Les cases vindran a no valer res

Aquí a Catalunya, si deixem de banda l'emigració interna del camp a la ciutat de bona part del segle XX, el fet migratori l'hem vist gairebé sempre des de la banda receptiva. Sempre és més visible la migració rebuda que la generada. La primera és la present; la segona, l'absent. El nostre record migratori d'infantesa és el de les famílies de castellans que havien vingut a viure al poble. La llengua era la que determinava l'apel·latiu i els castellans a vegades esdevenien xarnegos quan confrontaven les dues maneres de ser, quan els catalans hi trobaven coses que no eren ben bé del seu gust, amb raó o sense, amb voluntat de menystenir o de defensar-se. A bona part de les Espanyes les coses pintaven d'una altra manera i l'emigració esdevenia no només un transvasament entre regions d'un mateix estat sinó que l'exportació de mà d'obra cap a Europa es convertia en una font d'ingressos molt potent. Coses que ara passen al revés. Malgrat que sabíem que érem europeus, Europa era un altre món. Al meu poble només una persona va emigrar a Alemanya, poca cosa per les moltes famílies que van marxar sobretot cap a Barcelona i les moltes que van arribar bàsicament d'Andalusia. El fet migratori d'espanyols cap al nord dels Pirineus ens el recordava diàriament un programa que Radio Nacional de España emetia des de Barcelona. Em refereixo a España para los españoles que presentava l'actriu i locutora manresana Maria Matilde Almendros. Un programa consistent en l'emissió de discos sol·licitats pels emigrants residents a Europa que devien escoltar-lo per ona curta tot combatent l'enyorança. Passava això cap a finals dels anys 60 abans no ens arribés la tele a casa. Les músiques ja poden comptar vostès quines eren, les típiques i tòpiques de la cançó espanyola més rància. Si de tant en tant en sonava alguna en català ja ens donàvem per satisfets: era l'excepció, com ho era l'emigració de catalans.

Històricament l'emigració gairebé sempre ha anat associada amb les injustícies, la violència, les misèries, les desigualtats socials, la manca de perspectives i d'esperances fundades o infundades. I no és pas cosa de l'època contemporània, sinó que en aquestes nostres terres mediterrànies es perd en la llunyania dels segles. L'historiador mallorquí Antoni Mas explica com arran del despoblament que es va produir al País Valencià a conseqüència de l'expulsió dels moriscos –emigració forçada– es va generar una emigració de mallorquins cap a determinades comarques valencianes, sobretot a les de la Marina i el Comtat, en tal mesura que fins i tot la llengua d'algunes poblacions receptores va adquirir la deixa illenca. El més interessant d'alguns estudis efectuats és veure no només com es produeix la rebuda i l'assentament migratori sinó també veure què passa i com es percep en el lloc emissor. Antoni Mas cita una frase de documents de l'època de la població mallorquina de Muro d'ara fa quatre-cents anys que resumeix molt bé el que podia i pot passar en el lloc d'origen migratori: «Est temps tothom se'n va a la població de Valentia i les cases vindran a valer no res.»

Això que en la ciència històrica resulta molt interessant de contemplar i de llegir –origen i destí de la migració, conseqüències en les dues parts– no té parió en l'anàlisi i el tractament que fem actualment de l'emigració rebuda en aquests darrers anys. Necessitat, acceptació, rebuig i problemàtica sempre la contemplem com a receptors. Ben poc ens interessa saber el perquè de les circumstàncies que generen en determinats llocs tanta emigració, el què i el com de les conseqüències en els llocs d'origen. Sembla que només ens preocupi la quantitat i la qualitat de la matèria humana que ens arriba, que n'hi hagi suficient quan falta mà d'obra per a les feines més desconsiderades i que es redueixi –se'n vagi– quan la crisi cavalca com ara. N'hi ha per pensar-hi històricament!