Societat

MARIÀ FORTUNY

El fortunyisme, un canvi del preciosisme a l’impressionisme

El pin­tor Marià For­tuny forjà un estil fona­men­tat en la llum i el color, amb un gran detall de la rea­li­tat i amb una tècnica per­fecta que aplicà a grans obres fins al mini­a­tu­risme. També feu aigua­forts i obres de forja i d’esmalt. Aquest nou estil tingué molts imi­ta­dors a Itàlia i França.

Excel·lí en la pin­tura que des­cri­via els esclats del sol, en la qual emprava els cad­mis i els vio­le­tes amb una òptica plena de moder­ni­tat. Evo­lu­cionà des d’un llen­guatge con­ven­ci­o­nal fins a postu­lats avant­guar­dis­tes, reno­va­dors per a la seva època.

Mal­grat que morí als 36 anys, deixà una extensa pro­ducció que es dis­persà ràpida­ment, atès que uns mesos després, a Roma, fou venuda gran part de la seva col·lecció d’art i, poste­ri­or­ment, a París, se sub­has­ta­ren 189 obres seves de les més des­ta­ca­des.

Entre les seves obres mes­tres des­ta­quen: Il con­tino (1861), L’oda­lisca (1862) i El col·lec­ci­o­nista d’estam­pes (1866), del qual feu tres vari­ants, al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya; Mer­ca­der de tapis­sos (1867), a Nova York; Brin­dis de l’espasa a Sevi­lla (1868), a la Nati­o­nal Gallery of Scot­land a Edim­burg; Car­rer de Tànger (1869) i Cova de gita­nos (1871), a la Cor­co­ran Gallery of Art a Was­hing­ton; El vene­dor de tapis­sos (1870), al Museu de Mont­ser­rat; Pas­sa­temps de gen­til­ho­mes (1870), al Museu Puixkin a Mos­cou; Torero (1871), a la Nati­o­nal Gallery a Lon­dres, i Vell nu al sol (1870), al Museu del Prado, entre d’altres.

Marià For­tuny i Mar­sal era fill d’una família menes­tral. El pare era fus­ter espe­ci­a­lit­zat en talles i altars i el seu avi patern, cone­gut com a Mari­a­net de les Figu­res, expo­sava figu­res fetes de cera. Aquest ambi­ent fami­liar con­tribuí a des­vet­llar en l’infant For­tuny la vocació pel tre­ball artístic.

Estudià a l’escola pública de dibuix de l’Ajun­ta­ment de Reus i al taller del pin­tor reu­senc Domènec Sobe­rano, al qual coin­cidí amb Josep Tapiró, qui acon­seguí una gran pro­jecció com a pin­tor d’ambi­ents al Magrib. El 1852, Marià For­tuny, acom­pa­nyat del seu avi perquè havien mort els seus pares, arribà a Bar­ce­lona i fou admès al taller de l’escul­tor Domènec Talarn, el qual li obtingué una pensió per estu­diar a l’Escola de Belles Arts, on ingressà el 1853. Hi estudià cinc anys, amb els mes­tres Pau Milà i Fon­ta­nals i Claudi Loren­zale.

El 1859 la Dipu­tació de Bar­ce­lona li pro­posà de conèixer els esce­na­ris bèl·lics de la guerra d’Àfrica per docu­men­tar les acci­ons dels “volun­ta­ris cata­lans”. Com a agre­gat a l’Estat Major del gene­ral Prim, als esce­na­ris bèl·lics del Mar­roc ela­borà una col·lecció de dibui­xos i cro­quis a par­tir dels quals pintà la bata­lla de Tetuan, al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya, una gran tela de 300×972 cm. Des­cobrí el que ell va dir-ne la llum afri­cana.

El 1860 va rebre una beca per tre­ba­llar a París, després s’establí a Roma (1862-1864), on ja gau­dia d’un gran pres­tigi. El 1886 va conèixer a París qui havia de ser el seu mar­xant d’art, Adolphe Gou­pil, que fou un ele­ment deter­mi­nant en la seva pro­ducció poste­rior.

El 1867 feu una llarga estada a Madrid i es casà amb Ceci­lia de Madrazo, filla del pin­tor Fede­rico de Madrazo, pin­tor de cam­bra d’Isa­bel II i direc­tor del Museu del Prado.

Ales­ho­res ja havia con­que­rit un lloc des­ta­cat en els ambi­ents artístics més cos­mo­po­li­tes d’Europa i dels Estats Units. El 1870 exposà a París el qua­dre La vica­ria, con­ser­vat al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya, que obtingué un èxit extra­or­di­nari.

Feu una estada de dos anys a Gra­nada (1870-1872) atret per la llum i els colors, i final­ment retornà a Roma.

El seu fill Marià For­tuny i Madrazo fou un nota­ble pin­tor, escenògraf i dis­se­nya­dor.

comu­ni­ca­cio@​fundoc.​net

www.​funDoc.​net

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país
Pagès Editors
Fundació Occitano-Catalana

Codi de dret marítim

Devers 1370 fou feta a Catalunya una compilació d’usos i costums marítims amb el títol de Llibre del consolat de mar, que esdevingué el dret per a la navegació i el comerç a la Mediterrània. Els seus orígens es troben en un conjunt de fonts jurídiques ja redactades a Catalunya en el llibre Costumes de la Mar al segle XIII.

El Llibre del consolat de mar descriu els drets i obligacions dels cònsols, dels jutges, dels patrons, dels mestres, de l’escrivà, de l’estibador, dels mercaders, dels mariners, dels calafats, de l’almirall...

Fou traduït a l’italià el 1519, al castellà el 1539, al francès el 1577, a l’holandès el 1723, a l’alemany el 1790 i a l’anglès el 1874. Dels manuscrits conservats, tots escrits en català, el més antic és el de Mallorca, de finals del segle XIV. Els restants, escrits tots al segle XV, un és a València; dos, a la Bibliothèque Nationale de France (París); un, a la Universitat de Càller; un altre, a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, i l’últim, a la Casa Sala d’Arenys de Munt.

El consolat de mar era una jurisdicció especial per al comerç i la navegació. Els primers cònsols de mar, funcionaris reials, foren els de Barcelona (1282), els seguiren els de València (1283) i els de Mallorca (1326). Actuaven com a representants i jutges. Posteriorment, se’n crearen a Girona (1385), a Perpinyà (1388), a Tortosa (1401), a Sant Feliu de Guíxols (1443), a Montpeller (1463) i a Marsella (1474), entre d’altres.

A mitjan segle XIV, el Llibre del consolat de mar esdevingué el codi de dret marítim a la Mediterrània i de referència europea.

El 1829, quan s’aprovà el codi de comerç de l’Estat espanyol, la institució i les seves prescripcions foren abolides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.