La Biblioteca Popular per a la Dona
Dins el context històric de la Renaixença, procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle xix, el 1909 —dos anys després que Prat de la Riba hagués fundat l’Institut d’Estudis Catalans— es va crear a Barcelona la primera biblioteca pública femenina d’Europa, la Biblioteca Popular per a la Dona.
La fundà Francesca Bonnemaison i Farriols, pedagoga, que era conscient de les greus mancances de les dones pel que fa a formació i autonomia personal, i coneixia els incipients corrents de feminisme. Per això, quan l’any 1909 el rector de l’església de Santa Anna de Barcelona li adjudicà la responsabilitat de la biblioteca parroquial Obra de Buenas Lecturas ubicada en el claustre, ella no dubtà a fer-ne un espai on totes les dones, i especialment les treballadores, poguessin ampliar els seus coneixements i fer sentir la seva veu. Aquest mateix any fundà la Biblioteca Popular per a la Dona i l’any següent l’acolliment de la proposta era tan gran i l’espai tan petit, que la biblioteca esdevingué institut i es traslladà a la Casa de la Misericòrdia del carrer d’Elisabets de Barcelona, amb el nom d’Institut de Cultura Biblioteca Popular per a la Dona. S’hi feien conferències i les classes s’orientaven dins l’àmbit científic, manual i artístic. Es crearen tallers semblants als del corrent artístic Arts and Crafts. S’intentava donar a la dona una preparació adequada a les exigències de les noves professions i ampliar la seva cultura en una època en què no tenia encara accés a la universitat. Es creà també una borsa de treball.
Tot això fou possible en part perquè Francesca Bonnemaison, pel fet d’estar casada amb Narcís Verdaguer i Callís —cosí germà del poeta Jacint Verdaguer— es relacionà amb ambients intel·lectuals i polítics, especialment de la Lliga Regionalista, i amb la seva personalitat inquieta i el seu tracte amable i persuasiu, aconseguí sensibilitzar persones que s’implicaren en aquell projecte de cultura i hi invertiren recursos materials imprescindibles per al seu bon funcionament.
El prestigi de l’institut i de la biblioteca creixia, i el nombre de sòcies era cada vegada més gran; l’octubre del 1922 s’inaugurà una nova seu al carrer Sant Pere Més Baix, número, 7, de Barcelona, que arribà a les vuit mil associades.
Però la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) estroncà les activitats i Francesca Bonnemaison s’exilià a Suïssa. Tornà el 1941 i tingué una gran decepció quan veié que l’Institut s’havia convertit en Instituto de Cultura para la Mujer, dirigit per la Secció Femenina de la Falange amb uns objectius que ella no compartia.
Durant el franquisme, l’edifici fou cedit a la Diputació de Barcelona i allotjà diferents institucions. Finalment, quan l’Institut del Teatre el deixà lliure l’any 2000, es tornà a reivindicar com a espai de dones i, actualment, amb el nom d’Espai Francesca Bonnemaison, és la seu de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, de l’Oficina de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home, de l’Escola de la Dona i del Centre de Cultura de Dones.
L’entorn sociocultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) i la força de la societat civil de la Catalunya d’aquell temps, propiciaren aquesta aportació pionera a Europa, on fins uns vint anys més tard no apareixeren institucions semblants, com la Faucett Library de Londres (1926) i la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1932).
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísL’escultura de geometries i relleus
Les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs són reconegudes com de les més expressives i representatives de l’art contemporani, mostren la modernitat del seu país, Catalunya, on ha estat precursor de l’avantguarda en la segona meitat del segle xx.
Amb un gran domini de la tècnica i amb una escrupolositat formal, ha creat un llenguatge propi, expressiu, amb escasses influències externes.
Les seves escultures s’exposen en nombrosos museus arreu del món: als Estats Units, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Suècia, la Xina, Corea i el Vaticà, i en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i altres ciutats de l’Estat espanyol.
Ha creat una gran quantitat d’escultures per a espais oberts, entre d’altres destaquen: Forma 212 a l’entrada dels jardins Mundet de Barcelona (1957), la façana i les portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó (1961), el monument a Narcís Monturiol a Barcelona (1963), el monument a les Olimpíades a Mèxic (1968), el monument a Ramon Llull a Montserrat (1977), el monument a la Generalitat de Catalunya a Cervera (1982), el monument a la unió d’Orient i Occident a Seül (1988), els monuments a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983) i a Barcelona (1991), i el recobriment escultòric de la Façana de la Passió del temple de la Sagrada Família a Barcelona, que li fou encarregat el 1987.
Ha utilitzat tota mena de materials: terra cuita, bronze, fusta, ferro, marbre, formigó, fibrociment, pedra i també coure, vidre, alumini, acer i vori. Darrerament ha combinat fragments pictòrics amb les escultures.
Com a gravador ha treballat la litografia, la serigrafia, l’aiguafort, el linòleum i la punta seca.
Josep Maria Subirachs i Sitjar, escultor, dibuixant i gravador, treballà com a aprenent en el taller d’Enric Monjo (1942-1947). Estudià com a alumne lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1945) i Enric Casanoves fou el mestre amb qui aprofundí el treball d’escultor (1947-1948).
Als vint-i-un anys realitzà la seva primera exposició a la Casa del Llibre (Barcelona, 1948). Participà a partir del 1949 en diverses edicions del Saló d’Octubre de Barcelona.
Becat per l’Institut Francès a París (1951), residí uns anys a Bèlgica (1954-1956), on féu diverses exposicions. Entre altres reconeixements, obtingué una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria (1957), el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el Juli Gonzàlez de l’Associació d’Artistes Actuals (1958). En les dècades dels anys seixanta i setanta exposà en nombroses ciutats de la resta d’Europa i dels Estats Units.
Després de les primeres obres influïdes pel Noucentisme, moviment cultural iniciat a Catalunya a la primeria del segle xx, evolucionà vers un expressionisme i un procés d’esquematització que desembocà en l’abstracció amb una evolució posterior vers un neofigurativisme en els quals barreja figura i abstracció, positiu i negatiu, d’una manera personal, amb la utilització de la dialèctica còncau-convex, de manera que el buit té el seu propi espai al costat de la forma.
Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1979), Corresponding Member de la Hispanic Society of America de Nova York, Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1986) i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), entre altres reconeixements amb què fou distingit.