Celestina Vigneaux, una mestra de cap a peus

Hi ha dones que viuen a l’ombra del marit, i a d’altres se les recorda per ser la mare d’algú. A Celes­tina Vig­ne­aux i Cibils li pas­sen totes dues coses. El seu marit va ser Pere Coro­mi­nes, un peri­o­dista, escrip­tor i polític que va tenir una gran rellevància el pri­mer terç del segle pas­sat. I entre els seus fills n’hi ha tres que van des­ta­car extra­or­dinària­ment en la seva feina: el filòleg Joan, la psicòloga Júlia i el matemàtic Ernest. Amb aquests noms és fàcil d’enten­dre que tin­gui un paper dis­cret a les enci­clopèdies. Però les apor­ta­ci­ons que va fer en la peda­go­gia també merei­xen ser recor­da­des.

INQUI­E­TUD PEDAGÒGICA

Celes­tina va néixer a Girona el 1878. Va estu­diar per mes­tra amb les màximes qua­li­fi­ca­ci­ons, i als vint anys va gua­nyar una bona plaça en una escola de pàrvuls a Madrid. Era una per­sona molt inqui­eta, i de seguida va des­ta­car per les seves acci­ons diri­gi­des a la inno­vació pedagògica.

El 1900 va fer una con­ferència sobre el càlcul men­tal a l’Escola Nor­mal, i va par­lar de J.H. Pes­ta­lozzi, peda­gog suís que defen­sava un ense­nya­ment coe­du­ca­tiu, vin­cu­lat a l’entorn, cre­a­tiu i lliure. El 1900, en una excursió, va conèixer Pere Coro­mi­nes, amb qui es va aca­bar casant dos anys més tard. Ell la va convèncer de tor­nar a Cata­lu­nya, i allà van tenir els seus vuit fills, però, tot i això, Celes­tina no va dei­xar de banda la seva feina. Va tor­nar a tre­ba­llar com a par­vu­lista, i va con­ti­nuar amb els seus propòsits de reno­vació de l’ense­nyança. Tal com havia fet a Madrid, va impul­sar el pri­mer men­ja­dor esco­lar, sobre el qual va teo­rit­zar: no havia de ser un sim­ple ser­vei social, sinó una opor­tu­ni­tat per edu­car en un sen­tit ampli. També va pro­moure el cant i la gimnàstica rítmica, i va tre­ba­llar acti­va­ment per cons­ci­en­ciar de la importància de tenir un espai físic cor­recte i bones con­di­ci­ons higièniques a les esco­les.

IMPULS PRO­FES­SI­O­NAL

La van esco­llir degana dels mes­tres públics de Bar­ce­lona, i va viat­jar per Europa amb Rosa Sen­sat per conèixer les rea­li­tats edu­ca­ti­ves d’altres països. A Roma hi va estu­diar el mètode Mon­tes­sori, que després va pro­moure a Cata­lu­nya. Aquest enorme impuls pro­fes­si­o­nal es va atu­rar en sec el 1921, per culpa d’una malal­tia. Des d’ales­ho­res es va dedi­car de ple a la família, amb qui es va exi­liar a Bue­nos Aires després de la Guerra Civil. Va morir el 1964 a Bar­ce­lona.