Societat

FERMÍN DELGADO

MERCEDARI. RECTOR DE LA BASÍLICA DE LA MERCÈ

“Barcelona té un esperit mercedari molt arrelat”

Sant Pere Nolasc, que era un mercader de Barcelona, va ser pioner en la defensa dels drets humans en el segle XIII
Barcelona ha d’estar molt orgullosa d’haver-se avançat en el temps en la defensa dels drets humans amb l’orde de la Mercè
L’escut de la Mercè –una aliança del poder reial i el poder clerical– ha dut Barcelona i Catalunya a tot el món

La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Barcelona des del 1687, per decisió del Consell de Cent, que li va agrair que alliberés la ciutat d’una plaga de llagostes i de la sequera. Els barcelonins, però, la veneren des del segle XIII ja que va ser un mercader de la ciutat, Pere Nolasc, després elevat a sant per l’Església, qui va fundar el 1218 l’orde de la Mercè per a la redempció dels captius cristians capturats pels sarraïns. Estimada durant segles, la Mercè és una advocació de la Mare de Déu cent per cent barcelonina. El 1868 va ser declarada patrona de l’arxidiòcesi de Barcelona i tal dia com avui del 1871, fa 150 anys, es va institucionalitzar la seva diada com la festa major de la ciutat.

Aquest any podran fer festa grossa?
Per culpa de la pandèmia encara continuem amb restriccions i una altra vegada tampoc hem pogut fer la processó que surt de la basílica i va pel barri Gòtic; haurem d’esperar a l’any que ve. Aquesta és una processó molt antiga que durant molts anys i per diversos motius va estar aturada i la va recuperar la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè fa uns deu anys. Va arribar a ser una processó espectacular, amb les cases regionals, la Guàrdia Urbana a cavall... Era molt vistosa, pintoresca, folklòrica, i, tot i que l’actual és una mica més “resumida”, any rere any intentem que guanyi força. La processó normalment l’hauríem d’haver fet fa uns dies perquè no coincidís just el dia 24 perquè avui és un dia que ve molta gent a la basílica, hi ha cues llarguíssimes per visitar el cambril de la Mare de Déu i moltes misses.
Quantes?
En farem set. La més important del dia és la que es diu missa solemne pontifical, que és la missa major, la que es fa a dos quarts d’onze del matí i a la qual es convida totes les autoritats. La presidirà el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, i serà concelebrada per l’arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, i pels bisbes auxiliars.
Que estiguin convidades les autoritats de la ciutat no vol dir que vinguin, oi?
Soc el capellà d’aquí des de fa tres anys i l’alcaldessa no ha vingut mai, però vaja, venen altres autoritats. A banda d’aquesta missa, la primera del dia és la de les nou del matí, que es fa després de l’ofrena i l’actuació dels trabucaires. A dos quarts d’una fem la missa de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè; a les quatre, l’eucaristia de la Fraternitat del Rocío; a dos quarts de sis hi ha la interpretada amb el llenguatge de signes; a les set, la del Seminari, i la darrera serà la de les vuit del vespre, que presidirà el pare Jesús Roy, que és mercedari. A les nou del vespre la Cobla de Sant Jordi farà un concert de música tradicional.
Un dia molt intens.
I molt bonic. Jo estic molt content perquè cada any ve més gent i això ens anima i ens agrada.
I la resta de dies de l’any també ve molta gent i molts turistes?
Aquesta basílica és molt visitada i estimada, forma part del recorregut del Gòtic i sovint és la darrera visita del recorregut..., però la gent arriba aquí i queda sorpresa perquè és una església que de fora és molt austera però un cop hi entres et deixa parat. És d’estil barroc, que a Barcelona n’hi ha molt poc. La ciutat té molt gòtic, romànic, modernisme..., però de barroc hi ha poca cosa, i menys encara d’aquest barroc de transició cap al neoclàssic, de finals del segle XVIII. Nosaltres estem fent tot el possible perquè la basílica recuperi tota la seva esplendor: l’hem netejada, hem polit el terra, hem canviat l’enllumenat..., i durant tot l’any fem activitats, xerrades, concerts –tenim un orgue nou que és una meravella, amb dos bons organistes– i, com que tenim una sonoritat molt bona, tenim convenis amb corals de tot el món que venen a cantar aquí. Fem el possible perquè volem que la nostra basílica tingui la dignitat que es mereix per ser la patrona de Barcelona.
Quina és la joia de la basílica?
La peça magistral de la basílica és l’escultura de la Mare de Déu, que és única. És del segle XIV, molt elegant, la va fer l’artista Pere Moragues i diu la tradició que l’escultor es va inspirar en la seva esposa, Catalina Ferrer, per fer el rostre de la marededéu. És una figura estilitzada, molt bonica i elegant, de traços fins..., és una princesa, la princesa de Barcelona. Generacions i generacions de catalans i de barcelonins han vingut a venerar-la, sobretot en èpoques dures d’epidèmies, pestes i guerres, i també ara per la pandèmia. És la perla de la basílica i al mes d’octubre se l’emportaran per restaurar.
...?
Estarà fora entre tres i quatre mesos perquè cal una restauració integral. La restauradora principal serà la prestigiosa Beatriz Montobbio, que treballa al Museu Diocesà, amb els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. Està en les millors mans.
Voldria preguntar-li per l’orde de la Mercè, que en concret es diu Orde Reial i Militar de la Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius.
Sí, l’orde dels mercedaris o l’orde de la Mercè, com ens coneixem popularment. Es diu militar perquè en els seus orígens i fins al 1314 era semblant als ordes de cavalleria com podien ser els Templers, la Trapa, Montesa o el Sant Sepulcre... Al principi hi havia mercedaris que no eren frares sinó que eren soldats que feien vots perquè havien de custodiar les naus per anar a rescatar els captius al nord d’Àfrica i al sud d’Espanya, aleshores sota poder musulmà. L’orde es va crear per rescatar els captius cristians de les mans dels musulmans; per tant, no només s’havia de resar sinó que també hi havia d’haver soldats. Això va ser fins al segle XIV perquè després van ser els frares els que van conservar l’orde de la Mercè els segles següents, i l’orde militar, com tants altres, va acabar per desaparèixer.
El fundador de l’orde de la Mercè va ser, el 1218, sant Pere Nolasc.
Sant Pere Nolasc era un mercader nascut a Barcelona amb un gran sentit cristià que al llarg dels seus viatges va veure en quina situació estaven els esclaus; no només els cristians que havien caigut a mans dels musulmans sinó també els esclaus musulmans... Tot això que hem vist els últims anys i ara mateix d’Al-Qaida, el Daesh, l’ISIS o els talibans, en aquella època de guerra de religions era igual o pitjor: execucions, decapitacions, l’explotació, les violacions... Aleshores, quan encara ningú parlava de drets humans, Pere Nolasc va crear aquest orde per ajudar a alliberar els captius. Barcelona ha d’estar molt orgullosa d’haver-se avançat en el temps en la defensa dels drets humans perquè l’orde de la Mercè va ser un cop a la consciència de tothom sobre la dignitat de l’ésser humà.
Els mercedaris van dir que l’esclavitud era un pecat abominable?
Deien que l’esclavitud era un atemptat contra la dignitat humana, que no es podia tractar les persones de qualsevol manera i que s’havia de retornar a l’home la llibertat, que era la seva dignitat, i Barcelona va ser el bressol d’aquest orde, però ho va ser perquè ja era el sentiment de la ciutat. Barcelona ha tingut sempre aquesta essència acollidora, de respecte pels més desvalguts i els desposseïts; per tant, Nolasc va destacar-se però amb un sentiment que ja hi havia a la ciutat.
L’orde de la Mercè és cent per cent barceloní.
Sí, i d’aquí es va estendre per tot el món. L’orde de la Mercè és als cinc continents i hi ha moltes institucions i fins i tot països, com el Perú, on els mercedaris van arribar en el segle XVI, que la tenen com a patrona. L’escut de l’orde de la Mercè du a dalt de tot la corona del rei, perquè es va fundar sota la protecció de Jaume I, i a sota les quatre barres de la Corona d’Aragó. A sobre les barres hi ha un rectangle vermell amb la creu blanca, que és l’escut de l’arquebisbat de Barcelona. És a dir, que l’orde és una aliança entre el poder clerical i el poder reial amb un missatge de llibertat, el missatge de Barcelona, que s’ha fet arribar a tot el món. Aquest escut és com portar Catalunya i Barcelona a tot el món.
Els mercedaris rescataven els cristians que havien caigut en mans dels sarraïns.
Des del principi i fins a finals del segle XVIII l’orde de la Mercè va retornar 90.000 cristians al seu lloc d’origen.
I des de finals del segle XVIII fins avui en dia, a què s’han dedicat els mercedaris?
Bé, en el moment que els segrestos per guerres religioses van baixant els mercedaris es van adaptant als temps. I és sobretot en el segle XX quan adaptem el nostre carisma i dediquem l’atenció a altres tipus d’esclavituds, com són les privacions de llibertat i l’atenció als presos.
Què fan a les presons?
Vigilem que als presos se’ls respectin els drets humans, fem atenció a les seves famílies i també fem tasques de prevenció de la delinqüència, que consisteix a fer una tasca pastoral i social en barris pobres, amb gent necessitada, immigrants, etc. Tenim llars de reinserció social, concertades amb la Generalitat, i molts mercedaris són capellans de presons. Jo mateix vaig ser-ho a Saragossa i abans, aquí a Barcelona, vaig estar a la llar mercedària que tenim a la Vall d’Hebron, on atenem persones en situació de reclusió que estan en segon o tercer grau i que gràcies a aquesta llar poden sortir de permís. També hi tenim persones que ja han complert la pena però encara no tenen mitjans per guanyar-se la vida i ser autònomes i les ajudem.
L’orde dels mercedaris aquí a Barcelona on està situada?
Bé, a banda d’algunes parròquies o la llar de reinserció de la Vall d’Hebron, tenim la cúria provincial a la plaça Castella. I aquesta basílica de la Mercè, on des de fa tres anys fem la tasca pastoral. Des del 1835, amb la desamortització de Mendizábal, quan els ordes religiosos van ser suprimits, i fins fa tres anys, aquesta església, la nostra casa mare, la duien capellans diocesans. Però el cardenal Omella va pensar que havíem de tornar a ser nosaltres els que ens en féssim càrrec, cosa que agraïm molt. Ens sentim molt acompanyats i estimats perquè Barcelona té un esperit mercedari molt arrelat; quan l’orde de la Mercè va néixer en aquesta ciutat és perquè la societat ja tenia aquest do de la preocupació pels drets humans.
Quants mercedaris hi ha al món?
Ara pocs, uns 800, però en el segle XVIII, que va ser quan n’hi va haver més, érem més de 20.000. Avui a la nostra província, que es diu de la Corona d’Aragó i som Catalunya, Aragó, València, les Illes, i, a més, Veneçuela, Guatemala, El Salvador, Panamà i Moçambic, som unes cent persones, hi ha frares sacerdots, com és el meu cas, i hi ha frares que no són sacerdots. El nostre noviciat és a Sant Ramon, al costat de Cervera, i aquest any tenim tres novicis i d’aquí a un mes se n’incorporaran tres més. Estem contents.
I vostè com va arribar als mercedaris?
Quan jo era petit la meva família, de Palència, es va traslladar a Reus i allà hi havia el Seminari Mercedari, que va estar actiu entre els anys 1941 i 1995 (va ser derruït el 2007). Durant molts anys va ser el col·legi d’on vam sortir generacions de mercedaris. A mi el primer que em va atraure del seminari és que hi havia camps d’esport i a l’estiu, quan els seminaristes marxaven, ens hi deixaven jugar. Al final m’agradava tant que els meus pares m’hi van apuntar. I allà em vaig quedar i em vaig fer mercedari.

I santa Eulàlia plora

De del 1868 Santa Eulàlia és copatrona de l’arxidiòcesi de Barcelona amb la Mare de Déu de la Mercè i és en honor de la màrtir del segle IV, que va morir torturada pels sarraïns als 13 anys (per això al claustre de la catedral, on està enterrada, hi ha 13 oques), que al mes de febrer es fan les seves festes. Per aquest “arraconament” –que molts encara no han paït, i més tenint en compte que era el penó de Santa Eulàlia (senyera històrica de la ciutat) el que lluïa el Consell de Cent durant el setge del 1714 i el que portava Casanova en caure ferit– es diu que si plou per la Mercè és santa Eulàlia que plora.