L
a recerca d’oportunitats de vida més bones i el terror a la violència institucionalitzada han portat milions de persones a fugir del seu país a la recerca d’un món millor. La Mercy Yesenia n’és un exemple un pèl atípic per la seva condició de llicenciada en medicina, una professió que al seu país d’origen, Hondures, tenia moltes dificultats per exercir. Una vegada aquí, pensant que la paperassa seria una qüestió senzilla de superar, ha topat amb el monstre, a vegades horrorós, a vegades surrealista, de la burocràcia, que l’ha tingut dos anys aturada. I, mentrestant, les autoritats sanitàries cercant infermeres i metges fins i tot sota les pedres per intentar pal·liar els efectes d’una pandèmia que amenaçava de col·lapsar el malmès sistema sanitari d’aquest país.
Per quina raó va decidir abandonar el seu país i traslladar-se a l’altra banda de l’Atlàntic, concretament a Catalunya?
Jo ja coneixia l’Estat espanyol perquè havia estat becada l’any 2004 i havia tingut l’oportunitat d’estudiar durant un temps a Salamanca. Una vegada la beca es va exhaurir, vaig tornar a Hondures i vaig començar a estudiar medicina. Quan vaig haver acabat els estudis vaig poder exercir només durant uns mesos i amb moltes dificultats, perquè és un país sotmès a la corrupció i hi ha molt poques oportunitats laborals. Vaig treballar concretament uns set mesos, però va ser molt difícil, ja que no donen feina a gairebé cap tipus de professional si no és que tinguis coneguts. Això també va dificultar que pogués obtenir els mitjans econòmics que m’exigia Estrangeria l’any 2019. El meu objectiu era fer el MIR aquí, a Catalunya, i al mateix temps fugir de la delinqüència que està destrossant el meu país. Volia estudiar en una acadèmia a Barcelona per preparar-me per al MIR durant un any. Durant aquest any s’havia d’haver homologat el títol amb els estudis previs que ja tenia, però els papers no van arribar a temps. Vaig posar una denúncia per mitjà del Defensor del Poble perquè s’havia demorat massa el procés de manera injustificada. Va ser en aquest moment, quan jo vivia a Llagostera, que vaig contactar amb Càritas per primera vegada, per veure si em podien ajudar en tot aquest procés que m’estava complicant molt l’estada.
I això que no paren de repetir-nos que falten metges per fer front a la crisi sanitària que ens està afectant.
Això era just abans de la pandèmia, concretament el dia 13 de març. Jo estava fent uns cursos de coneixement de la cultura i l’entorn a Sant Feliu de Guíxols i va ser així com vaig conèixer els serveis de Càritas en matèria de suport jurídic, tot i que jo ja hi havia tingut altres contactes fent de voluntària de l’entitat al rober de Llagostera. Se m’estava acabant el permís d’estada al país i m’estava quedant sense recursos econòmics, i la situació se m’estava complicat de veritat. Era una situació molt dura. Per sort estava amb la meva mare i la meva germana. La meva germana és una de les altres raons per les quals vam venir. Ella és sorda i vam decidir fer el salt perquè tingués millors oportunitats que a Hondures.
Però les coses no van ser tan senzilles com s’esperava?
Jo encara no em podia col·legiar perquè em faltava part del procés, però ja s’estava dient que faltaven metges perquè l’epidèmia començava a causar estralls. A Càritas em van aconsellar matricular-me a un altre curs per allargar l’estada de manera legal mentre intentàvem solucionar la situació. Tot el contacte amb la Paula, la tècnica de Càritas, va ser telemàtic. De fet, encara no ens hem vist ni ens hem pogut abraçar com voldria.
I varen trobar una sortida?
Vam trobar una sortida que tècnicament era una petició d’autorització de residència temporal no lucrativa inicial, que serveix per poder cercar feina durant un any mentre resideixes al país. Així podia buscar feina mentre s’homologava el títol. Vaig posar diverses queixes per la demora del procés d’homologació, que finalment va acabar arribant. La burocràcia malmet molts recursos.
Quines eren les traves que li posaven a Estrangeria?
M’exigien unes determinades condicions econòmiques difícils de complir. Per renovar la residència per recerca de feina vàrem haver de posar els mitjans econòmics de la meva mare, que estava tramitant al mateix temps el seu primer permís de residència de treball per compte aliè. Eren uns diners que teníem reservats per si les coses anaven molt malament.
I mentre la Covid començava a fer estralls i les autoritats es desvivien preveient el col·lapse hospitalari, vostè esperant que els “senyors dels papers” homologuessin el seu títol i que pogués exercir...
Durant la pandèmia jo volia ajudar de qualsevol manera. Estava disposada a fer el que calgués, encara que no fos l’exercici de la medicina. Em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament de Llagostera i vaig començar primer a confeccionar mascaretes, quan no n’hi havia, i també a ajudar en els deures telemàtics a l’escola. Era una manera de sentir-se útil i d’ajudar en uns moments difícils.
No li permetien fer de metge per temes burocràtics però sembla que al final tot s’ha desbloquejat...
He estat dos anys sense exercir de metge i se m’ha fet molt llarg. A més, amb la pandèmia, sentia moltíssima impotència, que per culpa dels papers no pogués ajudar... M’he mogut tot el que he pogut. També he fet de voluntària de Càritas al rober de Llagostera i intentava donar un cop de mà en tot el que podia. Tot el procés ha estat molt lent. Ara estic emocionada perquè tot ha fet un gir i d’aquí a pocs dies començo una feina de metge familiar al CAP de Cassà de la Selva, però, a més, faré servei en cinc municipis de la zona. Estic molt agraïda a les autoritats catalanes perquè, d’alguna manera i amb una mica de retard, han permès finalment que pogués exercir la meva professió. Vull destacar que en tot aquest procés Càritas hi ha tingut un paper molt destacat. Tot ha estat possible gràcies a la pressió que han fet per a l’homologació. També vull destacar el suport i l’acompanyament de Càritas i l’ajuda de persones que s’han interessat per la meva situació i m’han pogut donar un cop de mà quan més ho necessitava. Com deia, ara estic molt contenta perquè finalment podré començar a fer de metge i a millorar la meva situació i la de la meva família, però el que em fa molt feliç és poder treballar com a metge en un moment tan complicat com l’actual.
Quines perspectives té per al futur més immediat?
Els meus plans són acabar la meva especialitat i titular-me com a otorrinolaringòloga. La meva germana petita és sorda i aquí s’està adaptant molt bé i té moltes més oportunitats que a Hondures. Ella ja té vint-i-un anys, però té una edat mental diferent, segons els especialistes. Sembla una adolescent i és molt innocent. Per sort, aquí viu molt millor. A Hondures no tenia cap oportunitat. Aquí fins i tot pot accedir a algunes feines destinades a gent amb dificultats i també accedir a una pensió, a més del reconeixement, cosa que és molt important, de la seva discapacitat. D’altra banda, estic treballant per poder integrar-me tant com sigui possible i conèixer el país on estic vivint. Actualment estic aprenent el llenguatge de signes de Catalunya i la llengua catalana, de la qual ja puc comprendre el vuitanta per cent de les coses.
Sempre que sentim parlar d’Hondures es fa referència a la violència i a la corrupció institucionalitzada. Està considerat un dels països més violents del planeta fora de les zones de guerra. Tan malament estan les coses per aquella zona de l’Amèrica Central?
Probablement són pitjors de com les pinten per aquí. No és en va que la gent vulgui marxar de la manera que sigui. Aquí, a Catalunya, i especialment a Girona, som una de les comunitats d’emigrants més nombroses. Hondures és un país sense oportunitats laborals i amb una corrupció que no ha parat de créixer des del 2010. Hi ha molta delinqüència i la que hi ha és cada vegada més agressiva. La vida no val res i hi ha moltíssima impunitat legal. Si ets a prop d’un delicte, pot ser que t’agafin a tu en comptes del culpable i que t’incriminin. M’han atracat com a mínim dues vegades amb pistoles i dues amb ganivet. L’última vegada vaig ser víctima d’un segrest exprés. En un taxi compartit amb tres noies va pujar un noi, ens va obligar a tancar les finestres i a entregar-li les targetes de crèdit. Darrere el taxi venien els seus companys amb moto per amenaçar-nos i colpejar-nos si no responíem. Jo, per sort, no tenia res a la targeta i no em podien robar res, però elles estaven molt espantades i no paraven de plorar. Al final em van robar el mòbil i ens van abandonar a totes tres en una zona molt remota. Després d’aquest episodi ja vaig veure clarament que no podia fer la meva especialitat a Hondures, ni tan sols viure-hi en pau, perquè si saben que ets metge corres més perill perquè es pensen que tens diners. Fa uns anys van matar un metge com jo que tot just començava l’especialitat. Això va ser definitiu per decidir de venir a viure aquí.
És a dir que la idea de tornar a Hondures, de moment, res de res?
De moment no tinc cap intenció de fer-ho, però si algun dia tornés a Hondures, per la raó que fos, buscaria un lloc més tranquil on posar la meva pròpia consulta privada, però lluny de la capital i de San Pedro Sula, que són llocs massa grans i massa perillosos, on la delinqüència de la policia, de les bandes i dels narcotraficants actua amb més impunitat.
Havia tingut algun contacte amb Càritas abans que decidís marxar del seu país?
A Hondures no havia tingut cap tracte amb Càritas, tot i que coneixia la seva existència i el treball que estava fent. Aquí la veritat és que m’han ajudat molt. Els puntuaria amb cinc estrelles! Tot i que amb la Paula, que és la tècnica, i els responsables del suport jurídic, només ens hem pogut relacionar de manera telemàtica. També vaig tenir molt bona relació amb les persones d’aliments i roba de Càritas a Llagostera. La veritat és que els estic molt agraïda, a tots plegats.
Diuen que tot es dona per bo si la cosa acaba bé?
Potser hi ha gent que només veu el final d’aquestes històries com la meva, però la veritat és que el recorregut per arribar fins aquí i poder treballar ha estat molt llarg i ple de dificultats. I encara en el meu cas la situació tenia uns certs privilegis, ja que venia amb estudis de medicina. La gent que arriba només amb la força dels seus braços i ganes de treballar ho té molt més difícil. Costa d’entendre que hagis de lluitar tant per poder aconseguir un dret fonamental com és poder treballar i encara més si al país on aterres et necessita.