Maridatge amb la pluja

El marc de Girona, Temps de Flors, en una abraçada simbòlica, ha aple­gat durant nou dies un gava­dal de visi­tants –cinc o sis-cents mil?– que, ani­mats per la fama crei­xent de la mos­tra flo­ral i la història de la zona monu­men­tal del Barri Vell, han ater­rat per con­tem­plar la 55a Expo­sició de Flors, bo i res­se­guint els estrets i intri­cats car­rers. El visi­tant interes­sat i culte es dis­tin­geix de la massa càrnia que cir­cula en grup, que ges­ti­cula, que mira i no veu, que con­fon l'Onyar amb el Ter i Sant Pere de Galli­gants amb la cate­dral –ho he sen­tit!–, pen­sant en el dinar en lloc dels Sitis de Girona, Álva­rez de Cas­tro i la volta de la cate­dral.

S'ha escol­tat l'accent de la parla de les ter­res de Tar­ra­gona i Lleida. Els bar­ce­lo­nins tre­pit­gen Girona –i la resta– amb un cert sen­tit de pro­pi­e­tat, que s'atri­bu­ei­xen pel lide­ratge de Bar­ce­lona. S'han pogut sen­tir veus de les veïnes comu­ni­tats de l'Aragó i Navarra i de més enllà, que par­la­ven l'idi­oma de Cas­te­lla, és clar. Als valen­ci­ans els reca tra­ves­sar l'Ebre: al maig ells tenen les flors de taron­gers i fave­res. De fran­ce­sos en vénen cada any de més lluny, i els ita­li­ans poden com­pro­var els paral·lelis­mes entre la Llom­bar­dia i Cata­lu­nya.

La ciu­tat, cos­mo­po­lita, pro­grama una vari­ada oferta com­ple­mentària i la res­tau­ració giro­nina ofe­reix les excel·lències de la nos­tra cuina. Ells, però, assa­bo­rei­xen entre­pans. Els giro­nins, pru­dents, per evi­tar empen­tes, han visi­tat l'expo­sició els fei­ners. Vete­rans obser­va­dors, han ala­bat l'obra, l'ha cri­ti­cada una mino­ria i han estat indi­fe­rents els badocs. Girona reprendrà demà la vida ciu­ta­dana habi­tual, i s'endin­sarà per nas­sos en les temu­des res­tric­ci­ons zapa­te­ri­a­nes, repe­tint fins a afar­tar-se'n que la crisi està mal repar­tida, que els cata­lans paguem la festa, que... En fi, com sem­pre. El Barça serà notícia. La nor­ma­li­tat.

La 55a Expo­sició de Flors a Girona ha pas­sat volant. Els nou dies s'han succeït amb una rapi­desa inu­sual: es diria que va ser ahir que es va inau­gu­rar. Hom recor­darà la per­sis­tent pluja d'aigua gelada, com­pa­nya humida dels que tre­ba­lla­ven i pro­mo­tora de paraigües els dies de l'expo­sició. D'altra banda, s'ha d'adme­tre que la crisi ha afec­tat, tot i que dis­cre­ta­ment, l'aca­bat i el colo­rit de molts mun­tat­ges en els quals ha domi­nat el verd. Deia que l'expo­sició ha flui­xe­jat de color i de flor de qua­li­tat. Els expo­si­tors, amb poques excep­ci­ons, han fet els mun­tat­ges amb més ima­gi­nació que mai i, a la vegada, amb menys flors que els últims anys. S'entén la inqui­e­tud per la crisi que tra­ves­sem. Resu­mint, ha estat una mos­tra flo­ral molt digna i els no exi­gents fins a l'extrem i els obser­va­dors no deta­llis­tes, que són la majo­ria, l'han tro­bada com sem­pre. El pres­tigi sovint tapa forats.

Començant per Sant Nico­lau, Mercè Martí ha mera­ve­llat amb un tre­ball pro­fes­si­o­nal d'alt nivell, ja comen­tat. A la plaça dels Jurats, un mun­tatge valent de Pan­dora's Box ha emple­nat l'espai. Al soter­rani de Sarraïnes, Mar­ga­rida Pla i Anna Figa, han demos­trat que s'adap­ten a qual­se­vol lloc. Sense emple­nar a ves­sar, el tre­ball ha col­pit. La crisi no ha con­que­rit l'indret i les flors, l'art i l'ofici han tri­om­fat. Als Banys Àrabs, Ignasi Casa­desús i Jordi Albà, han recreat, amb art i ori­gi­na­li­tat, una història mona­cal de ren­ta­dor de roba que pre­ci­sava una expli­cació. Molts visi­tants, que xer­ren més que lle­gei­xen, no han apre­ciat el simbòlic tre­ball bico­lor. La resta del recinte ha oscil·lat des del mal gust –la banyera–, fins al tre­ball ori­gi­nal de glo­bus i lli­ris de Xevi Mon­tal. A Sant Lluc, Anna M. Camps, Raquel Domínguez i Fran­cesc Mas­de­vall hi tenen la mida presa. Les aza­lees ens han robat el cor! Lluís Vila­gran s'ha enfron­tat al repte de l'esca­li­nata cate­dralícia. Bas­tir un jardí ele­vat era una bona idea. Ara bé: el verd i el blanc han con­que­rit l'indret. De l'esca­li­nata, hom espera espec­ta­cle i color. Pel que fa als claus­tres, ja comen­tats, s'hi pot afe­gir que a Rosa Sais i M. Àngels Per­pinyà els ha sor­tit bro­dat. Al nou espai de la plaça dels Apòstols, Gus­tavo A. Tor­res i Cris­tina Mas­fer­rer han recreat l'arte­sa­nia dels boters, con­ver­tida en pètals flo­rals. Una tro­ba­lla valenta.

Punt i a part per a la tro­ba­lla de l'any. Sant Feliu s'ha afe­git als tem­ples que acu­llen l'expo­sició i Xavier Jus­ca­fresa, Mercè Abuin, Anita Claret, Mic­ha­ela Sch­midt, Neus Fàbre­gas, Loli Arque­rons i algun altre, l'han bate­jat amb una autèntica festa flo­ral. És per pas­sar-hi l'estona admi­rant els tre­balls i maqui­nant com poder treure les inútils rei­xes que man­te­nen l'admi­ració a fora i les flors i les iner­tes imat­ges –poc il·lumi­na­des– a din­tre.

Hom ha lloat Sant Martí. A Montse Galí no se li pot ense­nyar res. L'Escola Viver Cas­tell de Sant Foix ha fet un bon tre­ball a l'esca­li­nata. Al Carme, Assumpció Plana hi té el seu regne pri­vat, espec­ta­cu­lar, allu­nyat de la crisi. Ella en té el doc­to­rat. La Uni­ver­si­tat de Girona ha sor­tit al car­rer pre­nent posi­ci­ons a la plaça com si fos l'any 1808. A la Politècnica, els artis­tes de la casa s'han llençat al buit! Han acon­se­guit un apro­vat just. Tot és començar. D'ells se n'espe­ren grans coses!

A l'Ajun­ta­ment, els alum­nes de l'Escola d'Art Flo­ral de Cata­lu­nya, sota la batuta del pro­fes­sor Jordi Abelló, han mar­cat la diferència entre afició i pro­fessió: sense esclet­xes. Al Tea­tre Muni­ci­pal, en la línia d'espec­ta­cle, sota la direcció d'Alfons Tost i Llum Bene­dicto, i la col·labo­ració de Tetris i l'Escola d'Art Flo­ral, amb un valent «més enllà», han esce­ni­fi­cat Després de fes­te­jar, endin­sant-se en un ter­reny difícil i poc pet­jat.

És un plaer per als sen­tits veure com de la unió de sen­ti­ments i dis­ci­pli­nes diver­ses, sur­ten obres artísti­ques bri­llants. A un i altre lloc s'ende­vina la presència de la poli­va­lent Àngels Arti­gas. Als Ale­manys, Josep Tarrés ha home­nat­jat el mones­tir bene­dictí de Sant Daniel, amb motiu del seu mil·lenari. Ell mai passa des­a­per­ce­but. Ahir El Punt va comen­tar-ho àmpli­a­ment.

No con­ti­nuo fent comen­ta­ris. És car­regós per als lec­tors. Les opi­ni­ons dels mit­jans no són arti­cle de fe i els no citats han de creure en la bon­dat de la seva obra. La satis­facció no ha de depen­dre de les opi­ni­ons ali­e­nes, sinó de la pròpia opinió. Amb tot, m'atre­viré a donar als orga­nit­za­dors un con­sell ago­sa­rat, de veterà. El movi­ment flo­ral gironí ha asso­lit una gran dimensió, cos­tosa i difícil de con­tro­lar i gover­nar. No dei­xin que creixi més –per què més gran?– i cui­din la qua­li­tat. La volun­ta­ri­e­tat i la impro­vi­sació s'hau­rien d'era­di­car.

Demà, homes i màqui­nes arra­bas­sa­ran l'expo­sició. Hom es resis­teix a pen­sar que les deli­ca­des obres flo­rals es des­trui­ran i la major part aca­barà a les dei­xa­lles. Trista fi per a les por­ta­do­res d'il·lusi­ons i les pri­me­res actrius d'una repre­sen­tació flo­ral. És sabuda la vida efímera de les flors sepa­ra­des de la planta, tot i que sorprèn i dol a la vegada. Res no iguala la bellesa d'una rosa ver­me­lla filla d'una planta sana i robusta, tallada el dia abans d'escla­tar, veient-la vani­tosa obrir-se a les expec­tants mira­des, fent un strip­te­ase: natu­ra­lesa sublim!

El per­so­nal de la Uni­tat Ope­ra­tiva de Ser­veis de l'Ajun­ta­ment, artífex de les infra­es­truc­tu­res de l'expo­sició i atent ser­vi­dor dels expo­si­tors, en des­mun­tar els tre­balls flo­rals per trans­por­tar-los a la dei­xa­lle­ria, sovint poden fer un petit ram per a l'esposa, la filla o la pare­lla, i sor­pren­dre-la agra­da­ble­ment. Les flors, amb afany de vida, pres­ten l'últim ser­vei, gràcies a la sen­si­bi­li­tat d'aquest grup de per­so­nes, que veuen néixer, créixer, viure i morir l'expo­sició. No mor del tot, però: res­sus­cita l'any vinent. Quasi es tor­nen a fer plans...