preparant una llei en la matèria que, segons fonts del Departament de Territori i Sostenibilitat, “serà molt estricta i plantejarà un escenari de pagament per generació arreu del país”.
LES XIFRES
Un 3,5% més de brossa el 2018
En el debat, social i polític, sobre l’evolució de la recollida selectiva en un territori, una variable clau és el volum de residus que genera cada territori. Com més siguin, més esforç caldrà fer per reciclar-los. El 2018 al conjunt de Catalunya es van comptabilitzar3,98 tones de deixalles en l’àmbit municipal, el que va representar un increment del 3,5% respecte de l’any anterior. En aquest cas, l’argument sovint recurrent que això ve motivat pel repunt poblacional no val, ja que en el mateix període aquest tot just va ser del 0,6%. On sí que es pot establir una relació més directa és respecte del PIB, que va repuntar per sobre del 2,5%. I a més creixement, més consum, i aquest, inevitablement, porta a engendrar més brossa. Afinant encara més la dades, cada ciutadà del país va generar 523 quilos de brossa. Una xifra que és un pèl més alta que la de la mitjana europea del 2017 (509 quilos), però que supera àmpliament la dels països amb índexs més baixos com podrien ser Kosova, amb poc més de 200 quilos per any, o Romania i Sèrbia, que no arriben als 300. A l’altre extrem del rànquing hi ha Dinamarca, que s’acosta als 800 kg/any, seguida de prop per Noruega, que voreja els 750.
