MARIÀ FORTUNY
El fortunyisme, un canvi del preciosisme a l’impressionisme
El pintor Marià Fortuny forjà un estil fonamentat en la llum i el color, amb un gran detall de la realitat i amb una tècnica perfecta que aplicà a grans obres fins al miniaturisme. També feu aiguaforts i obres de forja i d’esmalt. Aquest nou estil tingué molts imitadors a Itàlia i França.
Excel·lí en la pintura que descrivia els esclats del sol, en la qual emprava els cadmis i els violetes amb una òptica plena de modernitat. Evolucionà des d’un llenguatge convencional fins a postulats avantguardistes, renovadors per a la seva època.
Malgrat que morí als 36 anys, deixà una extensa producció que es dispersà ràpidament, atès que uns mesos després, a Roma, fou venuda gran part de la seva col·lecció d’art i, posteriorment, a París, se subhastaren 189 obres seves de les més destacades.
Entre les seves obres mestres destaquen: Il contino (1861), L’odalisca (1862) i El col·leccionista d’estampes (1866), del qual feu tres variants, al Museu Nacional d’Art de Catalunya; Mercader de tapissos (1867), a Nova York; Brindis de l’espasa a Sevilla (1868), a la National Gallery of Scotland a Edimburg; Carrer de Tànger (1869) i Cova de gitanos (1871), a la Corcoran Gallery of Art a Washington; El venedor de tapissos (1870), al Museu de Montserrat; Passatemps de gentilhomes (1870), al Museu Puixkin a Moscou; Torero (1871), a la National Gallery a Londres, i Vell nu al sol (1870), al Museu del Prado, entre d’altres.
Marià Fortuny i Marsal era fill d’una família menestral. El pare era fuster especialitzat en talles i altars i el seu avi patern, conegut com a Marianet de les Figures, exposava figures fetes de cera. Aquest ambient familiar contribuí a desvetllar en l’infant Fortuny la vocació pel treball artístic.
Estudià a l’escola pública de dibuix de l’Ajuntament de Reus i al taller del pintor reusenc Domènec Soberano, al qual coincidí amb Josep Tapiró, qui aconseguí una gran projecció com a pintor d’ambients al Magrib. El 1852, Marià Fortuny, acompanyat del seu avi perquè havien mort els seus pares, arribà a Barcelona i fou admès al taller de l’escultor Domènec Talarn, el qual li obtingué una pensió per estudiar a l’Escola de Belles Arts, on ingressà el 1853. Hi estudià cinc anys, amb els mestres Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale.
El 1859 la Diputació de Barcelona li proposà de conèixer els escenaris bèl·lics de la guerra d’Àfrica per documentar les accions dels “voluntaris catalans”. Com a agregat a l’Estat Major del general Prim, als escenaris bèl·lics del Marroc elaborà una col·lecció de dibuixos i croquis a partir dels quals pintà la batalla de Tetuan, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, una gran tela de 300×972 cm. Descobrí el que ell va dir-ne la llum africana.
El 1860 va rebre una beca per treballar a París, després s’establí a Roma (1862-1864), on ja gaudia d’un gran prestigi. El 1886 va conèixer a París qui havia de ser el seu marxant d’art, Adolphe Goupil, que fou un element determinant en la seva producció posterior.
El 1867 feu una llarga estada a Madrid i es casà amb Cecilia de Madrazo, filla del pintor Federico de Madrazo, pintor de cambra d’Isabel II i director del Museu del Prado.
Aleshores ja havia conquerit un lloc destacat en els ambients artístics més cosmopolites d’Europa i dels Estats Units. El 1870 exposà a París el quadre La vicaria, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que obtingué un èxit extraordinari.
Feu una estada de dos anys a Granada (1870-1872) atret per la llum i els colors, i finalment retornà a Roma.
El seu fill Marià Fortuny i Madrazo fou un notable pintor, escenògraf i dissenyador.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísCodi de dret marítim
Devers 1370 fou feta a Catalunya una compilació d’usos i costums marítims amb el títol de Llibre del consolat de mar, que esdevingué el dret per a la navegació i el comerç a la Mediterrània. Els seus orígens es troben en un conjunt de fonts jurídiques ja redactades a Catalunya en el llibre Costumes de la Mar al segle XIII.
El Llibre del consolat de mar descriu els drets i obligacions dels cònsols, dels jutges, dels patrons, dels mestres, de l’escrivà, de l’estibador, dels mercaders, dels mariners, dels calafats, de l’almirall...
Fou traduït a l’italià el 1519, al castellà el 1539, al francès el 1577, a l’holandès el 1723, a l’alemany el 1790 i a l’anglès el 1874. Dels manuscrits conservats, tots escrits en català, el més antic és el de Mallorca, de finals del segle XIV. Els restants, escrits tots al segle XV, un és a València; dos, a la Bibliothèque Nationale de France (París); un, a la Universitat de Càller; un altre, a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, i l’últim, a la Casa Sala d’Arenys de Munt.
El consolat de mar era una jurisdicció especial per al comerç i la navegació. Els primers cònsols de mar, funcionaris reials, foren els de Barcelona (1282), els seguiren els de València (1283) i els de Mallorca (1326). Actuaven com a representants i jutges. Posteriorment, se’n crearen a Girona (1385), a Perpinyà (1388), a Tortosa (1401), a Sant Feliu de Guíxols (1443), a Montpeller (1463) i a Marsella (1474), entre d’altres.
A mitjan segle XIV, el Llibre del consolat de mar esdevingué el codi de dret marítim a la Mediterrània i de referència europea.
El 1829, quan s’aprovà el codi de comerç de l’Estat espanyol, la institució i les seves prescripcions foren abolides.