Posem-nos la medalla

El vi Ader­nats Seducció 2009, de la coo­pe­ra­tiva de Nulles, és un blanc jove, en què domina el mos­ca­tell, però que a la boca és total­ment sec, seriós i amb enti­tat, ben dife­rent del model més habi­tual de blanc afrui­tat amb un punt de dolçor. Està pen­sat per faci­li­tar-ne el mari­datge i, a més, es pre­senta de forma moderna i atrac­tiva. En defi­ni­tiva, és un molt bon vi, digne d'elogi. I per això es va impo­sar en la cate­go­ria de blancs joves del con­curs de Fira­gost, a Valls, al llarg de la set­mana pas­sada. No s'ha de con­fon­dre amb el fer­men­tat en bóta, que va gua­nyar en la cate­go­ria de blancs amb criança, i que es comenta en la columna que acom­pa­nya aquest text.

La decisió va recaure en un jurat en què vaig tenir l'honor de par­ti­ci­par. En defi­ni­tiva, el resul­tat és que un vi excel·lent va rebre el reco­nei­xe­ment que li per­to­cava en un procés amb garan­ties. És a dir, apro­xi­ma­da­ment el que és nor­mal en altres països amb llarga tra­dició viti­vinícola i que pen­gen, orgu­llo­sos, les meda­lles que reben a les seves eti­que­tes. Tots n'hem vist, des­ta­ca­des i dau­ra­des, sota el nom del celler. I, si som sin­cers, tots ens les hem mirat amb un punt d'admi­ració. Al cap­da­vall, el màrque­ting és això. O no?

A Cata­lu­nya, els últims anys s'ha fet un salt en la qua­li­tat i la seri­o­si­tat d'aquesta mena de certàmens, que solen ser rigo­ro­sos i hones­tos, amb tas­ta­dors que tre­ba­llen a cegues i amb cri­te­ris moderns i pro­fes­si­o­nals. “He notat un gran canvi en la quan­ti­tat i la qua­li­tat dels vins que par­ti­ci­pen en aquest con­curs”, asse­gura la Judith Molons, enòloga i mem­bre del jurat d'aquest cer­ta­men. Molons també diu que “ara ja no ens arriba a con­curs cap vi amb defec­tes evi­dents o de baixa qua­li­tat, quan abans els cellers no s'hi mira­ven tant. En això s'hi ha gua­nyat molt”. És a dir, els ela­bo­ra­dors ja hi cre­uen i els experts, també. Per tant, almenys des d'aquests dos àmbits, hi ha pre­o­cu­pació per les valo­ra­ci­ons que un jurat posa en negre sobre blanc i, òbvi­a­ment, no és igual una pun­tu­ació alta o baixa, gua­nyar o per­dre davant la com­petència. En defi­ni­tiva, ni més ni menys que el que es cor­res­pon al nivell dels cellers cata­lans, que posen en valor pro­duc­tes cada cop més sin­gu­lars i ambi­ci­o­sos. Per això és impor­tant que con­cur­sos com el de Fira­gost tin­guin accés als mit­jans de comu­ni­cació i sobre­tot que adqui­rei­xin el pres­tigi que els ha d'acom­pa­nyar a l'hora d'aju­dar els vins d'alta qua­li­tat –que no vol dir d'alt preu, ni molt menys– a difon­dre les vir­tuts d'aquests vins.

Per això aquesta nació –que ho és, del tot, en matèria de vins– s'ha de des­em­pa­lle­gar dels com­ple­xos i ha de començar a pen­jar-se les meda­lles que per­to­quen a la feina ben feta. Ja no som en els temps de l'estam­peta amb les anya­des dels rio­jas i a hores d'ara, en l'àmbit del vi, les selec­ci­ons cata­la­nes han d'anar a gua­nyar també els par­tits que es juguen a casa.