“La teràpia Ordóñez em va ajudar amb la tartamudesa”

Com a persones amb tartamudesa, no com a tartamuts. Si li dius a algú “ets tartamut”, l’estàs etiquetant només amb la tartamudesa, quan pot ser moltes altres coses més. La tartamudesa és només una part de la persona.

Principalment, és un trastorn de la comunicació. Perquè, com a cosa curiosa, que gairebé ningú sap, cal dir que nosaltres només tartamudegem quan tenim un interlocutor. Quan parlem sols, no solem tartamudejar. Tampoc quan cantem o fem teatre. Quan fas teatre és perquè interpretes una altra personalitat que no és la seva, fas una altra impostació de veu, i deixes de tartamudejar.

No se sap al 100%. Malauradament la tartamudesa no ha estat estudiada gaire a fons. Se sap que és un problema neuromotor. Les ordres que dona el cervell a l’aparell fonador no són del tot correctes.

Per als nens, sí. Justament un dels punts clau que treballem a l’associació és la prevenció infantil. Normalment, la tartamudesa apareix durant la infància o en l’adolescència. En els infants, la part primordial és una bona detecció precoç, perquè si un nen s’agafa a temps, hi ha més d’un 90% de possibilitats que la tartamudesa inicial pugui remetre. Quan els nens comencen el procés d’aprenentatge de la parla, entre els dos i els quatre anys, un 5% tenen disfluències. En un 75% dels casos, aquestes disfluències desapareixen soles perquè són pròpies de l’aprenentatge, però hi ha un 25% dels casos en què si no es tracten de bon principi, es converteixen en cròniques. Per això a l’ATCAT (www.atcat.org) fem formació adreçada a logopedes, pediatres i docents, perquè puguin detectar-ho des del principi.

Vaig començar a tenir tartamudesa a partir dels 5 o 6 anys i en vaig ser conscient a l’etapa de l’EGB. En aquella època, quan entràvem a classe, el professor passava llista i havíem de dir: “Presente.” I passava llista per ordre alfabètic dels primers cognoms. El meu és Sansalvador; per tant estava al final de tot. De manera que quan començava a passar llista, ja em començava a angoixar i quan sentia Sansalvador, quedava totalment travat, mut. I això cada dia de classe al matí. Era un autèntic suplici. D’aquella etapa no en tinc gaires records, però això sí que m’ha quedat gravat. A més, pel que fa a la meva personalitat, soc fill únic i vaig estar sobreprotegit pels pares. No vaig tenir una vida social ni de nen i ni d’adolescent. Mai no vaig tenir gaires amics, i amigues encara menys. Em vaig casar quan tenia 48 anys.

Arran d’un canvi professional. El meu ofici és de maquinista d’òfset; impresor. I paral·lelament la meva afició és fotografiar esglésies, castells i dòlmens. I arran d’aquesta afició vaig conèixer Josep Maria Gavín, l’artífex de l’arxiu Gavín, que té l’inventari fotogràfic de totes les esglésies de Catalunya. El vaig ajudar de forma voluntària durant vint anys. L’any 2000, quan en Gavín ja era gran, va voler donar el seu arxiu a una institució que pogués continuar la seva tasca. Ho va fer al monestir de Bellpuig de les Avellanes. I em va demanar si volia portar l’arxiu. Vaig quedar de pedra. Era l’oportunitat de treballar en allò que fins aleshores havia estat la meva afició. I això, a més d’estar al capdavant de l’arxiu, suposava atendre consultes i fer visites guiades. I a partir d’aquí, va ser quan vaig intentar trobar alguna solució.

El 2001 vaig entrar a la Fundació Espanyola de la Tartamudesa, de la qual després d’uns anys em vaig desvincular. I en el fòrum de la fundació hi havia un mossèn de Granada, Emilio Borrego, llavors amb més de 70 anys i que ara ja és mort, que va explicar que ell s’havia curat fent la teràpia Ordóñez. Jo m’hi vaig interessar i la vaig seguir.

És una teràpia intensiva, que dura quinze dies. Així que el 2004 me’n vaig anar a una residència sacerdotal de Granada i vaig estar una setmana en silenci absolut i després, cinc o sis dies, fent una sèrie d’exercicis logopèdics per aprendre a respirar diafragmàticament, vocalitzar més i sobretot abaixar la velocitat de la parla. I després de seguir aquesta teràpia, vaig estar mig any parlant excessivament lent en totes les situacions i amb qualsevol persona. En tenir aquesta base, actualment em puc permetre el luxe d’augmentar la velocitat assumint que tinc algun bloqueig o alguna repetició. Si m’interessa parlar sense tartamudeig, com per exemple quan faig visites guiades a l’arxiu Gavín o al mateix monestir, abaixo la velocitat i ho faig sense bloquejos ni repeticions.

A veure, no és així de fàcil. Perquè no vaig fer només el que diu el manual de la teràpia Ordóñez, sinó que simultàniament vaig fer meditació, relaxació i visualitzacions. Va ser a través del silenci exterior i sobretot interior, estant moltes hores sense sentir-me la veu i sobretot mirant de tenir la ment sense cap pensament, que això és el més complicat, que em vaig arribar a conèixer i aleshores, a través d’aquest autoconeixement, vaig poder agafar les regnes de la meva parla.

Des de l’associació, no. El mossèn que me’n va parlar ja és mort i com que jo era un dels que van anar a Granada a fer la teràpia i em va funcionar, doncs em va demanar, ja de gran, si podia agafar el relleu. Així que actualment ho faig jo on treballo, al monestir de les Avellanes. Hi ha gent que ha vingut a fer-la però no li ha anat tan bé com a mi. I la resposta és molt fàcil: avui en dia tothom ho vol tot de seguida. Després de la teràpia dels quinze dies, totes les persones, sense excepció, tinguin el tipus de tartamudesa que tinguin, surten parlant fluidament, sense cap esforç ni tensió. Però sempre els dic que han de mantenir, almenys durant mig any, la parla lenta, que seran els fonaments de la parla, com el d’un gran edifici. Tothom diu que sí, però de forma inconscient comencen a augmentar la velocitat de la parla i tornen els bloquejos i les repeticions.I ja no es pot tornar enrere. S’ha de tenir constància. També cal dir que no hi ha una única tècnica que serveixi per a totes les persones adultes. El que s’ha de fer és intentar trobar el vestit a mida per a cada persona.

Mil i una. El problema més gran és a l’hora d’anar a entrevistes de feina. Hi ha molts casos en què els entrevistadors, per desconeixement, acaben agafant una persona que parla fluidament, encara que tingui menys preparació professional, que una persona amb tartamudesa amb més bona preparació. És una situació de discriminació total. I això explica per què, encara que recomanem a la gent que quan va a una entrevista de feina digui d’entrada que té problemes amb la parla, no tothom té la suficient autoestima per dir-ho. Quan l’entrevistador se n’adona, és fàcil veure que fa un mig somriure que l’únic que fa és intensificar el tartamudeig de l’entrevistat.

Moltíssim. Per suplir aquesta dificultat, intentem que la gent es tregui el certificat de discapacitat per la parla i accedir així a un lloc de treball. Però, per llei, per obtenir aquest certificat has de tenir com a mínim el 33% de discapacitat. I per problemes de la parla només et donen el 18% tinguis el grau de tartamudesa que tinguis. De manera que, per intentar sumar punts, hem d’aportar informes psicològics i psiquiàtrics. Quan la major part del col·lectiu ni té problemes psiquiàtrics ni psicològics.

Cada persona s’ho agafa de forma diferent. N’hi ha que es neguen rotundament a treure’s el certificat i d’altres que ho fan. Jo el tinc. Tenir tartamudesa no és una discapacitat però sí que és discapacitant. És discapacitant perquè no pots accedir als mateixos llocs de treball que una persona que no tingui problemes de la parla. Intentem que tothom tingui el certificat per anivellar la posició de sortida.

De la mateixa manera que amb una altra persona. És important mantenir el contacte visual i no riure’s de la situació ni demostrar vergonya. Una cosa molt important és no ajudar a acabar ni les paraules ni les frases. La gent ho fa amb la millor de les intencions però el problema és que gairebé mai l’encerta! També és important evitar fer comentaris del tipus “Tranquil·litza’t”, “Parla més a poc a poc” o “No et posis nerviós”, perquè això posa més tensa la persona que tartamudeja i no l’ajuda. I tampoc cal felicitar-la quan parli amb fluïdesa.

Totalment; falta molta informació. En el nostre col·lectiu van fer molt de mal les pel·lícules espanyoles dels anys seixanta i setanta en què gairebé sempre sortia el típic tonto del pueblo, que curiosament tartamudejava. La gent associa tartamudesa amb baix coeficient intel·lectual, quan està demostrat que tenim un coeficient intel·lectual superior a la mitjana. Ara ja no es fan aquestes pel·lícules, però encara hi ha humoristes decadents que fan acudits amb persones amb tartamudesa. Es poden fer acudits, però el que és ètic és riure “amb” i no riure “de”.

Som 75, molt pocs si tenim en compte que a nivell de Catalunya es calcula que hi ha uns 750.000 afectats. El més jove té 19 anys i el més gran, 81. I som majoritàriament homes. Cal dir els problemes de la parla afecten quatre homes per cada dona.

Per la nostra pròpia problemàtica. Una persona amb una tartamudesa lleu, que pot fer una vida força normalitzada, no té la necessitat d’apuntar-s’hi. I la que té una tartamudesa acusada, justament per això no s’atreveix a fer el pas i posar-se en contacte amb nosaltres. De manera que per un extrem i per l’altre ens falta massa social. Faig una crida perquè qualsevol persona amb tartamudesa, sigui quin sigui el grau que tingui, es posi en contacte amb nosaltres (a través del telèfon 689520278 o de l'adreça [email protected]), perquè necessitem massa social, ja que la principal via de finançament són els socis. Actualment, no rebem cap tipus d’ajuda de cap administració.