La Galera llueix l'art de la terrissa

Ter­rissa i ceràmica de tots els colors i totes les for­mes. Això és el que durant el cap de set­mana va ofe­rir la 17a edició de la Fira de la Ter­rissa de la Galera. Els car­rers d'aquest muni­cipi del Montsià es van con­ver­tir en un apa­ra­dor de tot el que pot donar de si l'art de la ter­rissa i la ceràmica. Estris de cuina, ele­ments de deco­ració i peces de biju­te­ria van atreure, com cada any, milers de visi­tants d'arreu de Cata­lu­nya. En aquest sen­tit, la fira, amb gai­rebé una setan­tena d'expo­si­tors, ja està més que con­so­li­dada. L'edició d'enguany, a més, va ser­vir per con­ti­nuar amb una ini­ci­a­tiva d'èxit incor­po­rada l'any pas­sat, tenir un con­vi­dat d'honor. En aquesta ocasió es va con­vi­dar l'Estat francès, i els ter­ris­sers repre­sen­tants van mos­trar peces molt tre­ba­lla­des i d'alta qua­li­tat.

Però dar­rere de l'espec­ta­cle de l'art ter­ris­saire, que any rere any mos­tra la fira, hi ha un grup d'arte­sans que cada vegada és més reduït. Joan Cor­ti­e­lla és l'únic ter­ris­saire de la Galera i de la comarca del Montsià, i explica que és «molt com­pli­cat» que el negoci de la ter­rissa tra­di­ci­o­nal sigui ren­di­ble. Ell, que recorda amb nostàlgia quan, ara fa molts anys, hi havia cinc famílies al poble que s'hi dedi­ca­ven, ho com­pa­gina amb l'agri­cul­tura: «Al final, van haver de bus­car una altra cosa, i el meu avi va ser l'únic que va con­ti­nuar, tot com­bi­nant la ter­rissa amb la terra.»

Ara, Cor­ti­e­lla veu molt negre el futur de la ter­rissa tra­di­ci­o­nal. « Cal sepa­rar-ho de la ceràmica artística, i esta­ria bé que es tractés com un tema cul­tu­ral i no indus­trial, ja que cada peça que s'ela­bora té la seua història», comenta. Tot i això, una de les acti­vi­tats de més èxit de la fira sem­pre és la demos­tració al torn, a càrrec de diver­sos ter­ris­sai­res. «Són demos­tra­ci­ons que no es veuen enlloc, i agra­den molt, sobre­tot als més petits, ja que els sem­bla que facis màgia», opina Cor­ti­e­lla. Pot­ser entre els xiquets i xique­tes que que­den boca­ba­dats con­tem­plant les infi­ni­tes for­mes que adopta el fang, es trobi el futur d'aquest art.