Societat

Un terç de municipis reciclen el que toca

Un 69% de poblacions catalanes s’exposen a multes de la UE si el 2020 no separen com cal el 50% dels seus residus

Opcions com el porta a porta ja comencen a donar resultats visibles en grans urbs

La fiscalitat serà el nou estímul social per afavorir la recollida selectiva

Sol pas­sar a l’hora d’estu­diar per a un exa­men, com­ple­men­tar la decla­ració de la renda o pas­sar la ITV de rigor. Els més pre­vi­sors s’hi acos­tu­men a posar amb temps, inde­pen­dent­ment que encara hi hagi tot el marge del món, men­tre que la resta –la majo­ria, no ens enga­nyem– no sol fer-ho fins al dar­rer minut i, gene­ral­ment, quan el calen­dari ja se’ls ha tirat a sobre de manera ine­vi­ta­ble. Ara mateix, els ajun­ta­ments cata­lans es tro­ben en una situ­ació sem­blant amb la reco­llida selec­tiva de resi­dus. Una nor­ma­tiva euro­pea apro­vada el 2008 –és a dir, fa més d’una dècada– els donava de coll fins al 2020 per reci­clar, com a mínim, el 50% de les seves dei­xa­lles. “Ja ens en sor­ti­rem”, devien pen­sar molts ales­ho­res. La qüestió és que, quan fal­ten poc menys de cinc mesos per començar a sal­dar comp­tes, tot just un 31,15% de muni­ci­pis del país –295 sobre 947– han asso­lit aquesta ràtio. Poc menys d’un terç del total, per dir-ho en números rodons, són els que tenen la feina feta.

A aquests se n’hi poden sumar prop d’un cen­te­nar més que van tan­car el 2018 amb un per­cen­tatge de trac­ta­ment del 45% o més, i que, per tant, estan en més o menys dis­po­sició d’asso­lir l’objec­tiu, si ser­ren les dents. L’Aldea (Baix Ebre), amb un 49,94%, és qui ho té més a tocar. Per als qui no hi arri­bin, però, la pers­pec­tiva de rebre una multa de la Unió Euro­pea és una amenaça més que real en el temps. “Els objec­tius comu­ni­ta­ris hi són per ser com­plerts”, recal­quen des de la Gene­ra­li­tat, donant a enten­dre que no faran els ulls gros­sos davant dels infrac­tors.

Mata­de­pera, al Vallès Occi­den­tal, és qui lidera avui dia la clas­si­fi­cació de la reco­llida selec­tiva a Cata­lu­nya, amb un 90,87%. Els seus habi­tants sepa­ren 1,16 qui­los de dei­xa­lles al dia, men­tre que la fracció de rebuig –on va tot el que no es des­tria– només arriba als 0,12 qui­los. Uns resul­tats que s’expli­quen, en bona mesura, per anys de polítiques acti­ves en l’àmbit muni­ci­pal en el trac­ta­ment de resi­dus, i que els va dur a implan­tar ja el 2005 la reco­llida de brossa segre­gada porta a porta. Un sis­tema en què, com a prin­cipi, no hi ha con­te­ni­dors al car­rers i són els ciu­ta­dans qui sepa­ren la brossa a casa i, després, la tre­uen cada dia en funció de la fracció que està assig­nada. A Mata­de­pera, per exem­ple, els dilluns, dime­cres i diven­dres toca llençar els enva­sos, men­tre que l’orgànica, les res­tes de jar­di­ne­ria i els bol­quers es recu­llen de dilluns a dis­sabte. A Vila­bla­reix, al Gironès, fa menys que van implan­tar un model simi­lar, uns qua­tre anys, però el seu per­cen­tatge de reco­llida selec­tiva el 2018 es va enfi­lar fins al 90,57%. Aquests dos exem­ples serien la cara de la moneda, men­tre que Crei­xell, amb un 9,12%, o la Pobla de Mafu­met (13,29%) sim­bo­lit­zen la creu. Amb 3.526 i 3.893 habi­tants, res­pec­ti­va­ment, aquests dos muni­ci­pis del Tar­ra­gonès il·lus­tren la difi­cul­tat que hi ha perquè les polítiques de reci­clatge, que per con­cepte exi­gei­xen constància i recur­sos, arre­lin en deter­mi­nats nuclis petits del país. Res­pecte d’això, una dada explícita: cap dels quinze muni­ci­pis amb pit­jor estadística té més de 4.000 habi­tants.

Al marge, però, de les situ­a­ci­ons con­cre­tes i par­ti­cu­lars que es donen a cadas­cun dels 947 pobles i ciu­tats del país, hi ha una dada a la qual s’agafa el govern català per con­si­de­rar la tendència: la mit­jana de la reco­llida selec­tiva a tot Cata­lu­nya el 2018 va ser de prop del 42%, però amb un repunt intera­nual del 8,4%. És a dir, la tendència gene­ral és d’incre­ment. Com aquest es dis­tri­bu­eix després sobre el ter­ri­tori, ja és, però, una altra història.

Les grans ciu­tats

Com passa en tan­tes altres matèries, però, la par­tida deci­siva és la que es juga a les urbs. Començant per Bar­ce­lona, és clar. Després d’uns anys estan­cada en per­cen­tat­ges al vol­tant del 36%, la capi­tal va tan­car el 2018 amb un índex de reco­llida selec­tiva del 38,03%. Casu­a­li­tat o no, aquest repunt coin­ci­deix amb la posada en marxa, el febrer d’aquell any, d’una prova pilot de reco­llida porta a porta al nucli antic de Sarrià. L’arren­cada va ser com­plexa, i no exempta de tiban­tors, però mig any després la sepa­ració de matèria orgànica havia pas­sat de només un 6% a un 61%. Tant és així, que el con­sis­tori de la capi­tal cata­lana ja té en pers­pec­tiva esten­dre l’experiència a altres punts, com ara la vila de Gràcia o Sant Andreu.

La Gene­ra­li­tat reco­neix que la del porta a porta està sent una solució que s’està mos­trant efec­tiva per esti­mu­lar el reci­clatge en l’àmbit local, par­tint de la cer­tesa que els models basats única­ment en el volun­ta­risme i la cons­ci­en­ci­ació del ciu­tadà –sepa­rar per con­te­ni­dors– ja no tenen més recor­re­gut. A l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, pobla­ci­ons com Tor­re­lles de Llo­bre­gat, Molins de Rei, Cas­tell­bis­bal, Sant Just o Mont­gat també s’han afe­git a la reco­llida porta a porta i, al con­junt de tot Cata­lu­nya, ja són 196 els muni­ci­pis que trac­ten les dei­xa­lles amb aquest mètode. La seva expansió, així com la uti­lit­zació d’altres sis­te­mes a la carta, són una de les estratègies que apun­ten tant els experts com la mateixa Gene­ra­li­tat, per tal d’espe­ro­nar la reco­llida selec­tiva en aquells pobles o grans ciu­tats on ara mateix està enca­llada. Com ara l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat –24,64%– o Bada­lona –26,91%– , per dir dos casos. En aquests entorns amb més volum pobla­ci­o­nal, un dels meca­nis­mes que es plan­te­gen com a pos­si­bles és l’ús de con­te­ni­dors intel·ligents tan­cats que per­me­ten iden­ti­fi­car –amb mòbil o una tar­geta– els ciu­ta­dans que sepa­ren cor­rec­ta­ment les dei­xa­lles, els quals rebrien en con­seqüència des­comp­tes en les taxes muni­ci­pals. Tant reci­cles, tant pagues, seria l’equació. Bar­ce­lona, ja ho estu­dia.

En inversió pro­porció, el govern català seguirà amb la política enge­gada el 2011 d’incre­men­tar cada any el cànon de resi­dus que cobra als ajun­ta­ments per incen­ti­var, en aquest cas per la via dis­su­a­siva, a l’hora de sepa­rin més. Aquest 2019 el rebut ja puja a 41 euros per cada tona de dei­xa­lla que va a l’abo­ca­dor, i la pre­visió és que aug­menti 5 euros més cada any. Igual­ment, l’exe­cu­tiu de Torra està pre­pa­rant una llei en la matèria que, segons fonts del Depar­ta­ment de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat, “serà molt estricta i plan­te­jarà un esce­nari de paga­ment per gene­ració arreu del país”.

LES XIFRES

295
poblacions
catalanes sobre 947 van tancar el 2018 amb uns percentatges de recollida selectiva del 50% o més.
523
quilos
de residus per habitant es generen cada any a Catalunya enfront dels poc més de 500 de mitjana a la UE.

Un 3,5% més de brossa el 2018

En el debat, social i polític, sobre l’evolució de la recollida selectiva en un territori, una variable clau és el volum de residus que genera cada territori. Com més siguin, més esforç caldrà fer per reciclar-los. El 2018 al conjunt de Catalunya es van comptabilitzar3,98 tones de deixalles en l’àmbit municipal, el que va representar un increment del 3,5% respecte de l’any anterior. En aquest cas, l’argument sovint recurrent que això ve motivat pel repunt poblacional no val, ja que en el mateix període aquest tot just va ser del 0,6%. On sí que es pot establir una relació més directa és respecte del PIB, que va repuntar per sobre del 2,5%. I a més creixement, més consum, i aquest, inevitablement, porta a engendrar més brossa. Afinant encara més la dades, cada ciutadà del país va generar 523 quilos de brossa. Una xifra que és un pèl més alta que la de la mitjana europea del 2017 (509 quilos), però que supera àmpliament la dels països amb índexs més baixos com podrien ser Kosova, amb poc més de 200 quilos per any, o Romania i Sèrbia, que no arriben als 300. A l’altre extrem del rànquing hi ha Dinamarca, que s’acosta als 800 kg/any, seguida de prop per Noruega, que voreja els 750.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia