Jaume Reixach, més que un capellà

Mossèn Jaume Rei­xach Felipe, mort ahir als 82 anys, va ser un intel·lec­tual, home de gran cul­tura, autor de diver­sos lli­bres i poe­ma­ris i amb una àmplia reper­cussió social gràcies als arti­cles que durant dècades va publi­car set­ma­nal­ment a El Punt, l’Avui, Recull, El Senyal i final­ment El Punt Avui fins al 2014. Però va ser sobre­tot un capellà, un pre­vere que va creure en l’aggi­or­na­mento de l’Església sor­gida del Con­cili Vaticà II que va pre­di­car i prac­ti­car. Va for­mar part d’aque­lla nova Església que, reno­vada, va inten­tar can­viar les coses i que va ser valenta, enfron­tada al poder secu­lar i com­pro­mesa amb la gent i el país.

Va néixer a casa dels seus avis el 24 de juliol del 1939 i va ser el gran de tres ger­mans. Ell mateix expli­cava al seu currículum que el nom no es devia al fet que hagués nas­cut la vigília de Sant Jaume, sinó que el seu pare i el seu avi ja se’n deien i va seguir la tra­dició fami­liar. Bon estu­di­ant, va entrar de petit al Semi­nari de Girona regit lla­vors pel doc­tor Damià Estela, de qui recor­dava que li feia memo­rit­zar poe­sies per després reci­tar-les davant els seus com­panys. Va ser orde­nat capellà el 1962, amb encara no 23 anys. Era capellà però també lli­cen­ciat en teo­lo­gia per la Pon­tifícia Uni­ver­si­tat Gre­go­ri­ana de Roma i també lli­cen­ciat en filo­lo­gia hispànica per la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. Els seus viat­ges i la seva vora­ci­tat lec­tora el van con­ver­tir en un home de gran cul­tura i viat­jat, cosa que va apor­tar aires nous a la seva manera d’enten­dre el món i pre­di­car la fe.

Va tenir sort que el colo­menc Narcís Jubany fos nome­nat poc després, el febrer del 1964, bisbe de Girona. Jaume Rei­xach va tro­bar en la manera de fer de Jubany el seu propi camí. De fet, amb encara no 26 anys el va nome­nar direc­tor del Col·legi Dio­cesà del Collell. El Collell, on van pas­sar els fets des­crits a Sol­da­dos de Sala­mina, era un inter­nat regit amb mà de ferro, amb nor­mes molt estric­tes, i que aco­llia nois de tota la diòcesi, bar­re­jant els de famílies adi­ne­ra­des amb d’altres que no ho eren tant, els de la zona i els fàmuls, que hi estu­di­a­ven després de tre­ba­llar per als seus com­panys. Rei­xach va resul­tar un glop d’aire fresc i va rela­xar la fèrria dis­ci­plina de la qual molts autors, com ara Rafel Nadal, n’han dei­xat constància escrita a les seves obres.

S’explica que quan l’escrip­tor Josep Pla va dema­nar al bisbe Jubany algú perquè li fes conèixer els vol­tants del Collell i la Gar­rotxa, el bisbe va deci­dir que fos un teòleg i lle­tra­fe­rit l’esco­llit: Jaume Rei­xach. Van fer amis­tat i es res­pec­ta­ven. Rei­xach va expli­car en algun dels seus arti­cles com Pla el pun­xava dient que “si Déu hagués exis­tit, els grecs n’hau­rien par­lat”.

Bon con­fe­ren­ci­ant i ora­dor, Rei­xach va gua­nyar el pri­mer premi Recvll de nar­ra­tiva, el 1965, amb Funció de tite­lles per a gent gran, i després va ser mem­bre del jurat durant molts anys. Va escriure lle­tres de cançons per a autors com Sal­va­dor Esca­mi­lla, Maria Cinta i Dolors Ribas i va gua­nyar el III Fes­ti­val de la Cançó Cata­lana. També va gua­nyar el premi Vila d’Ascó de nar­ra­tiva per Bar­ce­lona, 1992; va publi­car Tertúlia de cape­llans amb Enric Canet i Fran­cesc Romeu, i reculls dels seus arti­cles a Deu­res i lleu­res, El dia que em vaig conèixer o Déu a peu de pàgina. També va publi­car La parròquia de Santa Maria de Bla­nes, Retrats lite­ra­ris i poe­mes diver­sos a Anto­logía de sacer­do­tes poe­tas de Josep Grau. D’ell, l’escrip­tor Antoni Puig­verd va dir: “Té una llen­gua d’una gran capa­ci­tat sug­ges­tiva; una lle­genda lenta, sen­sualíssima. I es tra­eix: el pon­de­rat, l’afa­ble, l’ama­ble inter­ro­ga­dor és en rea­li­tat un bus­ca­dor de bellesa.”

Jaume Rei­xach, que va ser rec­tor de la parròquia de la Cate­dral de Girona, Mare del Déu del Carme i va ser durant un temps pro­fes­sor de l’ins­ti­tut Vicenç Vives, va ser des­ti­nat el 1998 a Sant Martí de Riells del Mont­seny, on va subs­ti­tuir el capellà poeta cata­la­nista Pere Ribot, que hi havia estat del 1941 fins a la seva mort, en el que molts havien qua­li­fi­cat d’exili inte­rior. Alguna cosa de tot això va tenir l’estada al Mont­seny de mossèn Jaume Rei­xach. Ell, que defen­sava una idea del sacer­doci posat al dia en un món com­plex, va tenir entre­bancs al llarg de la seva vida. Mit­jans anco­rats al pas­sat el mas­sa­cra­ven per les seves idees pro­gres­sis­tes i cata­la­nis­tes. Havia tin­gut diver­ses topa­des amb l’auto­ri­tat eclesiàstica pel seu estil de vida. El cop dur va arri­bar quan el 5 de desem­bre del 2013, a casa seva, el seu fillol Kekeo va ser mort per un antic pro­te­git del mossèn. La inves­ti­gació del crim i el judici van mos­trar detalls íntims de la vida de Jaume Rei­xach. El bisbe Pardo hi va inter­ve­nir i, tot i que en un pri­mer moment no li va treure el dret a con­ti­nuar exer­cint, el Vaticà va orde­nar apar­tar-lo de les seves fun­ci­ons i se li va dema­nar que deixés de publi­car els seus arti­cles a El Punt Avui. Ha pas­sat els dar­rers anys sol, malalt i pro­cla­mant que era objecte de mal­vo­len­ces. Va publi­car Més que un crim, un lli­bre sobre el cas de l’assas­si­nat a casa seva. I tot i no tenir espai als mit­jans, amb els seus dots de comu­ni­ca­dor i seduc­tor, no va dei­xar mai d’escriure els seus “arti­cles que no es publi­ca­ran als dia­ris”, que arri­ba­ven als seus adep­tes per les xar­xes soci­als a través del grup Amics de Jaume Rei­xach, que no el van aban­do­nar mai. Diu­menge pas­sat va enviar l’arti­cle 419. El fune­ral se cele­brarà aquest matí, a les 9, a la parròquia de Sant Josep de Girona. En pau des­cansi.