Matí de maig

Era dijous i el cel brillava amb tots els blaus de la primavera. Un airet suau, de tramuntana segurament, amanyagava de tant en tant la tebior del sol matiner, movent amb delicadesa les fulles de les palmeres que s'alcen elegants al davant de l'església del Mercadal. Són quarts d'onze.

Ara passa un grup de vailets –nens i nenes– uniformats, que han sortit de la plaça Josep Pla i semblen dirigir-se al Museu del Cinema. Un parell de professors controlen el ramat que s'atura sota la columna de la A brossiana, potser per rebre les últimes instruccions pedagògiques. El grup es torna a posar en moviment, però deixa el museu per un altre dia i es decideix per entrar a la parròquia. Com que som al maig, pensem què poden anar a fer el mes de Maria i ens ve al paladar el regust enyoradís de la nostra infància llunyana. «Venid i vamos todos con flores a María.»

Tenim els nostres dubtes intentant establir l'escola a què pertanyen aquells alumnes jovenets. Amb força evidència és una escola religiosa, però no ens posem d'acord en la tria. Dominiques, opus, vés a saber...

Ara, vés per on, un altre grup, força més nombrós es fa present a la plaça i repeteix la maniobra. Són una mica més grans, potser tenen deu o dotze anys. Alguns duen rams de flors i d'altres unes caixes de cartró, el significat de les quals se'ns escapa. En veure els rams, la hipòtesi divertida del mes de Maria comença a prendre versemblança. Entren ordenadament a l'església.

La curiositat no em deixa passar de llarg i decideixo entrar. Els nois i noies uniformat ocupen la meitat de la nau. A una banda de l'altar tres noies toquen la guitarra i canten, sense afinar gaire, unes cançons que no em sonen de res. Mentrestant, el capellà, que deu estar celebrant missa, reparteix la comunió. Els infants es van aixecant ordenadament dels bancs i passen a la fila central per combregar. Els professors controlen drets als laterals que tot es faci amb ordre.

Al damunt del banc que tinc a tocar han deixat un full que sembla contenir la lletra de les cançons que omplen el temple. Hi dono un cop d'ull. Arribo a entendre que fan referències a la Santa Vedruna – abans la beata Vedruna–. Això indica clarament que estem parlant de les monges del Pare Coll, el de Gombrèn, que aquests dies estan d'aniversari. Fa no sé quants anys de la fundació de l'orde. No he vist cap monja. Potser perquè ara les monges no van d'uniforme o potser perquè ja no queden monges per impartir classes i han de llogar mestres laics per mantenir el negoci. O per les dues coses.

Quan surto, la música continua. Jo em pregunto només, per pura curiositat, com ha inclòs el cap d'estudis del centre aquesta visita mariana en la programació del dia.