“Tinc clar que vull dedicar-me a l’art com a estil de vida”

Doncs, al prin­cipi, la papa­llona era un suport molt útil per posar-hi totes les flors i tal... Perquè una de les coses que va dir [el pro­fes­sor Cume­ras] és que era un esclat de colors i de festa, el Temps de Flors. Vaig voler repre­sen­tar això, i resulta que la papa­llona també repre­senta molt la lli­ber­tat i volar i tot això... Després de la pandèmia, fun­ci­ona força bé.

El tema dels colors, a veure... El car­tell és d’un estil molt específic, és old school («escola vella»), que és un estil de tatu­atge i ja té molts dels colors pre­de­ter­mi­nats; al final, els que saps que són els més recur­rents en aquest estil i els que tu veus, també, que fun­ci­o­nen bé. Per exem­ple, la gamma càlida que vols fer. I tries la gamma càlida. I així va anar sor­gint.

[Res­posta de Cume­ras] Sí, sí, la gamma càlida té algu­nes con­no­ta­ci­ons deter­mi­na­des, que és el que ella bus­cava. Si has de repre­sen­tar una festa...

És el pri­mer estil de tatu­atge occi­den­tal que va sor­tir a l’Amèrica del Nord. Al prin­cipi se’l feien els mari­ners i tot. Després es va fer molt popu­lar entre els mili­tars de la Segona Guerra Mun­dial, els ame­ri­cans. I té mol­tes influències del japonès i ha anat evo­lu­ci­o­nant fins ara.

Com a metes cur­tes, pri­mer [el grau de] belles arts a la uni­ver­si­tat, i després no ho sé. Tinc molts interes­sos, m’agra­den mol­tes coses. Tinc clar que em vull dedi­car a l’art com a estil de vida. No sé de quina manera. M’agra­den tan­tes coses: el dis­seny, el tatu­atge, el cinema, m’agrada molt l’escul­tura... El dibuix no, és el que menys m’ha interes­sat.

Això va ser just el pri­mer dia que vaig arri­bar, la pri­mera hora de totes, i també el pri­mer dia que vaig arri­bar a Cata­lu­nya. Jo abans vivia a Cantàbria. Va ser just en el pri­mer moment. I jo al prin­cipi anava molt per­duda. Sí que és cert que em va estres­sar molt: estàs par­lant d’un car­tell d’una fira ofi­cial i a gran escala!

Sí, va ser com la pri­mera notícia que vam rebre: en aquesta classe farem això perquè és pràctic.

M’ho vaig pren­dre fatal. Vaig sor­tir estres­sadíssima, ‘ago­biadíssima’... No sabia com fer-lo, a més havia arri­bat tard [a la classe]. El [pro­fes­sor] Cume­ras em va haver de guiar a la segona classe perquè tam­poc no sabia on era [...]. Vaig arri­bar a casa plo­rant, amb la meva mare. «Aquest senyor ens ha dit que hem de fer el car­tell, amb el Pho­tos­hop.» No sabia com fer-lo ser­vir.

Sí, al prin­cipi sí.

Sí que és cert que tot i que al prin­cipi et diuen, és clar, com ha de ser el resul­tat final, tu ho veus com una cosa molt llu­nyana i no saps ben bé com dige­rir-ho. Després ja et poses les metes cur­tes: comen­ces amb una idea i lla­vors la tens, i et vas guiant com fer-la i ja no ho veus impos­si­ble. I no te n’ado­nes i vas fent i veus el resul­tat final i dius: «Uau, l’he pogut fer i pen­sava que no seria capaç de fer-ho.»

En tenia una idea molt lleu­gera. Hi havia anat quan era molt i molt petita. Encara vivia aquí, a Llo­ret.

No, que va. De debò, no tinc ni idea de la mag­ni­tud de Temps de Flors. Al final vas fluint [fent] i ja t’ho tro­baràs. No em vull fer la idea que he fet una cosa superim­por­tant [...].

Ah, això m’agrada, sobre­tot per ense­nyar-lo a la meva família. Als meus avis els fa molta il·lusió.