La por referma fronteres?

Hi ha una màxima que no falla: quan es titula una notícia o una crònica amb una pregunta, implícitament s’està responent i el que es fa és una afirmació. Si titulem “Què fa la policia?”, estem dient que els uniformats no fan res. De la mateixa manera, amb titulars com “És raonable anar de vacances a Espanya?” o “França tancarà la frontera amb Espanya?”, ja intuïm cap on anem.

Són alguns dels titulars que s’han pogut llegir al llarg de la setmana a l’altra banda de l’Albera, i especialment als mitjans de la Catalunya del Nord, arran de l’anunci de mesures restrictives a Figueres pels rebrots de la Covid-19, després dels de Lleida i Barcelona. És una qüestió sensible i que, lògicament, genera preocupació entre dues àrees de proximitat com el Rosselló i l’Empordà, entre les quals hi ha relacions i intercanvis. Però entre Perpinyà i Figueres hi ha una frontera, que agreuja la preocupació, a diferència del que podria passar entre Girona i Figueres, o entre Perpinyà i Montpeller. Tot es torna més preocupant i perillós si entremig hi ha una frontera. A principis de setmana, el possible tancament de la frontera ja s’havia posat sobre la taula, i s’havia aparcat.

Dimecres, però, l’emissora France Bleu Roussillon recollia que el nou alcalde de Perpinyà, Louis Aliot, ja reclamava “mesures de control a la frontera” i, posats a fer, “controls de temperatura”. També és cert que uns dies abans les autoritats sanitàries franceses havien informat que els nous casos de positius que es detectaven a la Catalunya del Nord es relacionaven amb persones que havien viatjat freqüentment al sud.

No tot eren preguntes en l’aire: el diari rossellonès L’Indépendant a mitja setmana va dedicar dues planes d’interessants reportatges a peu de carrer, recorrent la ciutat de Figueres, per explicar als lectors perpinyanencs què passa a la capital de l’Empordà.

A banda de l’impacte econòmic que els comerciants expliquen, s’hi podia llegir que als carrers de Figueres aquests dies no se sent gaire parlar en català; l’explicació, segons el diari i les persones entrevistades, és que els autòctons fan bondat i segueixen les consignes i recomanacions de no sortir gaire de casa. Tampoc s’hi veuen perpinyanencs, escriu la periodista, i tanmateix hi ha força gent als carrers, però se sent més aviat parlar francès, alemany, anglès... O sigui, turistes despreocupats, i fins i tot l’impresentable de torn que fa broma amb la periodista dient-li que “millor així”, perquè es pot passejar tranquil. És un altre efecte secundari de la frontera: alguns tenen la sensació que a l’altra banda poden fer coses que no fan a casa.

No és estrany, doncs, que divendres passat el primer ministre francès, Jean Castex, fins fa poc alcalde de Prada de Conflent, en unes declaracions de caràcter més polític que no pas sanitari, recomanés a la ciutadania francesa no viatjar a Catalunya; és clar que volia dir al Principat de Catalunya, no pas a la Catalunya del Nord, a casa seva.