Societat

MARIA PILAR MASSANA I SANDRA PARDO

Fundadores de l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès

“Jaume Botey ens va fer millors persones”

En Jaume va transformar moltes mirades i va ajudar a construir moviments des de la seva vessant de mestre i de creient
El seu Déu no era el Déu que exhibeix l’extrema dreta, que l’utilitza com a arma contra els altres. Tampoc és el nostre Déu

El 3 d’octu­bre es va cons­ti­tuir l’asso­ci­ació Lle­gat Jaume Botey i Vallès, que vol pre­ser­var, difon­dre i con­ti­nuar les cau­ses d’un home que, des d’un cris­ti­a­nisme com­ba­tiu i una vocació de mes­tre, va tre­ba­llar per dese­nes de cau­ses jus­tes. Des de la lluita per l’objecció de consciència en els anys setanta a la defensa de la ILP Renda Garan­tida de Ciu­ta­da­nia els últims anys, pas­sant per l’alfa­be­tit­zació dels més vul­ne­ra­bles, l’Amèrica Lla­tina, l’ecu­me­nisme i la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment, Jaume Botey, que va ingres­sar als esco­la­pis de ben jove, va ser defen­sor d’una Església pobra i d’una soci­e­tat anti­ca­pi­ta­lista. Des del paci­fisme i començant per Can Serra, a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat –on, com a res­pon­sa­ble de la parròquia del barri, va fun­dar la Casa de la Recon­ci­li­ació–, va ava­lar la rebel·lió i la insub­missió en favor de les cau­ses soci­als, huma­nes i polítiques que fan cos­tat a la per­sona. Va morir el 15 de febrer del 2018.

L’asso­ci­ació acaba de sor­tir del forn?
For­mal­ment, sí, però ja fa temps que s’estava coent. De fet, des de la mort d’en Jaume, perquè ell tre­ba­llava en tan­tes coses, impul­sava tants pro­jec­tes, que vam creure que ho havíem de con­ti­nuar. Des de l’asso­ci­ació pro­mou­rem i dona­rem a conèixer el seu lle­gat. La idea és dei­xar de par­lar d’en Jaume com aquell que se n’ha anat i pren­dre el seu tes­ti­moni, que som les per­so­nes que vam fer camí amb ell i les seves cau­ses.
Des que va morir, no han parat de fer-li home­nat­ges.
Se n’han fet molts, sí. El pri­mer va ser a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat poc després de morir, el maig del 2018. Feia un any que la Uni­ver­si­tat Inter­na­ci­o­nal de la Pau i l’Ins­ti­tut Víctor Seix li havien donat el premi Memo­rial Joan XXIII, i com que no se li havia pogut donar en vida, l’acte de lliu­ra­ment es va con­ver­tir en un home­natge molt sen­tit. Se li’n va fer un altre en la clau­sura del dar­rer Fòrum de Teo­lo­gia i Alli­be­ra­ment, que ell havia aju­dat a crear, a l’església de Santa Anna, on hi ha l’hos­pi­tal de cam­pa­nya. L’últim home­natge –tot i que entre­mig n’hi va haver d’altres, com ara el que se li va fer a l’Espai Polític Ini­ci­a­tiva-Esquerra Unida (va ser un dels fun­da­dors d’ICV i EUiA)– va ser al Casi­net d’Hos­ta­francs. Va ser aquí on va sor­tir el grup pro­mo­tor per tirar enda­vant aquesta asso­ci­ació.
L’absència de Jaume Botey és molt gran.
No només per als qui com­partíem la vida amb ell, sinó per a tots els movi­ments soci­als en què par­ti­ci­pava. Va trans­for­mar mol­tes mira­des i va aju­dar a cons­truir molts movi­ments i enti­tats des de la seva ves­sant de mes­tre i de cre­ient. Ens va fer millors per­so­nes.
Va impul­sar la Casa de la Recon­ci­li­ació.
Un balu­ard anti­fran­quista al cor de l’Hos­pi­ta­let, nas­cut als anys setanta, des d’on va sor­gir, entre mol­tes altres ini­ci­a­ti­ves, el movi­ment anti­mi­li­ta­rista dels objec­tors de consciència. En Jaume va ser el pun­tal d’aque­lla enti­tat, com ho seria, després, de la Casa de la Soli­da­ri­tat i la Casa de Nica­ra­gua. Amb Nica­ra­gua, i amb tota l’Amèrica Lla­tina, hi estava molt unit. Hi viat­java sovint per par­ti­ci­par en cam­pa­nyes d’alfa­be­tit­zació.
L’edu­cació era una pri­o­ri­tat per a ell.
Sí, va ser el pri­mer regi­dor d’Edu­cació de l’Hos­pi­ta­let de la democràcia, ele­git en les llis­tes del PSUC, i va ser l’ànima del Cen­tre d’Estu­dis de l’Hos­pi­ta­let i de l’escola d’adults de Can Serra, la pri­mera del país jun­ta­ment amb la de La Mina, que van néixer quasi simultània­ment, ara farà 50 anys. Cal recor­dar que, ja el 1976, en el mani­fest final de l’escola d’estiu de mes­tres Rosa Sen­sat, es va recla­mar que s’obris­sin amb mit­jans públics esco­les d’adults. En Jaume, doc­tor en filo­so­fia i teòleg, va ser pro­fes­sor de l’ins­ti­tut Tor­res i Bages i, després, durant 35 anys, pro­fes­sor d’història de la cul­tura i de movi­ments soci­als en la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. Però ell deia que la seva vocació era de mes­tre.
Amb el barri de la Mina tenia una relació força espe­cial.
Amb totes les perifèries tenia una relació espe­cial perquè s’hi iden­ti­fi­cava. Una de les seves llui­tes era la inte­gració dels nou­vin­guts. El seu germà Fran­cesc, també esco­lapi – ara farà 25 anys que és mort–, va anar a viure al Camp de la Bota a prin­cipi dels anys sei­xanta per estar al cos­tat dels més des­val­guts, immi­grants que arri­ba­ven sense res, molts gita­nos, que es posa­ven a viure en bar­ra­ques. En aquest assen­ta­ment, en Fran­cesc va impul­sar la cre­ació d’un nou model d’esco­les ins­pi­rat en Paulo Freire, que pro­po­sava la peda­go­gia de l’opri­mit, una idea que sem­pre va defen­sar en Jaume. Els dos Botey van orga­nit­zar al Camp de la Bota les pri­me­res asso­ci­a­ci­ons: de dones, de gita­nos... Quan el Tri­bu­nal d’Ordre Públic va con­dem­nar en Fran­cesc i va ser empre­so­nat, en Jaume el va subs­ti­tuir.
Pel que fa a l’Església, entre altres ini­ci­a­ti­ves, va impul­sar el Fòrum de Teo­lo­gia i Alli­be­ra­ment.
Ell deia que aquest fòrum era “un espai on es troba tota aquesta gent que vol trans­for­mar el món”. També havia estat impul­sor, en els anys setanta, de Cris­ti­ans pel Soci­a­lisme amb Alfonso Comín, i, més tard, a finals dels noranta, de l’Asso­ci­ació Cris­ti­a­nisme en el s.​XXI i Cre­ients en la Diàspora. Una altra de les ini­ci­a­ti­ves en què es va bol­car va ser la IlP Renda Garan­tida de Ciu­ta­da­nia, perquè con­si­de­rava que tot­hom havia de tenir uns ingres­sos mínims per poder tenir una vida digna. També havia tre­ba­llat en la defensa dels drets dels immi­grants sense papers i, els últims anys, es va impli­car en el par­tit Procés Cons­ti­tu­ent.
La situ­ació dels pre­sos polítics el va afec­tar molt.
Molt, i el va dei­xar molt depri­mit. L’empre­so­na­ment dels Jor­dis el va dei­xar real­ment molt tocat; no ho ente­nia de cap manera. Aque­lla injustícia el va debi­li­tar molt, el va dei­xar sense for­ces. Si ara fos viu, segur que esta­ria tre­ba­llant per l’alli­be­ra­ment de tots i per l’amnis­tia. Era per­sis­tent i resis­tent i no aflui­xa­ria. També segur que els dies de més fred hau­ria estat reco­llint fir­mes per l’aba­ra­ti­ment del preu de la llum. No parava mai.
Era de feia molts anys col·labo­ra­dor de Cris­ti­a­nisme i Justícia, per a què havia escrit diver­sos ‘Qua­derns’.
En va fer un de dedi­cat als cape­llans obrers, per rei­vin­di­car els cape­llans que havien deci­dit llui­tar amb la classe obrera des de din­tre i viure com els obrers. Aquell text va tenir un ampli ressò. Un altre dels Qua­derns que va tenir molt èxit va ser El Déu de Bush.
El va escriure després d’haver anat a l’Iraq abans de la invasió nord-ame­ri­cana per inten­tar fre­nar la guerra.
En el lli­bre explica com va fer amis­tat amb un taxista ira­quià que va ser qui, en pre­sen­tar-lo a la seva dona, li va dir: “El Déu d’aquest senyor no és el Déu de Bush.” I, efec­ti­va­ment, en el lli­bre explica que el Déu de Bush és l’anti-Déu, el Déu del poder i la violència, del càstig, el Déu amb què Bush va jus­ti­fi­car la seva inter­venció a l’Iraq. No era el seu Déu cristià ni, per supo­sat, tam­poc és el nos­tre, com tam­poc és el nos­tre Déu el Déu de Donald Trump o el de Jair Bol­so­naro. El nos­tre Déu no és el Déu que exhi­beix l’extrema dreta, que l’uti­litza com a arma con­tra els altres. És una per­versió uti­lit­zar el nom de Déu en va.
Botey va ser impul­sor de l’asso­ci­ació l’Oli­vera, en els anys setanta.
Sí, a Vall­bona de les Mon­ges. És una coo­pe­ra­tiva d’inte­gració social que ela­bora vins i oli ecològics incor­po­rant en tot el procés per­so­nes amb difi­cul­tats. Des del 2010, s’ha sumat al pro­jecte Can Calopa, una masia de Coll­se­rola.
Què faran des de l’asso­ci­ació?
Ens plan­te­gem con­ti­nuar impul­sant i donant veu a pro­jec­tes que esti­guin d’acord amb el que va ser la seva manera d’enten­dre la vida. Par­tim de qua­tre eixos trans­ver­sals: l’opció pre­fe­rent pels mar­ges, per tant, pels exclo­sos, per les per­so­nes obli­da­des, pobres, mar­gi­na­des, explo­ta­des, sense drets, per totes les per­so­nes invi­si­bles. Un altre eix és l’edu­cació i el seu poder d’alli­be­ra­ment. Un ter­cer eix són els movi­ments soci­als i la política entesa com a eines de trans­for­mació social. I, final­ment, l’espi­ri­tu­a­li­tat, l’ecu­me­nisme, la inter­re­li­gi­o­si­tat i la fe. Des de l’asso­ci­ació dona­rem suport a pro­jec­tes en què en Jaume par­ti­ci­pava o que ens sem­blin que for­men part de les seves cau­ses, i pro­po­sa­rem acci­ons que recu­pe­rin la seva memòria històrica.
I algun pro­jecte propi?
Tenim la idea de crear un Fòrum Lle­gat Jaume Botey i Vallès que sigui un punt de tro­bada, anual o bia­nual –això encara no ho sabem–, per ajun­tar la gent que el va conèixer i anar tre­ba­llant alguns dels punts que per ell eren impor­tants. En cada edició, la idea seria posar el focus en algun tema en con­cret. Podria ser una jor­nada d’inter­canvi d’experiències, de reflexió... Ell tenia molta capa­ci­tat de crear xarxa i con­nec­tar gent molt dife­rent, d’asseure al vol­tant d’una causa gent d’àmbits molt dife­rents, que sense ell pot­ser no s’hau­rien tro­bat mai. Volem que en el fòrum es mani­fes­tin aques­tes mane­res seves de fer i con­nec­tar gent dife­rent.
Al vos­tre web s’explica que ja heu con­tribuït a tirar enda­vant un pro­jecte huma­ni­tari a Gua­te­mala?
En aquest cas, ens hem sumat a un pro­jecte en què en Jaume ja havia par­ti­ci­pat: la cons­trucció d’una micro­cen­tral hidroelèctrica en una comu­ni­tat de Gua­te­mala. Aquest pro­jecte, un procés que ha durat set anys, neces­si­tava diners i l’asso­ci­ació ha aju­dat a reco­llir-los. Ha estat la pri­mera acció que hem fet com s Lle­gat Jaume Botey i Vallès i, en aquest cas, ha estat una col·labo­ració amb altres enti­tats: l’Oli­vera, el Casal Cata­lu­nya, Tàndem Social, Aigua­sol i Coop57. El resul­tat ha estat molt posi­tiu.
S’ha publi­cat un lli­bre sobre la tasca edu­ca­tiva de Jaume Botey i s’ha posat el seu nom a un ins­ti­tut.
El curs 2018-2019, es va posar el nom de Jaume Botey i Vallès a un ins­ti­tut del barri de Santa Eulàlia de l’Hos­pi­ta­let, una petició del con­sell esco­lar, diver­ses enti­tats i l’Ajun­ta­ment. A part, es va edi­tar el lli­bre Jaume Botey i Vallès. El pen­sa­ment i l’acció edu­ca­tiva i cívica d’un acti­vista social, que es va pre­sen­tar ara fa un any, just abans de començar la pandèmia. És un monogràfic edi­tat pel Cen­tre d’Estu­dis de l’Hos­pi­ta­let. Pre­ci­sa­ment amb l’arxiu muni­ci­pal de l’Hos­pi­ta­let, s’ha fet un con­veni per crear el Fons per­so­nal Botey-Mas­sana i una de les línies de tre­ball que ens agra­da­ria dur des de l’asso­ci­ació és, jun­ta­ment amb l’Ajun­ta­ment, donar a conèixer aquest lle­gat docu­men­tal d’en Jaume.
Que deu ser impres­si­o­nant.
D’escrits d’en Jaume n’hi ha cen­te­nars: lli­bres, edi­to­ri­als de revis­tes, arti­cles, mani­fes­tos, con­ferències, instàncies per reco­llir sig­na­tu­res... No és només el lle­gat d’en Jaume. De fet, és el lle­gat dels dar­rers anys d’història de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat i de Cata­lu­nya.
També va ser un llui­ta­dor pel cata­la­nisme i el sobi­ra­nisme.
Era molt impor­tant per a ell. Defen­sava la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya i la llen­gua cata­lana, cosa que no treu que es va pas­sar la vida par­lant en cas­tellà amb la gent que venia de fora.
L’esco­lapi Enric Canet, par­lant d’ell, deia: “Des de la seva con­dició inte­gra­dora, de la lluita per la classe obrera, pels nou­vin­guts, amb la seva idea d’eli­mi­nar fron­te­res... en Jaume havia arri­bat a la con­clusió que la solució per a Cata­lu­nya era la inde­pendència.”
Era així, i els últims temps havia fet cos­tat a Procés Cons­ti­tu­ent, amb el seu amic Arcadi Oli­ve­res. Veia la inde­pendència com una opor­tu­ni­tat.

Activistes sempre amb els vulnerables

Maria Pilar Massana, treballadora social i activista de l’Hospitalet de Llobregat, va ser la companya de vida de Jaume Botey, amb qui es va casar el 1982. Regidora de l’Hospitalet de Llobregat del 1995 al 1999 en la llista d’IC, primer, i, després, per la d’EUiA, l’any 1984 va participar en l’organització d’un referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN i, anys més tard, va ser una de les portaveus de la Plataforma Aturem la Guerra. Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, el 2013, el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya la va distingir amb la Medalla d’Or del Treball Social pels seus 40 anys en defensa dels drets socials. Sandra Pardo és sociòloga i educadora social i, ara, responsable del programa Immigració-Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. També és, des de la mort del capellà Manel Pousa, el setembre del 2020, la presidenta de la Fundació Pare Manel, una institució sense ànim de lucre arrelada als barris de Verdum i Roquetes de Barcelona que lidera projectes d’acció social i educativa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.