“Casa meva era un racó de la plaça Tetuan”

Soc d’Algèria. Soc d’una ciu­tat que està situ­ada a uns dos-cents quilòmetres de la capi­tal, ano­me­nada Chlef. És una ciu­tat gran, però tro­bar-hi feina és com­pli­cat, has de tenir un cert nivell d’estu­dis. Jo vaig poder anar a l’escola fins als dis­set anys, fins al 2002, i després vaig anar a tre­ba­llar al camp direc­ta­ment. Totes les fei­nes eren manu­als, car­re­gant pesos i de molt d’esforç físic. A casa neces­sitàvem diners, ja que en aquell moment érem onze per­so­nes. Ales­ho­res no teníem pro­blema per men­jar perquè ens espa­vilàvem amb qual­se­vol cosa; els pro­ble­mes venien de fora, de l’entorn, del país. Una per­sona que no té diners viu molt mala­ment. Quan no hi ha diners mol­tes vega­des no hi ha salut. Men­tal­ment no em tro­bava en el meu millor moment. A Algèria hi viuen els meus pares, la meva àvia i els meus ger­mans. La casa on hem vis­cut sem­pre i m’he criat és la de la meva àvia. Mai hem tin­gut casa pròpia. El meu pare va per­dre la seva mare quan era molt petit, quan tenia cinc anys, i el pare quan en tenia tretze; es va haver d’espa­vi­lar tot sol fins que va conèixer la meva mare. Junts han tirat enda­vant. La meva àvia per part de mare ha estat tota la vida aju­dant els altres.

El 2008 ja tenia al cap venir a Espa­nya. Allà no estava bé. Tenia pro­ble­mes amb l’entorn. Havia topat amb gent dolenta, ter­ro­rista. M’obli­ga­ven a tre­ba­llar per ells a la força. No tenia cap opció. Era un grup cri­mi­nal: tràfic de dro­gues, d’òrgans... La gent que mou tot això no és d’Algèria, és gent de fora. Jo no tenia ni idea d’on em ficava. Venia tabac, ells em dei­xa­ven una bossa i jo l’havia de donar a la per­sona que la venia a bus­car. Es podria dir que feia d’inter­me­di­ari. Vaig estar tres dies fent això, fins que vaig obrir la bossa i vaig veure que a dins hi havia hai­xix.

He hagut de mar­xar fugint del meu país, d’aquesta gent. Vaig aguan­tar tre­ba­llant amb ells un any, fins que no vaig poder més. Volia una feina nor­mal, i vaig dir prou. Era cap al 2006 o 2007. Després vaig tor­nar a tre­ba­llar a l’obra i el 2008 vaig mar­xar a Líbia.

Les meves tem­po­ra­des a Líbia van anar molt bé, hi estava molt a gust. Per viure-hi és molt fàcil, la gent t’ajuda, el llo­guer és rao­na­ble i, si tre­ba­lles, cobres bé i pots pagar. Els diners tenen molt més valor allà que a Algèria. Tre­ba­llava amb gent d’Egipte, en l’ofici de la fusta. Jo no tinc cap diploma, aju­dava en tot el que podia. Trans­por­tava la fusta, m’estava al magat­zem. La vegada següent que vaig anar a Líbia vaig estar tre­ba­llant en el món de la res­tau­ració. També hi vaig estar qua­tre mesos, i això va ser a finals del 2009. Just en aque­lla època va començar la guerra, quan feia dos mesos que m’hi havia ins­tal·lat. Quan vaig voler tor­nar a casa, a l’inten­tar pas­sar la fron­tera, la poli­cia em va parar, a dos nois més i a mi, i ens van tenir qua­tre dies tan­cats. Era com una presó, una caserna, un calabós. S’havien d’asse­gu­rar que no érem ter­ro­ris­tes i que no portàvem cap bomba. En aque­lla època les coses eren con­vul­ses per aque­lla zona. Després de revi­sar tot el nos­tre his­to­rial, vam poder pas­sar a Algèria sense cap pro­blema. A Algèria hi vaig pas­sar qua­tre anys força bons tot i el sou de misèria. Cobràvem uns tres euros dia­ris i un paquet de tabac en valia un. Era una situ­ació difícil.

El 2015 vaig fer el meu pri­mer intent d’arri­bar a Espa­nya, però a mig camí ens va parar la marina i ens van fer tor­nar. Pel que sé, hi va haver una per­sona que ens va dela­tar. Jo havia pagat 350 euros, que no vaig poder recu­pe­rar. Quan tor­nes t’impo­sen tres mesos sense poder sor­tir de la ciu­tat i si et fiques en pro­ble­mes pots anar a la presó fins a tres anys. A més a més, has de pagar 250 euros. El 2016 vaig anar a Tur­quia; està molt bé, però hi ha per­so­nes d’ori­gen kurd que a la fron­tera estan pen­dents de la gent que entra. De dia no passa res, però a la nit, quan tu vols anar cap a Gres, et paren i et roben tot el que tens, fins i tot uti­lit­zen armes de foc. Nosal­tres estàvem espe­rant per així evi­tar-los, però ells, quan van veure que no fèiem el camí, van tru­car a la poli­cia. A Tur­quia hi vaig estar uns deu o dotze dies, dos a fora i els altres a la presó, ja que va ser quan la poli­cia ens va tro­bar i ens havia de retor­nar al nos­tre país d’ori­gen. Quan vaig tor­nar a Algèria només inten­tava tro­bar la manera de tor­nar a mar­xar. El meu pas següent va ser anar al Mar­roc, a la ciu­tat de Cas­ti­lle­jos, al cos­tat de Ceuta.

El 2017 la meva mare va ven­dre el seu or, les poques joies que tenia, perquè jo pogués tor­nar a pagar la pas­tera per inten­tar arri­bar a Espa­nya. Va acon­se­guir 250 euros i un amic meu que viu a Sara­gossa hi va afe­gir els 100 euros que em fal­ta­ven. Gràcies a ells vaig poder viat­jar. I aque­lla vegada, per fi, ho vaig acon­se­guir. Vaig arri­bar a Elx, a Ala­cant, després de pas­sar 24 hores al mar. El camí va ser com­pli­cat. Al prin­cipi sem­blava que tot anava bé, però quan va arri­bar la nit el GPS no fun­ci­o­nava i vam estar per­duts durant qua­tre hores. En aquell moment sen­tia por. Vam sor­tir dues pas­te­res. L’altra ens donava fruita i dàtils. A la meva hi anàvem onze per­so­nes i a l’altra quinze. Érem tots homes. Vaig mar­xar del meu país el 12 d’octu­bre i el 13 vaig arri­bar a Elx.

Al lloc d’arri­bada no hi havia ningú, ningú sabia que érem allà. Eren dos quarts de set del matí i estava tan can­sat que em vaig que­dar ador­mit sota un arbre. Quan em vaig des­per­tar, em vaig tro­bar una pare­lla de per­so­nes grans. Els vaig dema­nar el telèfon per poder tru­car, però no par­lava cas­tellà i ells no com­pre­nien ni l’àrab ni el francès. No em van enten­dre i crec que van ser ells els que van tru­car a la poli­cia, ja que poc després en va aparèixer un de paisà que estava tan espan­tat que fins i tot em va treure la pis­tola. Em va posar les mani­lles i va tru­car als seus com­panys, que poc després em van venir a bus­car amb cotxe. Vaig anar a parar al calabós i em van treure sang per saber com estava de salut. Després vaig anar a un altre lloc, el mateix dia, i allà vaig conèixer la tra­duc­tora, d’ori­gen mar­roquí, que em va tran­quil·lit­zar. Em va expli­car que hi havia un pro­grama de la Fun­dació Cepaim per aju­dar tota la gent que aca­bava d’arri­bar. D’Elx vaig anar a Sara­gossa, on vaig tenir casa, men­jar i roba nova... M’hi vaig estar sis mesos.

De Sara­gossa vaig venir a Girona perquè vaig dema­nar asil. No vaig venir sol, m’acom­pa­nyava un altre dels nois que havien arri­bat amb mi amb la pas­tera. Quan la poli­cia em va tro­bar i vaig arri­bar al calabós, allà em vaig tro­bar tots els meus com­panys de pas­tera. La fun­dació que em va aju­dar a mi, també els va aju­dar a ells. I a par­tir d’aquí comença la meva història amb Càritas a Girona, la Fun­dació Drissa, ser­veis soci­als i altres enti­tats que m’han aju­dat moltíssim. Sense elles no crec que me n’hagués sor­tit.

He estat molt de temps sense viure en una casa, sota un sos­tre. Quan vaig acon­se­guir la feina a Bar­ce­lona vaig haver de dor­mir al car­rer, casa meva era un racó de la plaça Tetuan. Vaig estar així vint-i-cinc dies. Era una rodona gran amb una mena de parc a dins i allà mateix, a la can­to­nada, dor­mia. Hi havia un altre noi de Sèrbia, però ell només hi va estar deu dies i va mar­xar. També hi havia una altra per­sona d’Algèria. Vaig estar dor­mint allà fins que vaig tro­bar un llit. No era ni una habi­tació. Com­par­tia pis amb alguns dels meus com­panys de feina, que eren de l’Índia. Pagava 120 euros per un llit en una habi­tació amb dues per­so­nes més. Al pis érem set en total. Allà no hi estava gaire bé, érem molta gent de cos­tums molt dife­rents, no tenies el teu espai.

El març del 2020 ve la pandèmia i amb això entro en un ERTO, durant un mes, i final­ment perdo la feina. No tenia on viure, vaig tor­nar a Girona, con­cre­ta­ment a Salt. Vaig haver de viure uns tres mesos on podia i després un mes en una fur­go­neta... Havia de sobre­viure. Gràcies a una amiga vaig tro­bar una família d’Hon­du­res que vivia a Salt. Aquesta família em dei­xava viure al seu men­ja­dor amb un matalàs per 100 euros al mes. Era la sala on hi havia el tele­vi­sor. Allà hi vaig estar un any fins que va arri­bar un moment que vaig haver de mar­xar per pro­ble­mes de con­vivència. Em vaig que­dar sense lloc on dor­mir un diven­dres a la nit. El dis­sabte vaig anar a casa d’una amiga perquè en aquell moment un dels seus amics era fora. I el diu­menge, par­lant amb un amic, em va expli­car que conei­xia una noia que era la res­pon­sa­ble d’uns pisos de llo­guer a Santa Coloma de Far­ners. I ara soc allà. Sobre­visc gràcies a la renda garan­tida, ja que no puc tre­ba­llar per manca de papers. Abans tenia la tar­geta ver­me­lla per l’asil, tenia permís de tre­ball. El govern de Madrid no va accep­tar el meu asil perquè em dema­nen papers i pro­ves que no tinc sobre el grup cri­mi­nal de qui vaig fugir.

En aquesta època de res­tric­ci­ons, la Fun­dació Drissa em va deri­var a Càritas i vaig començar a fer mol­tes coses, a tenir el temps ocu­pat. Càritas m’ha aju­dat molt, sobre­tot perquè em sento tran­quil, tinc el cap ocu­pat. Estu­dio català, segu­re­tat ali­mentària, par­ti­cipo en el grup de suport amb la Isa­bel cada dime­cres. Gràcies a ells estic molt i molt bé, m’aju­den a tenir una rutina, anem a sopar junts amb el grup de suport... Som una gran família i això ho agra­eixo molt. Visc a Santa Coloma però ho tinc tot a Girona, la meva xarxa d’amis­tats i cone­guts. Estic empa­dro­nat aquí, tenia accés a men­jar, el metge, els cur­sos, tot…, i per molt que m’agradi el muni­cipi de Santa Coloma, no és el mateix. Neces­sito tro­bar un lloc on viure més pro­per, que no em suposi una des­pesa tan gran. Ara mateix estic en aquest país sol, sense família, sense res. He anat conei­xent gent gràcies a les dife­rents experiències que he vis­cut i gràcies a les enti­tats soci­als amb què he tin­gut tracte. Ells són la meva xarxa.