El nostre pessebre

“Sobre la manera de construir els betlems casolans «a la caputxina», l’any 1947, el caputxí Basili de Rubí publicà Art pessebrístic, on, seguint la tradició franciscanocaputxina, sostenia que els pessebres havien de ser populars, decorats amb el paisatge de les nostres comarques i animats amb les figures de pastors i ramats de les contrades catalanes”, explica fra Valentí Serra de Manresa al seu darrer llibre El nostre pessebre. Tradició, història i simbolisme (Editorial Mediterrània), que acaba d’arribar a les llibreries. “El pare Basili –continua fra Valentí– vindicà aquells pessebres populars, guarnits amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran i roc pinyolenc, i amb les tradicionals figuretes de “la dona que renta i la vella que fila” i amb les del típic capellà amb paraigua, les del caçador i de la masovera, i amb el grup de figures dels Reis d’Orient muntats no pas dalt d’enormes dromedaris o camells, sinó damunt d’eugues àgils o bé cavalcant mules de les nostres establies”. Sobre els pessebres i les seves figures hi ha una veritable passió a casa nostra. I un veritable debat, entre els tradicionalistes, els no tradicionalistes, els qui prefereixen les figures properes, com els caputxins, o els qui les volen orientalitzades, com va posar de moda l’Associació de Pessebristes de Barcelona a finals del s. XIX. I si no es creuen que el debat va de debò mirin què passa cada any quan l’Ajuntament de Barcelona munta el pessebre a la plaça de Sant Jaume!

El llibre fa un repàs exhaustiu i rigorós sobre els orígens del pessebrisme a Catalunya i la seva importància (Barcelona, per exemple, va celebrar el I i el III Congrés Pessebrista Internacional, el 1952, en el marc del Congrés Eucarístic Internacional, i el 1957), també parla sobre les diferents escoles que han marcat el compàs del pessebrisme, els tipus de figures i de paisatges. Parla també sobre els concursos (els mítics que es van fer a Olot, Sabadell i Manresa abans dela Guerra Civil) i dels principals artistes amb Ramon Amadeu al capdavant. I parla també –i sobretot– sobre la influència dels frares caputxins en l’art de reproduir el naixement de Jesús de Natzaret (“el naixement del fill de Déu d’una Mare Verge”, indica fra Valentí).

Quan els pessebres van començar a entrar als domicilis particulars de les famílies normals, cap als vint i trenta del s. XX, “ els caputxins van començar a reduir les figures”, diu fra Valent, que recorda que “amb el pessebre recuperem la tradició cristiana i catalana”.

El pessebre s’estructura a l’entorn de les cinc principals figures: el nen Jesús, la Mare de Déu, sant Josep, el bou i la mula. “Al nostre pessebre tradicional català, no hi pot pas faltar –diu fra Valentí– la figura d’aquell pastor que adora l’infant Jesús i que li presenta mel i mató i, alhora, li fa ofrena d’algun anyell”. Són, també, força emblemàtiques, diu, “el grup de figures que integren l’escena de l’Anunciata, i on hi ha la figura d’un pastor astorat, amb les mans enlaire quan s’adona de la presència d’un àngel, mentre que un altre fa l’allioli de codony i, destacadament, aquella figura d’un pastor ajagut que bufa el foc on hi ha l’olla de les sopes”. Diu aquest caputxí que “les figures més populars del pessebre són el pastor de l’Anunciata que bufa el foc i el pastor que fa l’allioli de codony: no pas el caganer”.